Paraguay no està explotat turísticament però això no vol dir que no tingui indrets meravellosos. Us en vull fer un tast.
Les catarates d'Iguaçú degut a trifulgues polítiques de diversa índole pertanyen a Brasil i Argentina. La meva estada a Paraguay m'ha portat a simpatitzar amb la seva gent i no em puc estar d'esmentar que bona part del territori de les catarates i bona part de les províncies properes a Paraguay d'Argentina i Brasil van formar part de Paraguay en el passat (els nadius ho anomenen el Gran Paraguay) però en la Guerra de la Triple Aliança van perdre bona part del territori a més de més de la meitat de la població. Bé, deixant de banda la història, el turisme ens porta inevitablement a les catarates:
Primer salt d'aigua que vam veure
I ens quedem sense paraules
Així doncs, les catarates pertanyen a Brasil i Argentina però Paraguay hi aporta l'aigua perquè els dos rius més importants: el Parana i el Paraguay recorren tota la seva geografia. I a Paraguay, amb un acord binacional amb Brasil, s'hi crea la presa d'Itaipú («pedra que canta» en guaraní), la presa més gran del món. Per culpa de la grip nova no la vam poder visitar però si que vam poder passejar pel parc on hi ha el Salt Monday, un dels pocs salts d'aigua de Paraguay que es van salvar de la presa.
Continuarà...
P.D: He canviat l'estil de la plantilla del blog. M'agradava el fosc de fons però, els meus ulls es deuen fer vells, cada cop em resultava més difícil llegir-me.
És estrany com un mateix comportament humà es pot entendre de maneres diferents segons com es miri. És estrany com una mateixa situació pot ser anormal en un país o en un barri i completament habitual en un altre. Quan vaig arribar a Paraguay i vaig passejar pel barri on ens trobàvem vaig tenir la sensació de ser al Tercer Món, no al “pitjor” país del Tercer Món però si allà. No hi ha guerra, no hi ha violència extrema pels carrers però la sensació hi era. I em preguntava què és el que em donava aquesta sensació. No eren les desgràcies particulars de la gent del barri perquè a tot arreu succeeixen. Tampoc que hi hagués nens que no estaven prou alimentats, també n’hi ha aquí. O que hi hagi molts nens vivint amb les àvies o els tiets per la desatenció de pares i mares (gent que no hauria de tenir fills per desgràcia se’n veu a tot arreu). Era l’estat dels carrers, era l’estat de les cases, era la ciutat en si, bruta i poc arreglada, era trobar nens venent pel carrer o remenant la brossa, era pujar a l’autobús mig desbaratat, l’únic mitjà de transport públic, era xafar aigües fecals dia si dia també...
També em sorprenia l’abast de la globalització i el consumisme, i encara em soprèn. Quin servei pot fer una televisió per cable a una família que amb prou feines té menjar?
Altres dilemes que tenia eren per exemple si la imatge de tota una tribu indígena a la plaça pública de la capital d’una país protestant pels seus drets pot ser considerada una imatge de pobresa. És a dir, aquella tribu és pobra? Si els veiés viure al seu hàbitat natural caçant i vivint de la naturalesa encara els consideraria pobres? Que un nen vagi descalç és signe de pobresa? O més aviat ho és que vagi amb una xancla mig trencada?
Ens vam hostatjar a casa d’unes monges que viuen sense luxes i amb molta humilitat, són pobres elles? O no ho són per què han triat viure així? Però llavors la gent que viu al costat d’una llacuna i es dedica a reciclar brossa, ho han triat? Potser sí, perquè no els quedava cap altra solució o és l’únic que han après a fer, però ben segur que no han triat que els seus fills morin de malalties parasitàries...
Sigui com sigui, sembla clar que la pobresa (com la riquesa) s’estableix per comparació... I així els “pobres” mai milloraran perquè sempre hi haurà algú més ric que ells i així en un cercle sense fi. Potser la solució seria deixar de comparar-se... seria possible? No ho crec.
Però, així i tot, s’ha d’intentar millorar la situació de la gent. S’ha d’intentar viure cada dia millor. I això és el més important. No deixar d’intentar-ho, no deixar de tirar endavant, tenir projectes. La gent amb visió de futur, la gent que es dóna als altres sense esperar res a canvi i pensa sempre en fer prosperar, no per enriquir-se, sinó per millorar la condició de vida és fent escassa i molt valuosa. Sempre es carreguen les responsabilitats de quasi tot però sense ells les coses no canviarien: aquesta hauria de ser la funció de l’Estat, l’Estat en abstracte —és a dir, el poble en general. L’estat hauria de ser la institució amb visió de futur per excel·lència, la institució que només pensa en fer prosperar els seus membres, en fer un país millor. Però mentre l’Estat estigui en mans de corruptes que només veuen la seva butxaca ningú avança perquè no s’arreglen els carrers, no es fan inversions en Educació, no es plantegen projectes de futur i el mateix Estat en surt perdent perquè no té posició de poder per pressionar els estats veïns per assolir uns tractes més favorables, no té posició de poder per fer complir la llei al seu territori... I la gent es busca la vida... I els voluntaris i la gent amb iniciativa del propi país posen pedaços, pedaços i més pedaços. Però fins que l’Estat no s’adoni que s’ha de canviar el vestit, que segur que hi ha sastres, voluntaris i gent de tota mena que el poden ajudar a escollir el vestit, a posar-se’l i a rentar-lo quan sigui necessari haurà d’anar amb un vestit ple de forats i ple de pedaços sinó vol quedar nu del tot. Fins que l’Estat no s’adoni que els sastres que té ara no serveixen, perquè li tornen la roba amb més forats, perquè no li poden deixar el color que tenia... el país no avança... I el cercle viciós continua...
Fa un parell de dies que vaig aterrar a l'aeroport de Barajas després del meu viatge a Paraguay. Vaig marxar amb la maleta plena de material i roba i torno amb la maleta mig buida però el cap ple de records. Us en parlaré dies perquè hi ha molta cosa a dir. No sé exactament com ho faré però em ve de gust explicar-vos la meva experiència en aquell país. Com deia un comentari anterior: guay, del Paraguay. I ara que he tornat m'hauré de buscar alguna rutina o cosa a fer aviat. De moment m'entretinc intentant ordenar les quasi dos mil fotos que he portat cap aquí. Ja us en faré un tast. La sensació que la casa no s'ha mogut de lloc és agradable i estranya a la vegada. M'he de posar al dia de moltes coses i m'he de posar al dia amb sensacions i persones que han quedat apartades durant un mes del meu costat. Tinc ganes de tornar a apropar-m'hi i compartir experiències.
Els preparatius sempre se'm fan costa amunt. No sé mai com posar-m'hi. Sempre tinc por de deixar-me coses. Però demà ja marxo i em noto activa i al mateix temps intranquil·la. Aquest viatge em fa molta il·lusió però al mateix temps em fa certa recança, potser per la meva eterna inseguretat. Per una banda em sembla el moment perfecte per anar-me'n un mes. Per l'altra penso que trobaré a faltar els amics, els vells i els acabats de fer. Fa respecte endinsar-se en un país desconegut. L'avió no em fa por tot i que hi haurem d'estar més de dotze hores. Em fa més por que em perdin la maleta o qualsevol de les mil odisees possibles i més probables que un accident aeri. Em fa més por desitjar tornar abans d'hora. Em fa més por sentir-me inútil.
Aquests dies he estat bastant enfeinada i ocupada. L'estiu m'emporta al país de la mandra però per sort he estat bastant activa. No només amb els preparatius sinó també amb sorpreses agradables i novetats estimulants.
Trobaré a faltar els consells, les paraules sinceres i, sobretot, l'amistat i la companyia de la meva amiga. Trobaré a faltar les paraules dolces i estimulants i els somriures encisadors d'un que m'enamora a marxes forçades. Pot ser tan fàcil acostumar-se a la presència d'una persona! Trobaré a faltar els vostres escrits que segueixo malgrat la inactivitat al meu bloc.
Amb aquestes paraules, us acomiado fins d'aquí un mes.
—Una a... altra cervesa! — va cridar des del racó on era assegut. Deu ampolles de cervesa s’acumulaven sobre la taula. El cambrer li va portar l’onzena amb certa recança. —Ja n’hi ha prou de beure.... Pol, potser t’estàs passant. — li va dir amb la cervesa a la mà. —Porta-la! — va fer en Pol prenent-li de les mans. — Un dia és un dia.
Però de fet no era només un dia. Portava dies visitant el seu bar favorit. Sortia de la feina i s’arraconava a la seva taula a beure. I avui ni això. Quan havia arribat una parelleta ja havia ocupat el seu racó i qualsevol taula li havia semblat adequada. Es va beure la cervesa d’un glop. Va tornar a treure el sobre que li havien lliurat aquell matí i en va examinar el contingut per enèsima vegada. Va acumular les fotografies sobre la taula sense ordre ni concert i les anava passant d’una a una, assaborint-ne cada detall. Hi sortia una parella prenent cafè, anant a ballar, cardant, fent-se petons de comiat... No n’hi havia cap d’igual. Però el que més observava en Pol no era el que feien en cada moment sinó els ulls de la dona, aquells ulls que l’havien enamorat i que ara semblava que es burlaven d’ell des de la distància. Va tornar a guardar les fotografies i el sobre a la butxaca de la camisa i va somriure enigmàticament abans de treure la cartera i aixecar-se. L’home que observava el billar el va veure aixecar-se i el va reptar a una partida. Va pensar que era una bona ocasió per provar sort. Va guanyar. Sense immutar-se ni alegrant-se’n va pagar les cerveses de tota la setmana i va dirigir-se cap a casa. Avui arribaria aviat. Normalment treballava fins més tard però avui havia plegat d’hora.
Va trigar més del compte a arribar a l’edifici de la cantonada, semblava que els peus li pesessin. Va obrir la porta de l’escala i va pujar les escales per veure si li baixava la mona. Es va intentar asserenar i va obrir la porta de casa intentant no fer soroll. Es va treure les sabates només entrar i, de puntetes, va dirigir-se al dormitori amb la vaga esperança de trobar-hi la dona dormint. Però no dormia: reia alegrement als braços d’un altre home, com en la fotografia. Va observar la imatge uns segons, la dona estava d’esquena i no el veia. Va posar-se la mà a la butxaca. —Pol... — va dir l’home que no dormia amb la seva dona. La seva dona es va girar instantàniament. —Pol! — va cridar la dona mig espantanda. — Com és que has vingut tan aviat? En Pol se la va mirar amb odi. Va treure el sobre i el va llençar sobre el llit. Les fotografies van sortir disparades i es van escampar pel llit de matrimoni. Tornava a tenir la mà a la butxaca. No deia res. Només esperava. —Pol... T’ho volíem explicar... — va dir la dona arrossegant les paraules. Però en Pol no escoltava. Va treure la mà de la butxaca acompanyada d’una pistola de tres mm i va apuntar al cap de la seva dona mentre l'amant, mig despullat, no reaccionava i se'l mirava bocabadat. —Pol! Que t’has tornat boig? — va cridar ella, mentre el marit se li apropava. —Pol! La nena! De sobte es van sentir unes dèbils passes darrere d’ells. Una nena d’uns cinc anys obria la porta i entrava. El Pol es va girar amb la pistola encara a la mà. —No puc dormir... feu soroll...—va murmurar l’Anna mig adormida entrant a l’habitació dels seus pares. —Papa! Papa! Ja et aquí?? Explica’m un conte que la mama l’ha deixat a mitges! — va dir la nena desvetllant-se de la il·lusió de veure el pare i llençant-se-li al coll. La pistola que encara sostenia en Pol li va caure de la mà fent un petit terrabastall. La nena, de sobte, es va adonar de l’estranya situació i mirant estranyada la seva mare va reconèixer l’home que hi havia al seu costat i va deixar anar tota contenta: — Tieeeet?!! Què hi fas al llit amb la mama?
Fa uns quants dies que vaig acabar la carrera i ara em trobo en aquell moment de prendre decisions. Això mai se m'ha donat bé. Les portes s'obren i es tanquen i vull ser capaç d'escollir la porta adequada per a mi abans que es tanquin definitivament. M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins. M'ho vull creure. Però estic encallada en la no-decisió. M'he tret un pes de sobre, per què negar-ho? Però estava tan acostumada a caminar sota aquest pes que ara em trobo que em falta alguna cosa a l'esquena i algun objectiu d'arribada. Em sento alliberada i buida al mateix temps, és possible aquesta contradicció?
Només tinc una cosa clara, de moment. Aquest estiu me'n vaig de viatge a Paraguay amb una Fundació sense ànims de lucre. És un país totalment desconegut que em fa molta il·lusió conèixer. Hi estaré tot un mes. Ara que ja s'acosta el dia (falta tot just un mes) els nervis s'acosten i ja em fan trontollar. Em fa por no estar a l'alçada. Em fa por no trobar-m'hi bé. No és plan d'arribar i dir: ja vull marxar. Dubto molt que sigui el cas... però mai se sap. I encara que els nervis es comencin a notar em trobo que no m'hi veig. Crec que fins que no agafi l'avió no m'hi veuré realment, si és que m'hi arribo a veure... Espero que sigui una experiència profitosa, almenys aquesta és la intenció del viatge, però... i si no és així? Se'm fa difícil plantejar-me què hi busco en aquest viatge. Potser no hi busco res. Només és un d'aquells somnis difusos i borrosos que casualment es convertirà en realitat.
Però d'altres preocupacions ocupen el meu pensament. Preocupacions que em porten de la sorpresa i la il·lusió inicials a certa reflexió. No sé si he de pensar tant o simplement fer el que em surti de dins. M'embolico en pensaments borrosos però després sóc capaç de ben poca cosa. Tenint tantes coses per explicar em trobo que no em surten les paraules. Potser en un altre moment...
Un altre llibre de guerra. M'encanten els llibres de guerra perquè la guerra acostuma a ser un moment de tanta dificultat i tanta tensió que fa explotar les més grans misèries i les més petites glòries humanes, tot sovint protagonitzades per un mateix individu. És en la guerra, i en l'amor, que podem veure els comportaments humans més extrems i les emociones intenses ens fan adonar que som vius, que vivim. Incerta glòria compleix tots els requisits per ser un clàssic del gènere. L'obra magna de Joan Sales (editor de Mercè Rodoreda) mereix ser més llegida i més coneguda del que ho és. Un llibre extens i profund de guerra i d'amor: tres personatges que s'enamoren de la mateixa dona consecutivament. Amors estroncats o provocats per la guerra. Amors per sempre i amors eterns. I una guerra, la civil, que se'ns mostra des del punt de vista de les persones que la pateixen, sobretot dels vençuts, des del front i des de la retaguarda, com dues guerres diferents .
Cada part està dedicada a un personatge diferent que ens explica la situació personal i nacional des del seu punt de vista. I amb cadascun anem avançant en el temps. L'última part (El vent de la nit) salta a la postguerra: els que van sobreviure la guerra són adults i el món continua i cadascú s'hi adapta com pot, els que poden adaptar-se a la "normalitat" de la postguerra dels vençuts.
Aquí us deixo unes quantes frases d'aquelles que ens marquen i ens fan reflexionar sobre el sentit de la vida:
"El nostre afany per ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."
"L'essencial de l'emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres faltes més sensibles: que les nostres emociones, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice."
"Si de pacifistes no n'hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò"
"Incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor son nous i plens d'esperança!"
"El nostre segle és horrible, quin mal somni sense fi, quin oceà de sang, guerra i revolucions «jours de gloire» que s'anuncien i el que ve després, l'únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això."
"Les úniques temptaciones que valdrien la pena són precisament aquelles que no es presentaran mai"
"¡I aquella enyorança de la guerra com si hagués estat aleshores i només aleshores que jo hagués viscut!"
