dilluns, 29 de juny de 2009

El cafè de nit

EL CAFÈ DE NIT Vincent Van Gogh 1888

Una a... altra cervesa! — va cridar des del racó on era assegut. Deu ampolles de cervesa s’acumulaven sobre la taula. El cambrer li va portar l’onzena amb certa recança.
Ja n’hi ha prou de beure.... Pol, potser t’estàs passant. — li va dir amb la cervesa a la mà.
Porta-la! — va fer en Pol prenent-li de les mans. — Un dia és un dia.


Però de fet no era només un dia. Portava dies visitant el seu bar favorit. Sortia de la feina i s’arraconava a la seva taula a beure. I avui ni això. Quan havia arribat una parelleta ja havia ocupat el seu racó i qualsevol taula li havia semblat adequada.
Es va beure la cervesa d’un glop. Va tornar a treure el sobre que li havien lliurat aquell matí i en va examinar el contingut per enèsima vegada. Va acumular les fotografies sobre la taula sense ordre ni concert i les anava passant d’una a una, assaborint-ne cada detall.
Hi sortia una parella prenent cafè, anant a ballar, cardant, fent-se petons de comiat... No n’hi havia cap d’igual. Però el que més observava en Pol no era el que feien en cada moment sinó els ulls de la dona, aquells ulls que l’havien enamorat i que ara semblava que es burlaven d’ell des de la distància.
Va tornar a guardar les fotografies i el sobre a la butxaca de la camisa i va somriure enigmàticament abans de treure la cartera i aixecar-se. L’home que observava el billar el va veure aixecar-se i el va reptar a una partida. Va pensar que era una bona ocasió per provar sort.
Va guanyar. Sense immutar-se ni alegrant-se’n va pagar les cerveses de tota la setmana i va dirigir-se cap a casa. Avui arribaria aviat. Normalment treballava fins més tard però avui havia plegat d’hora.


Va trigar més del compte a arribar a l’edifici de la cantonada, semblava que els peus li pesessin. Va obrir la porta de l’escala i va pujar les escales per veure si li baixava la mona. Es va intentar asserenar i va obrir la porta de casa intentant no fer soroll. Es va treure les sabates només entrar i, de puntetes, va dirigir-se al dormitori amb la vaga esperança de trobar-hi la dona dormint. Però no dormia: reia alegrement als braços d’un altre home, com en la fotografia. Va observar la imatge uns segons, la dona estava d’esquena i no el veia. Va posar-se la mà a la butxaca.
Pol... — va dir l’home que no dormia amb la seva dona. La seva dona es va girar instantàniament.
Pol! — va cridar la dona mig espantanda. — Com és que has vingut tan aviat?
En Pol se la va mirar amb odi. Va treure el sobre i el va llençar sobre el llit. Les fotografies van sortir disparades i es van escampar pel llit de matrimoni. Tornava a tenir la mà a la butxaca. No deia res. Només esperava.
Pol... T’ho volíem explicar... — va dir la dona arrossegant les paraules.
Però en Pol no escoltava. Va treure la mà de la butxaca acompanyada d’una pistola de tres mm i va apuntar al cap de la seva dona mentre l'amant, mig despullat, no reaccionava i se'l mirava bocabadat.
Pol! Que t’has tornat boig? — va cridar ella, mentre el marit se li apropava. —Pol! La nena!
De sobte es van sentir unes dèbils passes darrere d’ells. Una nena d’uns cinc anys obria la porta i entrava. El Pol es va girar amb la pistola encara a la mà.
No puc dormir... feu soroll...—va murmurar l’Anna mig adormida entrant a l’habitació dels seus pares. —Papa! Papa! Ja et aquí?? Explica’m un conte que la mama l’ha deixat a mitges! — va dir la nena desvetllant-se de la il·lusió de veure el pare i llençant-se-li al coll. La pistola que encara sostenia en Pol li va caure de la mà fent un petit terrabastall. La nena, de sobte, es va adonar de l’estranya situació i mirant estranyada la seva mare va reconèixer l’home que hi havia al seu costat i va deixar anar tota contenta: — Tieeeet?!! Què hi fas al llit amb la mama?

7 comentaris:

kweilan ha dit...

Ostres! Per un moment he pensat que un tret perdut anava cap a la nena. Molt ben resolt el final. M'ha agradat molt.

XeXu ha dit...

Renoi quina història. Jo he pensat com la Kweilan, em temia alguna cosa dolenta, però està molt bé en el punt que ho has deixat. Bon relat Myself.

Pd40 ha dit...

El final m'ha fet riure, i això que tot pintava cap a un final de traca. Bon relat!

Elvira FR ha dit...

Genial l'aparició de la nena!!! La innocència trencant la situació en mil bocins!!

Nymnia ha dit...

Ostres... pobre Pol... Sort de la nena que si no hagués acabat molt malament això! Jo també m'he espantat per un moment que no sortis la petita malferida... Aix quina mala mare de deixar a mitges el conte per anar a dormir amb l'amant... un relat sorprenent, myself!

Assumpta ha dit...

Ostres!! Tots hem patit per la nena!! jajaja jo també pensava en un tret perdut... menys mal :-)

Núr ha dit...

Quin patir, pobreta criatura! Per sort el final està ben tancat i permet pensar en una conversa adulta: a crits, prò sense pistola! ;)