dijous, 25 de juny de 2009

I... ara què?

Fa uns quants dies que vaig acabar la carrera i ara em trobo en aquell moment de prendre decisions. Això mai se m'ha donat bé. Les portes s'obren i es tanquen i vull ser capaç d'escollir la porta adequada per a mi abans que es tanquin definitivament. M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins. M'ho vull creure. Però estic encallada en la no-decisió. M'he tret un pes de sobre, per què negar-ho? Però estava tan acostumada a caminar sota aquest pes que ara em trobo que em falta alguna cosa a l'esquena i algun objectiu d'arribada. Em sento alliberada i buida al mateix temps, és possible aquesta contradicció?

Només tinc una cosa clara, de moment. Aquest estiu me'n vaig de viatge a Paraguay amb una Fundació sense ànims de lucre. És un país totalment desconegut que em fa molta il·lusió conèixer. Hi estaré tot un mes. Ara que ja s'acosta el dia (falta tot just un mes) els nervis s'acosten i ja em fan trontollar. Em fa por no estar a l'alçada. Em fa por no trobar-m'hi bé. No és plan d'arribar i dir: ja vull marxar. Dubto molt que sigui el cas... però mai se sap. I encara que els nervis es comencin a notar em trobo que no m'hi veig. Crec que fins que no agafi l'avió no m'hi veuré realment, si és que m'hi arribo a veure... Espero que sigui una experiència profitosa, almenys aquesta és la intenció del viatge, però... i si no és així? Se'm fa difícil plantejar-me què hi busco en aquest viatge. Potser no hi busco res. Només és un d'aquells somnis difusos i borrosos que casualment es convertirà en realitat.

Però d'altres preocupacions ocupen el meu pensament. Preocupacions que em porten de la sorpresa i la il·lusió inicials a certa reflexió. No sé si he de pensar tant o simplement fer el que em surti de dins. M'embolico en pensaments borrosos però després sóc capaç de ben poca cosa. Tenint tantes coses per explicar em trobo que no em surten les paraules. Potser en un altre moment...

6 comentaris:

instints ha dit...

En el moment que hagis de prendre decisions de feina, ja ho faràs, tranquis. Ara pensa en el viatge, que prous maldecaps porta en preparar-ho tot. T'entenc perquè també hi he passat, però no t'obsessionis amb què faràs, ja arribarà el moment!!

Núr ha dit...

Fer un viatge a un lloc tan diferent del teu lloc on vius sempre és difícil perquè mai no arribes a copsar completament com serà. Intentar no imaginar-s'ho és complicat i inevitable, prò has d'intentar que els pensaments siguin positius, no crear-te pors injustificades i, sobretot, no obsessionar-t'hi.

Pel que fa a les preparacions per al viatge, sempre amb molta calma. Fes una llista i vés marcant les que vagis fent (vacunes, passaport, visat, maleta, compra de coses necessàries, etc.). Prò sempre amb calma i sense estressar-te perquè, si no, passa allò que ens oblidem de les coses o ens falta temps... :)

Quant a la feina... Realment has de prendre ara la decisió? Mon pare sempre m'ha dit que hi ha una època per provar feines: proves, mires, guanyes experiència, aprens... No vulguis trobar de seguida LA feina, en què et passaràs tota la vida, perquè encara ets jove i hi ha milers de possibilitats al teu voltant!

Com ja t'han dit sàviament: no hi ha camins bons ni dolents, només camins. Jo hi afegeixo que un camí només serà bo si tu l'aprofites i n'aprens i en treus tot el suc! Si hi passes sense fer-ne cas, serà un camí perdut.

Ànims, maca!

estrip ha dit...

valenta i intel·ligent!
ànims!

- assumpta - ha dit...

Tot just t'has tret el pes que t'oprimia durant tant de temps hi justament això és el que potser ara s'et fa estrany. Anar alleugerada, ens aferrem tan i acostumem tan a les coses, situacions, persones, que desprès qualsevol canvi sen's fa feixuc.

Et falt encara un mes, deixa que les coses fluexin soles. Donat una mica de marge. De ben segur estàs preparada per a fer aquest viatge que indiques i segur també que anirà d'allò més bé.

Un petó, Myself!!!

caterina ha dit...

Jo també sóc de donar mil voltes a les coses i estic començant a pensar que m'han anat millor quan no ho he fet tant. Gaudeix del viatge i després, amb calma, decideix. Una vegada em varen dir que el futur no existeix però sí el present. Sí t'equivoques amb la decisió que prenguis doncs bé, a tothom li passa i dels errors tamé s'apren sempre alguna cosa positiva ;)

Wayfarer ha dit...

Aquesta contradicció que dius és completamnent normal. COm a mínim, a mi m'ha passat el mateix! Tens una gran alegria quan acabes la carrera perquè després de tot, és que volies durant 5 anys i era el teu objectiu. Per una altra banda, no tenir un objectiu clar és el que fa por perquè no saps cap on tirar. Ja no anem de la mà de ningú...
Les decisions de feina poden esperar "No right or wrong ways" i el que sigui ja serà!
Paraguay serà una gran experiència! sempre patim sobre si estarem a l'alçada o no... però no ens podem capficar, no abans d'hora!
El que et ronda pel cap... mai podem parar de pensar. De vegades em pregunto si hi ha un botó off que ens deixi descansar una estona, però sembla que no hi és o jo no l'he trobat!
Ànims i endavant!
Petons,
Wayfarer