diumenge, 12 d’abril de 2009

Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar

"Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar" diu una cançó d'aquelles que es canten a colònies i avui m'ho han dit però en altres paraules. M'han dit que la vida és llibertat i, com sempre, m'han convençut. M'ho ha dit una persona que té una filosofia de vida clara. Admiro la seva autoestima. M'agradaria valorar-me com sembla que es valora. Sempre que parlo amb ell m'inspira una envejable seguretat. Una seguretat que no tinc, que construeixo amb el pas dels dies, amb el pas dels mesos. A poc a poc ens anem coneixent i descobrim que hi ha coses que ens fan mal i hi ha coses que no tant. Que un silenci pot fer tan mal com una veritat. Que una mirada ens acaricia i ens fa somriure...

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

14 comentaris:

Cesc ha dit...

Inevitablement, acabes caient sense voler, però tot depèn del què vulguis arribar a patir, si et fiques a les teves mans i fas el possible per aixecar-te... però tenir algú proper amb seguretat s'agraeix molt oi.

Wayfarer ha dit...

quanta raó! et felicito per la entrada! una abraçada!
Marta

estrip ha dit...

no ens podem permetre el luxe de dir-nos a nosaltres mateixos "no valc res". Hem de pensar que passem tota la vida amb nosaltres mateixos, i per tant cal portar-se bé.
Les coses dolentes ja en les diran els altres, alguns, es clar.

Molt encertat tot plegat!

instints ha dit...

s'ha de tenir un pensament molt positiu i haver patit uns pals a la vida per arribar a aquestes conclusions, quan estàs immers en un obstacle et preguntes per què, hi ha mil respostes i no en trobres cap. Potser moltes coses van en funció de la teva experiència i de la teva maduresa personal.
És un post molt encertat i l'hauríem de tenir penjat a la nevera!!

kweilan ha dit...

Així és encara que de vegades no ho tenim present. Però s'ha de tornar a començar!!

Mireia ha dit...

Com diu Kweilan : S'HA DE TORNAR A COMENÇAR, sempre!! Si no, malament rai...

yuna ha dit...

I és que a vegades aquests camins enrevessats ens fan descobrir noves mirades, nous petons, noves metes, més obstacles o menys... tot depèn de com et miris el camí :) I encara que caiguis, tranquil·la, perquè acabaràs tornant a posar-te dreta, encara que t'hagis fet mal. Perquè sempre tenim a algú també que ens dóna una petita empenta per continuar endavant**

Gràcies per passar-te pels meus objectes perduts! Ja estàs fitxada ;) petó!!

- assumpta - ha dit...

Si vols passar per casa meva, hi trobaràs un cafè... i un regalet !
;)

Mònica ha dit...

i si no volies caure i has caigut has de voler aixecarte per poder tornar a tirar endevant

- assumpta - ha dit...

M'has fet venir records de fa temps,molt temps al veure la lletra de la cançó que esmentes en l'entrada.
Potser al caure, prenem precaucions i anem amb molt de compte, pas a pas per a no tornar-hi.
Però el més important, és aixó ni que sigui poc a poc, no deixar mai de caminar, sempre un pas rera l'altre i endavant en el camí de la vida per enrevessat que de vegades pugui semblar.

Xitus ha dit...

Feia dies que no et llegia i crec que he fet bé de tornar-hi. Per als que tenim aquesta espècie de necessitat de pensar les coses, posts com aquests ens inviten a extreure'n conclusions d'una vegada i relaxar el mecanisme pensant. És un cant a la individualitat, la que s'ha d'aconseguir, i mantenir, i que no es pot perdre, però que alhora en determinats moments costa d'afrontar: pors, inseguretats, febleses, autoestima baixa, autoodi fins i tot, etc. Ahir vaig assistir a una conferència. "Enfortir la ment, viure millor". Deia que ens passàvem la vida sanant el passat, i tement el futur, oblidant el present. Per mi és necessari sanar el passat per no témer el futur, però potser m'oblido que l'espai on tinc oportunitat real d'acció és el present, i que si no ho faig perpetuo el bucle.

Arriscar-se, si és conscientment, pot ajudar-nos a superar pors. Si les superem perquè sí, sense motiu, no anem enlloc. Superar-les ha de ser treient-ne conclusions noves...

Abraçades myself,

xitus.

myself ha dit...

Cesk: Tenir algú proper amb seguretat ajuda sempre que aquesta seguretat de l'altre serveixi per enfortir la teva (com és el cas) i no per fer-te sentir més insegur. No sé si m'explico...

Wayferer: Moltes gràcies! Una abraçada també per a tu.

Estrip i Instints: Teniu molta raó. Gràcies pel comentari. De fet, tot el post és més o menys la transcripció del que vaig parlar amb aquesta persona. El mèrit de pensar tan clar és seu, no meu.

Kweilan i Mireia: Estic d'acord que s'ha de tornar a començar sempre. Gràcies per passar!

Yuna: Gràcies! Fa temps que segueixo el teu bloc però fins ara no hi havia comentat. Espero que estiguis millor.

Mònica: Sí, sempre endavant. Benvinguda!

-Assumpta-: És la lletra d'una cançó que cantava colònies. Sovint aquestes lletres són tan encertades! Gràcies per passar i pel regal. :) En breu pensaré a qui el dono... em fa una certa cosa això de repartir...

Xitus: Ben tornat. Tens molta raó. Potser és l'hora que ens arrisquem... i comencem a viure el present. Gràcies per la teva reflexió :)

Jeroni Maleuff ha dit...

Hi ha persones que sense fer res en veritat t'ajuden a ser tu mateix. Els altres som també nosaltres. No?
Endavant.

Cèlia ha dit...

Gràcies per la visita, m'he fet seguidora! I la cançó, quantes vegades la vaig cantar a l'institut!
I malgrat que et sembli una mica kumbaya, sigues lliure!