Les fulles van passant i el curs del riu davant ella només escriu per retrobar el caliu però el fred l'encarcara i ni es mou, ni sap, ni sent.
Vaig passant pel món impossible dels teus ulls no sé on trobar-te, ni on buscar-te potser dins meu? o al racó del teu pensament? -si encara hi sóc- i si he marxat riu avall? seguint aquell somni irreal?
fes-me tornar a la riba adressa'm, subjecta'm abans no m'arribi la fam aquella tan llunyana i real.
Escrits acumulats al calaix dels esborranys que apareixen de sobte, íntims o llunyans; no ho sé. Exhibicionista és el que hauria de ser i no sóc; no m'agrada abandonar el bloc al fons dels meus pensaments perquè representa obrir massa les portes de casa meua. Aquell recès on sempre ens amaguem perquè no som capaços d'admetre res, res. Perquè escrivint els pensaments la situació es fa real, potser massa i tot. I no vull. Però no sé com trobar-me. No sé com ajudar-me a sentir-me millor. No saber què fer no és excusa per no fer res. Ho sé. Però amb saber-ho no n'hi ha prou. Ho sé. I això és el més trist. Si no ho sabés em podria permetre el risc de ser una inconscient i prou. Però no puc. No puc. No em deixo. I tampoc em deixo ser res més. Hi ha tantes coses que m'afecten massa, tantes paraules dites sense cap desig de ferir. Sento que no estic a l'altura dels altres, dels que m'estimen, dels que esperen quelcom de mi. No sóc prou per a ells. Ja sé que comparar-se no és bo, que cadascú es com és i mil coses més però no puc evitar sentir les diferències en tots els racons. Com les habitaciones de cases annexes: iguals però tan diferents. A la meva sempre li falta una mica de sentit del gust. Tot s'acumula sense ordre ni concert. Quan algú em remarca un error o alguna cosa a millorar, o em fa una pregunta compromesa, que em fa recórrer el món interior a la recerca d'alguna reposta; llavors tot el món em trontolla i les llàgrimes se m'acumulen. Perquè m'adono de l'error i m'adono que sóc un desastre i no serveixo per a res i llavors, de passada, he sentit la veu aquella llunyana i cavernosa que m'ha dit tota cofoia allò que volia sentir avui, sobretot avui. Quan ens sentim sols sense estar-ho alguna cosa falla, en nosaltres sempre en nosaltres. No podem tirar sobre la teulada dels altres les nostres febleses. El camí tortuós continua avançant com sempre però jo camino perduda a dreta i esquerra perquè no sé com sortir del laberint, involuntari, on m'he endinsat. I continuo sense saber on em portaran les meves passes mai segures de caminar. El món és bonic, no ho dubto, però només quan el mires amb bons ulls. Escrits acumulats sense ordre ni concert, ni sentit.
Els amants de Dickens hi trobaran la millor ironia i mordacitat de l'autor, acompanyada d'una bona intriga policial, per descriure les injustícies de l'eternització de la justícia anglesa del segle XIX. Els detractors de Dickens hi veuran una obra amb massa trets similars a d'altres seves: orfes, tragèdia i final feliç. Tot és cert perquè Dickens no sorprèn ningú amb els seus finals ni amb els protagonistes de la seva obra però la seva bona ploma ens amenitza amb, potser, la millor mostra de la fina ironia anglesa i ens acompanya amb sarcasmes que ens fan desitjar no veure'ns mai immersos en procesos legals com el de Jarndyce and Jarndyce, el procés hereditari etern que influeix en la vida dels tres orfes protagonistes perquè tots els seus avantpassats que s'han immers en la confiança d'obtenir l'herència n'han resultat malparats: suïcidis, bogeries i desencants; han deixat de viure el present per viure en l'esperança d'un futur incert i n'han sortit perdent. Els tres orfes (Ada Clare, Richard Carston i Emma Summerson) són acollits per l'oncle John Jarndyce, un bon home ric que no s'ha deixat arrossegar pel procés, que intenta fer-se càrrec dels seus parents amb la millor de les intencions. Dickens ens descriu la vida dels suburbis del Londres de la seva època, l'eternització i les injustícies de la justícia i com tothom es vol aprofitar de tothom amb un patetisme i un realisme tràgic que sempre ens glaça el somriure irònic a la cara.
La traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62 és bona: un llenguatge ric i una sintaxi molt ben treballada. També disposem de la novel·la traduïda per entregues a Vilaweb (aquí). El títol Casa inhòspita que escull el traductor de Vilaweb és la traducció literal de Bleak House i el trobo més suggerent i apropiat a la novel·la encara que potser queda una mica forçat i per això Xavier Pàmies ha preferit titular-la El Casalot.
una mica més amunt
que encara hi puc arribar
si estiro fort la mà
que tot el que tenim és cert
i ser jo no em clourà el teu cor.
No em barris la porta al món
ni m'aturis al teu pas
deixa'm córrer com un infant
darrere la pilota gran
i si t'esperes a prop meu
tornaré amb un radiant somriure
que abocaré dins teu
i somiarem plegats.
