Paraguay no està explotat turísticament però això no vol dir que no tingui indrets meravellosos. Us en vull fer un tast.
Les catarates d'Iguaçú degut a trifulgues polítiques de diversa índole pertanyen a Brasil i Argentina. La meva estada a Paraguay m'ha portat a simpatitzar amb la seva gent i no em puc estar d'esmentar que bona part del territori de les catarates i bona part de les províncies properes a Paraguay d'Argentina i Brasil van formar part de Paraguay en el passat (els nadius ho anomenen el Gran Paraguay) però en la Guerra de la Triple Aliança van perdre bona part del territori a més de més de la meitat de la població. Bé, deixant de banda la història, el turisme ens porta inevitablement a les catarates:
Primer salt d'aigua que vam veure
I ens quedem sense paraules
Així doncs, les catarates pertanyen a Brasil i Argentina però Paraguay hi aporta l'aigua perquè els dos rius més importants: el Parana i el Paraguay recorren tota la seva geografia. I a Paraguay, amb un acord binacional amb Brasil, s'hi crea la presa d'Itaipú («pedra que canta» en guaraní), la presa més gran del món. Per culpa de la grip nova no la vam poder visitar però si que vam poder passejar pel parc on hi ha el Salt Monday, un dels pocs salts d'aigua de Paraguay que es van salvar de la presa.
Continuarà...
P.D: He canviat l'estil de la plantilla del blog. M'agradava el fosc de fons però, els meus ulls es deuen fer vells, cada cop em resultava més difícil llegir-me.
És estrany com un mateix comportament humà es pot entendre de maneres diferents segons com es miri. És estrany com una mateixa situació pot ser anormal en un país o en un barri i completament habitual en un altre. Quan vaig arribar a Paraguay i vaig passejar pel barri on ens trobàvem vaig tenir la sensació de ser al Tercer Món, no al “pitjor” país del Tercer Món però si allà. No hi ha guerra, no hi ha violència extrema pels carrers però la sensació hi era. I em preguntava què és el que em donava aquesta sensació. No eren les desgràcies particulars de la gent del barri perquè a tot arreu succeeixen. Tampoc que hi hagués nens que no estaven prou alimentats, també n’hi ha aquí. O que hi hagi molts nens vivint amb les àvies o els tiets per la desatenció de pares i mares (gent que no hauria de tenir fills per desgràcia se’n veu a tot arreu). Era l’estat dels carrers, era l’estat de les cases, era la ciutat en si, bruta i poc arreglada, era trobar nens venent pel carrer o remenant la brossa, era pujar a l’autobús mig desbaratat, l’únic mitjà de transport públic, era xafar aigües fecals dia si dia també...
També em sorprenia l’abast de la globalització i el consumisme, i encara em soprèn. Quin servei pot fer una televisió per cable a una família que amb prou feines té menjar?
Altres dilemes que tenia eren per exemple si la imatge de tota una tribu indígena a la plaça pública de la capital d’una país protestant pels seus drets pot ser considerada una imatge de pobresa. És a dir, aquella tribu és pobra? Si els veiés viure al seu hàbitat natural caçant i vivint de la naturalesa encara els consideraria pobres? Que un nen vagi descalç és signe de pobresa? O més aviat ho és que vagi amb una xancla mig trencada?
Ens vam hostatjar a casa d’unes monges que viuen sense luxes i amb molta humilitat, són pobres elles? O no ho són per què han triat viure així? Però llavors la gent que viu al costat d’una llacuna i es dedica a reciclar brossa, ho han triat? Potser sí, perquè no els quedava cap altra solució o és l’únic que han après a fer, però ben segur que no han triat que els seus fills morin de malalties parasitàries...
Sigui com sigui, sembla clar que la pobresa (com la riquesa) s’estableix per comparació... I així els “pobres” mai milloraran perquè sempre hi haurà algú més ric que ells i així en un cercle sense fi. Potser la solució seria deixar de comparar-se... seria possible? No ho crec.
Però, així i tot, s’ha d’intentar millorar la situació de la gent. S’ha d’intentar viure cada dia millor. I això és el més important. No deixar d’intentar-ho, no deixar de tirar endavant, tenir projectes. La gent amb visió de futur, la gent que es dóna als altres sense esperar res a canvi i pensa sempre en fer prosperar, no per enriquir-se, sinó per millorar la condició de vida és fent escassa i molt valuosa. Sempre es carreguen les responsabilitats de quasi tot però sense ells les coses no canviarien: aquesta hauria de ser la funció de l’Estat, l’Estat en abstracte —és a dir, el poble en general. L’estat hauria de ser la institució amb visió de futur per excel·lència, la institució que només pensa en fer prosperar els seus membres, en fer un país millor. Però mentre l’Estat estigui en mans de corruptes que només veuen la seva butxaca ningú avança perquè no s’arreglen els carrers, no es fan inversions en Educació, no es plantegen projectes de futur i el mateix Estat en surt perdent perquè no té posició de poder per pressionar els estats veïns per assolir uns tractes més favorables, no té posició de poder per fer complir la llei al seu territori... I la gent es busca la vida... I els voluntaris i la gent amb iniciativa del propi país posen pedaços, pedaços i més pedaços. Però fins que l’Estat no s’adoni que s’ha de canviar el vestit, que segur que hi ha sastres, voluntaris i gent de tota mena que el poden ajudar a escollir el vestit, a posar-se’l i a rentar-lo quan sigui necessari haurà d’anar amb un vestit ple de forats i ple de pedaços sinó vol quedar nu del tot. Fins que l’Estat no s’adoni que els sastres que té ara no serveixen, perquè li tornen la roba amb més forats, perquè no li poden deixar el color que tenia... el país no avança... I el cercle viciós continua...
Fa un parell de dies que vaig aterrar a l'aeroport de Barajas després del meu viatge a Paraguay. Vaig marxar amb la maleta plena de material i roba i torno amb la maleta mig buida però el cap ple de records. Us en parlaré dies perquè hi ha molta cosa a dir. No sé exactament com ho faré però em ve de gust explicar-vos la meva experiència en aquell país. Com deia un comentari anterior: guay, del Paraguay. I ara que he tornat m'hauré de buscar alguna rutina o cosa a fer aviat. De moment m'entretinc intentant ordenar les quasi dos mil fotos que he portat cap aquí. Ja us en faré un tast. La sensació que la casa no s'ha mogut de lloc és agradable i estranya a la vegada. M'he de posar al dia de moltes coses i m'he de posar al dia amb sensacions i persones que han quedat apartades durant un mes del meu costat. Tinc ganes de tornar a apropar-m'hi i compartir experiències.
