dijous, 3 de setembre de 2009

Sobre la pobresa

És estrany com un mateix comportament humà es pot entendre de maneres diferents segons com es miri. És estrany com una mateixa situació pot ser anormal en un país o en un barri i completament habitual en un altre. Quan vaig arribar a Paraguay i vaig passejar pel barri on ens trobàvem vaig tenir la sensació de ser al Tercer Món, no al “pitjor” país del Tercer Món però si allà. No hi ha guerra, no hi ha violència extrema pels carrers però la sensació hi era. I em preguntava què és el que em donava aquesta sensació. No eren les desgràcies particulars de la gent del barri perquè a tot arreu succeeixen. Tampoc que hi hagués nens que no estaven prou alimentats, també n’hi ha aquí. O que hi hagi molts nens vivint amb les àvies o els tiets per la desatenció de pares i mares (gent que no hauria de tenir fills per desgràcia se’n veu a tot arreu). Era l’estat dels carrers, era l’estat de les cases, era la ciutat en si, bruta i poc arreglada, era trobar nens venent pel carrer o remenant la brossa, era pujar a l’autobús mig desbaratat, l’únic mitjà de transport públic, era xafar aigües fecals dia si dia també...

També em sorprenia l’abast de la globalització i el consumisme, i encara em soprèn. Quin servei pot fer una televisió per cable a una família que amb prou feines té menjar?

Altres dilemes que tenia eren per exemple si la imatge de tota una tribu indígena a la plaça pública de la capital d’una país protestant pels seus drets pot ser considerada una imatge de pobresa. És a dir, aquella tribu és pobra? Si els veiés viure al seu hàbitat natural caçant i vivint de la naturalesa encara els consideraria pobres? Que un nen vagi descalç és signe de pobresa? O més aviat ho és que vagi amb una xancla mig trencada?

Ens vam hostatjar a casa d’unes monges que viuen sense luxes i amb molta humilitat, són pobres elles? O no ho són per què han triat viure així? Però llavors la gent que viu al costat d’una llacuna i es dedica a reciclar brossa, ho han triat? Potser sí, perquè no els quedava cap altra solució o és l’únic que han après a fer, però ben segur que no han triat que els seus fills morin de malalties parasitàries...


Sigui com sigui, sembla clar que la pobresa (com la riquesa) s’estableix per comparació... I així els “pobres” mai milloraran perquè sempre hi haurà algú més ric que ells i així en un cercle sense fi. Potser la solució seria deixar de comparar-se... seria possible? No ho crec.

Però, així i tot, s’ha d’intentar millorar la situació de la gent. S’ha d’intentar viure cada dia millor. I això és el més important. No deixar d’intentar-ho, no deixar de tirar endavant, tenir projectes. La gent amb visió de futur, la gent que es dóna als altres sense esperar res a canvi i pensa sempre en fer prosperar, no per enriquir-se, sinó per millorar la condició de vida és fent escassa i molt valuosa. Sempre es carreguen les responsabilitats de quasi tot però sense ells les coses no canviarien: aquesta hauria de ser la funció de l’Estat, l’Estat en abstracte —és a dir, el poble en general. L’estat hauria de ser la institució amb visió de futur per excel·lència, la institució que només pensa en fer prosperar els seus membres, en fer un país millor. Però mentre l’Estat estigui en mans de corruptes que només veuen la seva butxaca ningú avança perquè no s’arreglen els carrers, no es fan inversions en Educació, no es plantegen projectes de futur i el mateix Estat en surt perdent perquè no té posició de poder per pressionar els estats veïns per assolir uns tractes més favorables, no té posició de poder per fer complir la llei al seu territori... I la gent es busca la vida... I els voluntaris i la gent amb iniciativa del propi país posen pedaços, pedaços i més pedaços. Però fins que l’Estat no s’adoni que s’ha de canviar el vestit, que segur que hi ha sastres, voluntaris i gent de tota mena que el poden ajudar a escollir el vestit, a posar-se’l i a rentar-lo quan sigui necessari haurà d’anar amb un vestit ple de forats i ple de pedaços sinó vol quedar nu del tot. Fins que l’Estat no s’adoni que els sastres que té ara no serveixen, perquè li tornen la roba amb més forats, perquè no li poden deixar el color que tenia... el país no avança... I el cercle viciós continua...


6 comentaris:

XeXu ha dit...

És una reflexió molt complicada, i llences preguntes que no sé contestar. Però pel que fa al govern d'aquests països, ja saps, miren només per ells, i com que pensen que no poden salvar el poble, ja els està bé la situació. Desconec quins canvis cal aplicar, però ho veig difícil, molt difícil.

Wayfarer ha dit...

Et felicito pel teu post. Tens tota la raó del món. Vivim comparant sempre i tot és relatiu. La única manera de canviar les coses es des de dintre i desestabilitzant el sistema... canviant les situacions actuals i anant un pas endavant, però què és un pas endavant?
Has viscut unes experiències que t'han deixat una petjada imborrable al cor, i aquesta nova "myself" que ha tornat d'allà serà algú actiu capaç de marcar un gran canvi al món que l'envolta.
M'ha encantat llegir.te, espero que segueixis deleitant-nos amb aquesta bona literatura.

Modgi ha dit...

Aquesta gent són l'esperança. Quan no tens res per emportar-te a la boca tens clar el que vols, el que sobra i el que has de fer per fotre una bomba al parlament corrupte. Aquesta gent, gràcies a deu, existeixen, i algun dia canviaran el món de la manera que nosaltres no tenim els pebrots per canviar.

instints ha dit...

ja ho diuen, que com més pobresa més diferència entre les classes socials. La gent hauríem de viatjar més per veure tot això i fer una neteja de cervell. Petonets!!!

kweilan ha dit...

Una ressenya que fa pensar i que planteja dubtes que molts també tenim. En tot cas, una reflexió que he llegit amb molt interès.

bajoqueta ha dit...

Un post que ens farà reflexionar a tots.
No està a les nostres mans poder canviar segons què, però si plantejar-mos que hi ha gent que viu amb molt menys.
Una bona reflexió.