divendres, 14 de novembre de 2008

Diuen que qui busca, troba

Sense saber on mirar ni on anar intentes continuar avançant com fins ara però de sobte t'adones que ja no pots seguir el mateix camí, que les paraules no dites et fan mal; que les paraules dites te'n fan més. I hi dones tombs i més tombs i no saps per on decantar-te. Cap a la dreta potser, cap a l'esquerra o més enllà. Toca decidir-se però tu encara no saps on tens la dreta. No t'ho van ensenyar això a escola? Aquella classe me la vaig perdre, penses. Excusa barata per dir que no, que no vas assolir els coneixements necessaris, que aquell dia tenies el cap en una altra banda, que no hi eres encara que hi fossis, que no t'interessava encara que ara ho necessitis...


[...]

Intentes saber qui ets i no ho saps. Intentes saber on vas i no et trobes. Intentes saber com ets i encara estàs perduda dins teu, buscant les teves essències de pa sucat amb oli perquè no existeixen, no hi són. Han desaparegut o no hi han sigut mai? Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui vols que ho sàpigui? Bona pregunta, sense resposta, de moment. La teva essència és no tenir essència? Voltar pel món amb la ment oberta per empapar-te dels altres i no tenir temps o ganes de buscar-te. Escoltar i atendre i no tenir paciència per escoltar-se i no tenir desig de reproduir-se, de recrear-se en pensaments més obscurs que clars. Caminar amb el rumb fixat sense preguntar-se si aquest és el camí. Però hi ha camí? O no hi ha camí i simplement camines. O bé negar-se a caminar fins que no trobes el camí que t'atreu, que t'estira i se t'emporta de cap al món dels somnis realitzats. O bé caminar i tirar enrere cap a l'altra cruïlla que vas passar de llarg aquell dia que no hi veies més enllà, que només veies els teus peus o els d'algú davant teu i no et vas adonar que hi havia un camí més interessant, o no, a la teva esquerra però que era un camí per descobrir nou, diferent, atractiu? I hi tornes i t'hi estanques i tornes a tirar enrere per buscar aquell altre camí que també et vas deixar obsessionada tirant recte o tirant tort... I et desesperes perquè et perds pel laberint de les possibilitats i et preguntes si t'haguessis trobat aquesta liana que t'ha atrapat i no et deix anar, per molt que en tallis un tros i un altre..., si haguessis escollit aquell caminol obscur i tancat o aquell altre tan il·luminat...

[...]

Sempre has pensat que ets com un camaleó que t'adaptes a tot i a tothom. Et diuen blanc i t'aproximes a blanc. Et diuen negre i t'aproximes a negre. Però ets de color blanc? O de color negre? Vas d'una banda a l'altra com una baldufa. Et manipulen com volen amb quatre paraules ben dites. No saps qui ets, no saps com ets. Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui ho sap? No ho sé.

2 comentaris:

Wayfarer ha dit...

Amazing! realment m'ha impactat aquesta reflexió tan ben feta i que segur que molts de nosaltres pensem en aquest procés involutiu actual.

Cesc ha dit...

Podria dir-te que un post semblant el podria haver escrit jo. Podria dir-te, cosa que ja hauràs averiguat que puc sentir-me molt semblant. Cap on vaig avui? dreta? esquerra? i què hi busco? i què hi puc trobar? és o són preguntes sense resposta. Hi ha classes a les que faltem i després no sabem cap a on tirar, però tu creus que a aquesta classe només naltros no vam estar atents? hi ha tantes històries en aquesta vida que no saps pas per on podem perdre'ns. M'agrada molt el teu blog, t'apunto a la llista :) salut i a cuidar-se i seguir escrivint així, sens dubte...