dimarts, 21 d’octubre de 2008

Llàgrimes

Quelcom et colpeix, et fereix l'ànima de paper... Sents una angoixa opriment que es vol manifestar, que vol sortir a la superfície i et reprimeixes perquè hi ha gent, perquè si comences no podràs parar, perquè vols dissimular la tristesa que t'oprimeix...
Camines sense rumb, penses sense objectius... però l'únic que pots fer és donar tombs i més tombs al voltant del que vols oblidar, al voltant del que vols arraconar: per no sentir, per no veure, per no patir el dolor inexplicable que et corprèn.

I, finalment, de sobte, notes la sal a punt de vessar dels ulls. Els tanques, encara ho vols amagar, però no pots. Surt, surt i torna a sortir com un riu desbocat. Llàgrimes recorrent la teva galta... encesa. Rajolinets sense control que s'escapen... Tens ganes de parar, de deixar de sentir aquesta tristesa, ràbia o descontrol que et sacseja, que et mutila. No pots parar, has perdut el control del teu cos. El sentiment flueix lliure sense limitacions. Quan sembla que ja està, que ja has acabat de gemegar, recordes, penses en el que t'ha provocat la ràbia o tristesa i tornes a començar... sense remei, sense control. Encara tens els ulls humits, ja els tens rojos i irritats i la llàgrima fàcil... una espurna i es desprèn altre cop. Respires i expires per intentar recuperar el control però aquests intents es converteixen en sanglots inesperats que precedeixen un nou atac de llàgrimes, de tristesa irreprimible. I no acabes fins que no ho has tret tot, fins que els teus ulls no s'han buidat d'aigua però tu encara arrossegues aquella tristesa indestructible... que sembla que formi part de tu encara que només de tant en tant sobresurti a la superfície. Però al mateix temps et sents alliberada, desfeta en un mar de llàgrimes has guanyat, tornes a néixer en un món nou sense aquella tristesa que arracones, arracones amb les teves llàgrimes, de sempre.

La tristesa que t'acompanya de fa temps, que aïlles en un racó però encara hi és. Has d'aprendre a arraconar-la encara més, potser... fins que només sigui un record, una ombra sempre present des del seu racó on ens observa a punt per assaltar-nos a la mínima debilitat, al mínim ensurt... però no li hem de donar pas... ni avui, ni demà ni potser passat demà... perquè quan et sacseja, forceja i es queda en un raconet dins teu, fins... qui sap.

When I cry
It only Hurts When I Cry

7 comentaris:

Xitus ha dit...

ets una crack Roser, la veritat és que feia temps que no llegia una descripció tan real i bonica. Suposo que m'ha arribat perquè m'hi he sentit ben identificat. En el meu cas és molt cert el que dius, que s'ha de treure, sinó queda allà, i fa mal, i qui sap fins quan...(citant-te a tu).

Però l'Aleix segueix sense plorar. Suposo que el dia que ho faci sentirà un alleujament tan bèstia que li semblarà que neix de nou i es maleïrà no havr-ho fet abans. Però com ho diria...No trobo la forma d'estovar-me. Jo vull aquell plor que renova i passa pàgina, no vull aquell plor que lamenta però no acaba el procés. I suposo que el plor que jo desitjo és el que deixa fluïr. Així que el teu escrit crec que m'ajudarà a aconseguir-lo. A fer un passet més per a que la cascada arribi al desnivell.

T'has guanyat un bon petó!

Aleix.

pestanya ha dit...

Myself, sap greu dir-ho però feia temps que no llegia unes llàgrimes tan ben arrencades.
Arrencar implica dolor, ja se sap. Sort que tot es renova.

myself ha dit...

Xitus: Moltes gràcies pel comentari! Però has de plorar, un plor renovador, és una de les vies per expressar els sentiments... com ja deus saber. Espero que a poc a poc tot et torni al seu lloc.

Pestanya: Gràcies. Sí sempre implica dolor però per sort, a vegades, és passatger.

Marta ha dit...

and sometimes we surrender, and it's sadness that takes us... it is when sorrow surrounds us and there is no other way... then, we can't help crying...
tears from our heart, the deepest tears, the most silent.
Will tomorrow fulfill our hopes? will this sorrow be forever gone?
Tears mean everything... and they can never be left apart.
El text m'ha emocionat. Felicitats

instints ha dit...

aix, no ensopim eh?
Gràcies pel teu comentari al meu blog, m'ha fet molta iluuuu!!! Per cert, et puc agregar? I quin blog dels teus agrego, aquest? Bé, ja em diràs!!!
Jo tambe sóc taure jejejejej!!

myself ha dit...

Marta:Quin comentari més poètic. Moltes gràcies!

Instints: no, intentarem no ensopir. Per sort ja m'he recuperat d'aquest petit atzuzac, ara a pel pròxim!
Si em vols agregar agrega aquest blog. No hi escric gaire però és el principal.
Gràcies pel comentari!

Wayfarer ha dit...

Hola! de fet en lloc de Marta hauria de sortir "Wayfarer" però ja està bé :) espero que estiguis més animada i aviat ens tornis a deleitar amb les teves precioses paraules :) Bon diumenge ;)