divendres, 17 d’octubre de 2008

Camí de Sirga

M'ha portat més temps que les altres lectures perquè costa trobar-ne el fil i seguir-ne el ritme en un principi. Jesús Montcada ens explica la història de l'antic poble de Mequinensa abans de la seva fi sota les aigües del pantà. El temut ensorrament es converteix en el teló de fons que ens acompanya a recuperar la història dels seus habitants al passat immediat i més llunyà. De cent anys enrere fins al moment de l'enfonsament i la destrucció de l'antiga vila.
La memòria popular exerceix el paper de retrobament amb el passat i amb la nostra pròpia història, les històries passades i futures que acompanyen el navegant al ritme del camí de sirga: endavant arrossegadament i a vegades endarrere sobtadament però sense perdre la inestimable guia de l'aigua com a teló de fons. L'aigua que enfonsarà inevitablement un poble però no deixarà en l'oblit els seus habitants ni les seves històries. El temps flueix sense presses sota el domini de la llengua de Montcada: ens provoca, ens entusiasma el seu vocabulari ric, precís i pancatalà. Utilitza els sinònims sense distinció i amb maestria.
Camí de sirga descriu el pas del temps i els seus efectes, la difícil adaptació als canvis, l'esperança que els fets immutables no canviaran encara que es fonamenten en elements poc fixos. El poble, els seus habitants, la vida... són com el riu: flueix amb tranquil·litat encara que a vegades s'alteri i provoqui una riada on mor la gent. El riu, símbol immutable del poble que l'acabarà menjant.
Montcada crea tot un món mític on els personatges i el poble sembla que no hagin de morir mai, no els deixa morir perquè els converteix en un crit contra l'oblit del temps. Un món mític perquè crea un món propi on els fets són com són en aquest context místic i propi però no per això menys exportable a tots els contextos. I els fets, a vegades, semblen màgics i són poètics perquè ens emporten a un món nou, inesborrable, que ens costarà abandonar.