diumenge, 30 de novembre de 2008

Desfogar-se

Comences a parlar i no pots parar, la llengua et va sola, no saps com pots arribar a pensar tantes coses en tan poc temps. No tens temps d'ordenar, de processar, de classificar informació. Només dius i dius atropelladament perquè et desfogues, perquè algú escolta el teu garbuig mental i es prepara per arrebatre, per emetre judicis, per valorar les teves inquietuts... però sobretot per escoltar-te, per apreciar-te, per calmar la teva angoixa potser innecessària, potser injustificada. Per veure-hi en la justa mesura necessites el mirall de la consciència, aquella persona que saps que t'escoltarà i sabrà ordenar el material sensible de manera que el puguis veure tal com és, raonadament, en la justa mesura. Per, segons després, tornar a embolicar-te en el garbuix mental amb un element més al qual recórrer quan has embolicat tant el cabdell que ja no el desembolicaràs fàcilment. Perquè sembla que ens agradi embolicar-nos en històries possibles o impossibles o irreals, perquè sembla que pensar sigui l'excusa perfecta per no fer res més que capficar-nos en nosaltres mateixos i deixar el viure per l'endemà, aquell dia que potser no arribarà. Perquè parlar amb algú que t'escolta té l'aventatge que et transmetrà empatia, que et transmetrà amistat, que potser et donarà consells, consells que a vegades no voldries perquè no et sents capaç de seguir-los tot i que saps que són sincers i de debò com n'hi ha pocs, perquè vols tancar els ulls a l'evidència, perquè et vols refugiar al millor dels móns possibles, perquè tens por de la clarividència dels ulls que et miren i et coneixen més que tu mateix, perquè potser et vols conèixer o potser no, perquè et fa por mirar dins teu i no saber què hi veus...
Desfogar-se és poder transmetre i rebre paraules, torrentades de sinceritat en el plaer de desfogar l'ànima davant d'algú que et sent, t'escolta, et comprèn i et mima... per què sembla que un cop dit fa menys mal o, per contra, la felicitat és més gran?

6 comentaris:

Wayfarer ha dit...

M'ha encantat el text. Dius que els meus textos són profunds però els teus déu n'hi do! quanta raó en un seguit de paraules... i quina meravella el llenguatge que ens ho permet tot... i res... recorda, en l'abisme de la vida sempre hi haurà algú disposat a donar-te la mà...

Xitus ha dit...

Chapeau

Cesc ha dit...

I és important poder-ho fer... desfogar-se, parlar, fer-se entendre, dir... i tenir algú que t'escolit per ajudar-te després encara més...

instints ha dit...

a vegades ens desfoguem i ens sentim pitjor, perquè escoltem allò que no volem escoltar, llavors ens coneixem una mica millor nosaltres mateixos.

myself ha dit...

Wayferer: Moltes gràcies pel teu comentari. És una bona cosa recordar que "en l'abisme de la vida sempre hi haurà algú disposat a donar-te la mà" perquè que faríem sense aquesta persona?

Xitus: Gràcies! :)

Cesc: És molt important i el teu blog m'inspira molt per desbocar pensaments i imatges.

Instints: Si, i són moments durs però també necessaris si ens volem conèixer.

bajoqueta ha dit...

De vegades desfogar-se i que algú mos escolte de veritat pot ajudar moltíssim.