dissabte, 30 d’agost de 2008

Les benignes

Novel·la que narra amb extraordinària precisió i crueltat els horrors del nazisme, de la segona guerra mundial i per extensió de totes les guerres.

No és un llibre que puguis acabar d'una tirada perquè et podries empatxar d'una tristesa desmesurada. Te l'has de prendre amb calma per poder assaborir els sentiments, els fets, les paranoies que el narrador explica en primera persona de la seva pròpia vida.

Es tracta de les automemòries d'un oficial alemany després de la guerra. És, doncs, la història dels fets de la segona guerra mundial vistos per un oficial alemany i descrits amb un detallisme màxim, una cruel precisió que et fa tremolar fent-te imaginar l'assassinat a boca de canó de milers de jueus, l'horror dels soldats morts sota el gel d'Stalingrad... però sobretot se'n desprén un horror per la totalitat dels fets descrits perquè les descripcions minucioses dels fets no estan soles al mig del no res -no és només una cronologia històrica de fascicles de guerra- sinó que l'autor no descuida la història personal de l'oficial ni tampoc els seus pensaments i records més íntims i aquesta potser és la part més important perquè tot està descrit a través del seu punt de vista i dels seus ulls d'oficial que creu, almenys al principi, en l'Alemanya nazi i en els seus ideals.

El seus pensaments i obsessions omplen d'intensitat poètica i síntesi el relat dels fets, però també l'omplen de la seva angoixa vital que aporta intensitat i subjectivitat. Les reflexions filosòfiques del protagonista, de vegades amb un aire de filosofia barata i moralitzador però la majoria de vegades molt encertades, són un altre element important de la novel·la: t'omplen i et fan pensar en la dificultat de viure i més en situacions extremes i també en l'estupidesa, la hipocresia, la crueltat i la por que sembla que regeixen la humanitat.

Comences la novel·la amb la sensació de trobar-te sol davant l'horror i aquesta sensació no desapareix al llarg de les més de mil cent pàgines del llibre.

Per anar fent boca us n'he sel·leccionat alguns fragment (la tria és difícil perquè n'hi ha molts que es podrien destacar) que no tenen pèrdua:



«¿Qui és, doncs, el culpable? ¿Tots o ningú? ¿Per què l'obrer encarregat del gas hauria de ser més culpable que el destinat a les calderes, al jardí, als vehicles?» (pàg. 26)

«Si heu nascut en un país o en una època en què no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i els fills dels altres doneu gràcies a Déu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea al pensament: potser heu tingut més sort que jo, però no sou pas millor q
ue jo.» (pàg. 27)

«Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol també baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis. Vistes de prop, les coses transcorrien d'una manera molt menys calmada: els jueus que arribaven al capdamunt del barranc, (...) xisclaven de terror en descobrir l'escena, es debatien, els «embaladors» els fuetejaven a cops de tralla o de cable metàl·lic per obligar-los a baixar i estirar-se, fins i tot quan eren a terra es debatien i tractaven d'aixecar-se, (...), els ferits rodolaven, es cargolaven, gemegaven de dolor, d'altres, al contrari, sota l'efecte del xoc, callaven i quedaven paralitzats, amb els ulls oberts de bat a bat. [...] Em vaig treure la pistola i em vaig dirigir cap a un grup: un home molt jove bramava de dolor, jo vaig apuntar-li al cap amb la pistola i vaig prémer el gallet, (...) ell va fer un bot espasmòdic i va callar sobtadament. Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, es ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang. Era esgarrifós, i m'omplia d'un sentiment grinyoladís de repugnància, [...] disparava gairebé a l'atzar sobre el que veia que es bellugava, després em vaig controlar i vaig fer un esforç per fixar-m'hi més, calia que aquella gent patís el menys possible, però, en qualsevol cas, només podia rematar els últims, a sota ja hi havia altres ferits, encara no morts, però que aviat ho estarien. No era l'únic que perdia la serenitat, alguns dels tiradors també tremolaven, i bevien entre fornada i fornada. Em vaig fixar en un jove Waffen-SS de qui no coneixia el nom: començava a disparar de qualsevol manera, sostenint la metralleta a l'alçada del maluc, reia d'una manera horrible i buidava el carregador a l'atzar, una ràfega a la dreta i una altra a l'esquerra, després dues, després tres, com una criatura que ressegueix el dibuix de l'empedrat segons una misteriosa topografia interior. Em vaig acostar a ella i vaig sacsejar-lo, però continuava rient i disparatn just davant meu, li vaig arrencar la metralleta de les mans i el vaig bufetejar, i vaig enviar-lo després a reunir-se amb els homes encarregats de recarregar [...]. A prop meu portaven un altre grup: la meva mirada es va creuar amb la d'una noia molt bonica, gairebé despullada, però molt elegant, serena , amb els ulls plens d'una immensa tristesa. Me'n vaig allunya. Quan vaig tornar, encara era viva, mig girada de cara amunt, una bala li havia sortit per sota d'un pit i panteixava, petrificada, els seus bonics llavis tremolaven i volien formar una paraula, em mirava fixament amb els seus ullasso sorpresos, incrèduls, uns ulls d'ocell ferit, i aquella mirada em va travessar el ventre i va ser com si fes brollar un raig de serradures, jo era un vulgar ninot i no sentir res, i al mateix temps desitava de tot cor inclinar-me cap a ella i netejar-li la terra i la suor que se li barrejaven sobre el front, acariciar-li la galta i dir-li que no passava res, que tot aniria bé, però en comptes d'això vaig disparar-li convulsivament una bala al cap, la qual cosa, al capdavall, venia a ser el mateix, per a ella en tot cas si no era per a mi, perquè jo davant la idea d'aquell insensat aiguabarreig humà em sentia envaït d'una ràbia immensa, desmesurada, continuava diparant-ki i el cap li havia esclatat com una fruita madura, aleshores el meu braç es va separar de mi i va anar pel barranc disparant a tort i a dret, i jo li corria al darrere, fent-li senyals amb l'altre brç perquè m'esperés, però ell no volia, es burlava de mi i disparava contra els ferits tot sol, sense mi, finalment, sense alè, em vaig aturar i em vaig posar a plorar.» (pàg 154 -156)

«Si alguna cosa demostren les terribles matances de l'Est és, paradoxalment, l'esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat. Per molt embrutut, per molt acostumat que hi estigués, cap dels nostres soldats no podia matar una dona jueva sense pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare, no podia matar un nen jueu sense veure els seus propis fills davant d'ell a al fossa. Les seves reaccions, la seva violència, el seu alcoholisme, les depressions nervioses, els suïcidies, la meva pròpia tristesa, tot aixo demostrava que l'altre existeix, existeix en qualitat d'altre, en tant que humà, i que cap voluntat, cap ideologia, cap quantitat d'estupidesa i d'alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible. Això és un fet, i no una opinió.» (pàg. 177)