Les veus del Pamano

Aquesta novel·la em va atreure des de la primera plana fins a l’última. És cert que al principi no entens res de res degut als continus salts temporals que et mostren moltes escenes diferents sense tancar-ne cap però l’autor aconsegueix que el lector se senti intrigat per tots els personatges tot just esbossats i per les accions no resoltes i insinuades. Així des de la primera plana sents necessitat de continuar llegint per saber, per exemple, qui és el Iuri i perquè no impedeix que algú entri a casa seva i esborri arxius de l’ordinador i, també, qui és el saquejador; o bé per conèixer la història de la dama que es troba al Vaticà i perquè el narrador ens diu que «sap que, després d’avui, ja es podrà morir en pau. [...] Sap que avui culminen seixanta anys d’angoixes i és incapaç de reconèixer que potser hauria estat millor per a ella viure una altra vida.» (p. 21) Tots aquest misteris, i d’altres de nous que s’aniran introduint, els anirem resolent a mesura que avancem en la lectura de la novel·la, alguns de seguida mentre que d’altres ens faran dubtar fins al final de tot.

Les veus del Pamano està ambientada a Torena, un poblet imaginari de la vall d’Àssua (Pallars Sobirà), al cor del Pirineu català. Tina Bros, barcelonina, mestra de Sort i fotògrafa aficionada, descobreix, en l’escola abandonada de Torena, una llibreta que conté una mena de diari íntim d’Oriol Fontelles, barceloní també, antic mestre del poble i pintor aficionat, alhora que reconegut heroi franquista en procés de beatificació. El quadern li descobreix la veritable història de l’Oriol Fontelles, que la Tina intentarà donar a conèixer per fer honor a la seva memòria i evitar que la manipulació de la seva història personal es perpetui. Per tant, Tina Bros intenta desfer la desmemòria i la mentida que plana sobre el personatge. La novel·la s’esdevé bàsicament en tres temps: en els primers anys de la postguerra, en els anys de la transició democràtica i a començaments del segle xxi.

Un dels encerts de la novel·la és la dosificació del misteri i la intriga i la utilització del secret. La història narrada és atractiva no només perquè se situa en l’època de la guerra civil espanyola i els maquis —i aquesta època i tema, el de la memòria històrica, en el moment de publicació estava d’actualitat— sinó perquè, en realitat, els temes al voltant dels quals gira l’acció són universals: el poder i les relacions de poder, la memòria i el perdó, o més ben dit, la impossibilitat del perdó. La cita inicial «Pare, no els perdonis, que saben què fan» del filòsof Vladimir Jankélévitch ja ens situa de ple dins la novel·la, encara que quan el lector la llegeix per primer cop no ho sap.

En definitiva, la novel·la exposa que qui domina el poder —el vencedor de la guerra— aconsegueix escriure la història i, per tant, crear una memòria falsa, manipulada i basada en la mentida; i relata el triomf de la venjança —l’Elisenda, el Valentí, el Ventura..., tots aconsegueixen venjar-se i crear més desitjos de venjança en un cercle viciós inacabable—, la desmemòria, l’oblit col·lectiu i la impossibilitat del perdó —el polític i el sentimental—, que afecta i domina a tothom sense distinció de bàndol ni de condició.

És una novel·la coral perquè hi ha molts protagonistes, a més a més dels dos mestres esmentats, i cada protagonista representa el seu paper. La protagonista de l’obra, però, no és Tina Bros sinó l’Elisenda Vilabrú, que és un d’aquells personatges que se’t queden gravats a la memòria i t’acompanyen durant molt de temps. És la viva imatge del poder absolut, una lluitadora nata que posa per damunt de tot els seus interessos. Serveix d’enllaç entre el passat, l’època d’Oriol i el present, l’època de Tina Bros. Al seu voltant s’hi mouen molts altres personatges de tota mena i condició, alguns tan sols són arquetips i d’altres arriben a tenir personalitat, però tots junts creen un món i tots són necessaris.

Per últim, l’aspecte de la novel·la que captiva més és l’estil narratiu. El seu és un estil frenètic marcat pels canvis constants de punts de vista, de vegades en un mateix paràgraf o en una mateixa frase, unit a una varietat de registres, to, llenguatge... que s’adapten a cada personatge i a cada situació amb sorprenent facilitat.