Ia: primera part o el desconegut

capítol 1

Feia massa calor per ser finals d’estiu. L’Ia es llevà malhumorada de tenir remoguda la panxa. Sempre que havia de ploure li feia mal i se sentia pesada, grossa i inflada. Suada pels llençols enganxosos, i sense haver aclucat ull en tota la nit amb els porticons del carrer petant contra les façanes, passà pel mirall defugint el seu propi reflex. A fora, en silenci encara, el poble de casetes blanques es despertava amb la celístia del matí.

A trompicons es posà unes sabatilles i un davantal i baixà per l’escala sense fer fressa. Encara dormien. Anà a les fosques a obrir la persiana de la botiga. A fora dos sacs de pa, que el Manel, sempre apressat, no havia pogut esperar que baixés i li havia hagut de deixar a la porta. Millor, pensà, menys rollos. Li molestava haver-li de donar la conversa absurda de cada matí quan ella encara adormida, contestava que sí, que faria un dia guapo, preciós. Va lligar les cortines d’anelles a un costat i mirà el carrer. Per què s’alçava tan d’hora si tothom encara dormia? Ni un puto ca caminant pels carrers. Va sentir que el vent li colpejava la cara i sobre el mont toro veié uns núvols espessos, carregats. —Tan de bo plogués —pensà i entrà cap a dins a posar les barres al lloc i a encendre els llums de la botiga. Guardà els pans i posà la farina en bosses petites de plàstic. Li agradaven l’olor i el tacte de la farina i les mans blanques de remenar-la. En acabat no es rentà, es deixa les mans colgades de blanc com un complement a la vestimenta tota blanca.

Ell va arribar al volt de les 10. Deixà la moto a la placeta i travessà els escassos metres que el separaven de la botigueta caminant lentament, molt lentament li semblà. Un altre pixapins, pensà, que bé a cercar ensaïmades d’albercoc, com si estiguéssim pendents tota la vida de ses ensaïmades dels senyorets de ses vacances. Colló de catalanets.

Va entrar a la botiga amb un bon dia. Sec, sense res més. L’Ia no va poder estar-se de mirar-lo, esperant la pregunta: alt, eixut de cara, amb una samarreta sense mànigues pròpia de’n Bruce o d’un garrulu. Va demanar farina. Això va agafar l’Ia a contrapeu, dos quilos si et plau. Va esperar la farina i va pagar. Abans de sortir es va girar:

- Vaig al far de cavalleria, vine!
I l’Ia mai no va saber per què, sense treure’s ni el davantal i amb les mans blanques va pujar a la moto com hipnotitzada i el va estrènyer fort a la cintura mentre deixaven revolts enllà, mercadal enrera.

[---]

La Clara havia vist arribar l’home amb pinta de mafiós des del balcó de casa seva. De seguida va voler baixar a veure qui era. A son poble no hi permetria segons qui, no senyor. Va situar-se al portal de casa seva, amagada darrere la porta del garatge. Des d’allí veia la moto de l’home però no podia saber on havia anat. Es va quedar esperant un moment, esperant veure’l tornar. I sí senyor! Ben aviat que va tornar. I no anava pas sol! L’acompanyava la nena! Vés per on. On va la nena amb aquest perdulari? Va tenir ganes de seguir-los però no podia pas al ritme de la moto... Es va haver de conformar esperant que tornessin. Però estava intranquil•la: no podia deixar de donar voltes al voltant del perdulari. L’havia vist poc i de lluny però diria que sa cara em sonava d’alguna cosa, també podrien ser aquestes pintes que despisten... Ho tenia a sa punta de sa llengua... Per què quan volia recordar alguna cosa en concret sempre se li escapava del pensament?

capítol 2

Varen fer corbes i més corbes. No semblava que el camí menés enlloc.

Després sense avís previ, la moto va tossir tres o quatre cops seguits i es va aturar de cop. Merda, li va sentir a dir l’Ia. Estaven en una pujada prop de far. L’Ia sabia perfectament on eren, havia fet mil cops aquell camí. Li va prendre la mà i el va estirar fins als penyals. Es veia tota la platja i tota la costa. Bufava un vent càlid però ferm.

Van baixar les escales i a peu de platja, avui deserta, van barrejar farina i fang i van fer l’amor com dos desconeguts o com dos coneguts de temps, qui sap; a poc a poc i de pressa, en estranya comunió.

I llavors va començar a ploure. Primer unes gotes càlides i fines que es mesclaven amb ells i començaven a calar en els cossos molls de suor i rebregats en la sorra. Després mica en mica es va girar vent i va començar a caure un xàfec. Una pluja fonda i antiga, que amarava els camps i a ells els deixà colgats. També ella va començar a rajar. I a peu i xops van començar a desfer el camí cap a casa, com dos desconeguts, com dos coneguts de temps. No es van dir res. Potser no calia, potser no en sabien.

[---]

La Clara va veure tornar la nena del camí que menava a la platja: sola. No ens portarà res de bo, això. Si pogués saber de què em sona aquell home... Sa nena avançava amb pas tranquil, no semblava que la pluja que amarava la sorra resseca l’immutés. Semblava que no hi fos del tot, potser encara estava a la platja al costat d’ell... i hi era. Hi era de cor i de pensament. Encara no s’havia recuperat de la sorpresa de la trobada, de la suor, de l’emoció viscuda en tan poca estona. Tenia el cos xop, moll, però hi sentia encara l’escalfor d’un sentiment nou. Va entrar a la botigueta d’esma, es va canviar de roba i es va posar a vendre pa com si res o això semblava però la seva tieta la coneixia com si l’hagués parit i de seguida va veure que n’hi passava alguna. Tenia un somriure radiant al rostre però no podia evitar deixar anar una llàgrima de tant en tant acompanyada d’un o altre sospir. La Clara la va observar durant uns dies i fins i tot hi havia moments que semblava que no hi fos del tot: la cridaves i tardava uns segons eterns a tornar al present, al món. I sempre hi tornava somrient i a punt per no immutar-se.



Aquest relat es deu a estones de taverna en companyia d'en Tolo (no té blog, què hi farem) i en gavinet (http://estemdepega.blogspot.com/). Amb menció especial per en Tolo que em va enviar els fragments inicials del relat.