diumenge, 5 de setembre de 2010

reflexions

Ressegueixo el perfil del teus cabells mentre observes al google earth un tros de terra. Et veig nostàlgia als ulls i sento reflotar les meves pors. Absort m'acaricies la cama i somric, això és l'ara i és l'aquí. A força de dies m'adono que no puc fer res més que sentir i que no penso renunciar ni a l'ara ni a l'aquí. El passat no m'incumbeix i el futur l'hem de construir. Potser és consol de pobres però les promeses eternes hi són per trencar-se i en el fons només pots estar segur, segur, d'estimar ara i, tirant llarg, demà. Però a vegades em desespero de veure que en el fons tot continua igual. Només em queda viure al dia i esperar que el demà em somrigui, només em queda estimar sense reserves perquè no sé com estimar a mitges però no sé com superar la por a perdre'l, no sé com superar la por a sentir que he perdut el temps, que he estimat per no res. Ja sé que no seria exactament això perquè mai s'estima per no-res i ho crec fermament però... potser he de fer cas de la fórmula de Pessoa: «Espera lo mejor y prepárate para lo peor». Només per si de cas. Perquè no vull viure en un país de núvols i caure de massa alt. Prefereixo tocar de peus a terra i fer una escapada en globus de tant en tant...

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Jo sempre recomanaria el contrari, estimar sense reserves, i si hem de caure, ja ens aixecarem. Ja sé que no podem tancar els ulls i tirar-nos de cap a una piscina sense aigua, però nom es pot posar barreres a l'amor perquè si no no es gaudeix. S'ha d'estimar sempre com si fos l'últim dia, com si només tinguéssim aquell dia. Després poden venir els desenganys, però si no ho donem tot, potser no haurem rebut tampoc tot el que podríem. Tant de bo més gent pensés així, l'amor és el que mou el món, i per tant molts cops fa mal. Però no se'l pot empresonar, ha de córrer lliure.

joanfer ha dit...

Estic amb en Xexu. Hem de perdre totalment la por a estimar (i a que ens estimin) i fer-ho cada dia com si fos l'últim dia. Però les pors són les pors, i sovint no les sabem porar-les com deuria.
Bon post! ;)

kweilan ha dit...

Jo tb estic amb el que t'han dit. Només gaudim de l'estimació si és donant-ho tot passi el que passi després.

instints ha dit...

comparteixo la idea d'estimar plenament, entregant-se perquè sinó un es perd coses, encara que vinguin batzegades. Aquestes serveixen per aprendre i aixecar-se per estimar amb més seguretat, encara que hi hagi pors però amb valentia de superar-les. Una abraçada.

LLuNa ha dit...

Tens raó que no existeixen estimacions absurdes. Tots els amors ens ensenyen quelcom de nosaltres mateixos i del món. Sé la sensació vertiginosa que de vegades un sent quan estima... m'hi trobo dia a dia, però s'ha de viure intensament i aprendre'n. Estima, i si caus... sempre et pots tornar a aixecar (això sí, amb un grau més d'experiència).

bajoqueta ha dit...

Anant a mitjes no podem estimar com cal.

Tampoc cal viatjar molt en globus però de tant en tant sí, sinó malament :)



Terra de llibres

myself ha dit...

Gràcies per les vostres paraules. Jo també crec que s'ha d'estimar sense reserves però a vegades és complicat... jo m'entenc. Malgrat tot, crec que m'entrego bastant. Gràcies per ser aquí!!

onatge ha dit...

Com ja t'han dit, jo també penso que hem d'estimar i deixar-nos estimar, que de vegades costa més "deixar-nos" estimar que no estimar. Dius "por a perdre'l" en aquesta vida no hi ha res segur... Ja sé que tothom portem alguna pàtina d'un amor que no va arribar a bon terme... Però això no ha de ser motiu per estimar amb por... Estimar no té sinònim...

Des del far bona nit.
onatge