Quan no saps ni el que et dius

Estic esgotada, els ulls se'm tanquen perquè porto dos dies davant de l'ordinador fent feina i més feina amb l'agradable companyia de la música de fons i el cansament acumulat d'un final de curs. Somio en llibres per col·locar, en números que s'acumulen estrambòticament davant dels meus ulls perquè mecànicament els torni al seu lloc ordenadets i pulits. Somio en paraules estrambòtiques i jo intentant caçar-les perquè no se m'escapin ni es perdin en el buit de la llengua dels avis. Somio la mort d'una dama i el seu cantador desconsolat, abocant-li a cau d'orella mots imperceptibles només compresos pel mateix amant que cauen al pou del temps perquè algú els reculli i, potser, s'emocioni de pensar que algú hagués pogut escriure Riure jamés no em plac tant com est plor: l'aigua dels ulls, res tan dolç no m'apar. O més aviat pensaria quina cosa més carrinclona val més que ho aboqui al carretó dels fòssils amorosos...

I tota aquesta parrafada només per dir-vos que avui, per fi, he acabat dos treballs que em portaven pel camí de l'amargura i m'he tret un pes de sobre i que porto molts dies sense llegir res que no sigui per feina i això no pot ser; i que tenia el blog mig abandonat però encara sóc per aquí. I tot, per dir, que encara que he hagut de dir a la família que avui no apareguessin per casa que tenia feina, em ve de gust dir que avui faig anys i compartir-ho amb tothom qui vulgui.