dimecres, 13 de maig de 2009

Potser ha arribat el moment

Potser ha arribat el moment
de trencar la closca
insadollable del meu silenci,
torturat per pensaments,
obscurs i clars.

Sadollada d'hipocresia,
salvatge,
vull viure
un dia, un mes o un any
i allunyar-me de tot
el que no m’omple el got.

Però no en seré capaç.

4 comentaris:

Nymnia ha dit...

Quan un no n'és capaç és només per culpa seva! A vegades, per omplir el got, ens hem de tirar a la piscina! Un petonet i dir-te que el teu poema m'ha agradat molt, està molt ben escrit, però transmet sentiments de tristor, de repressió... a veure si els hi girem la truita deixant que arribi aquest moment! muaks!

Xitus ha dit...

Rousi, estic d'acord amb la Nímia. Em porta cert sentiment de voler deixar-ho tot i viure intensament, cosa que està molt bé, i suposo que coneixent anteriors intents, dius la frase final, que té un pes terrible...

Dona-li oportunitat a les teves paraules d'obrir-te camí. T'ho diu qui n'ha fet un munt de poemes així.

Un petó,

Aleix.

Jeroni Maleuff ha dit...

Intenta-ho.

kweilan ha dit...

Sí que en seràs!