La nit cobreix la ciutat. Des de la finestra mira les poques estrelles que s’entreveuen entre els núvols i les llums de la metròpoli i somia que un dia podrà passejar per aquests carrers que ja s’ha cansat d'observar des de tant amunt. Vol tornar a trepitjar el terra i deixar-se empassar per l’anonimat de la ciutat. Sense que ningú la conegui: la llibertat d’aturar-se davant de cada aparador que la reclami per poder admirar la bellesa d’un petit paisatge quotidià o la senzillesa d’un altre. Els peus la condueixen a un carreró desconegut. Creu que algú la segueix, és un carreró fosc, sense sortida. No hi ha ningú. Només ella i l’ombra que veu darrere seu. Accelera el pas. Palpitant, els somriures se li enfosqueixen a ritme desorbitant i els somnis es converteixen en pors. Comença a córrer però l’ombra segueix el seu pas. I la por l’angoixa i l’ofega. No s’adona que hi ha portes obertes, que molts veïns li ofereixen la mà perquè es refugiï a casa seva. No veu homes, ni dones. Només mans que la volen tocar, que se la volen endur on els somnis es converteixen en malsons. I continua corrent. Ja quasi ha sortit del carreró, la llum d’un carrer més ample l’encega però l’esforç li passa factura i cau, angoixada, esgotada. El cor encara palpitant. Tanca els ulls per no veure la realitat de cara i crida, xiscla i gemega. Mou els braços. Es giravolta. Li costa respirar. Mou els braços, es giravolta. Algú la subjecta i li parla a cau d’orella. Li bufa a l’orella: «Tranquil·la. Tot està bé. Tranquil·la. Només era un malson». Abraçada per la suavitat dels mots, es calma. Se li apaga l’angoixa i li creix la set. Algú li aboca aigua als llavis: apaivagant la set al ritme del cor. Obre els ulls. Estirada en un llit d’hospital una dits li acaricien la cara. I respira la frescor dels geranis. I la suavitat dels llençols. I olora el silenci de la ciutat esmorteïda pels vidres aïllants. I sent la gelor dels dits de l’infermer cloent-li les pors de la mirada.