dimecres, 25 de febrer de 2009

Els corbs han tornat

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Volves de neu cauen sobre un poble trist. No es veu ni una ànima. El xiuxiueig del vent entra per portes i porticons oberts de bat a bat i s’endú les restes de cases abandonades. El silenci de la natura domina totes les teulades. L’hivern s’ha endut les fulles dels pocs arbres que han aguantat estoicament la seva embranzida. Altres s’han pansit inevitablement perquè ja no tenen ningú que reposi als seus peus i cap nen hi juga saltant de branca en branca. Els únics que salten de branca en branca són uns ocellets negres com la nit que omplen la copa dels desfullats. La remor del vent escampa un fragment de conversa:


-Bon dia! Fa fred avui no?

-Sí! Molt n’hi fa...

-D’on véns? Has menjat bé?

-Sí, prou bé!

-On has estat?

-Aquí a propet. Es veus que uns ocells estranys i enormes han deixat anar enormes defecacions i hi ha moltes restes humanes. I m’he posat les botes.

-Sí que s’ofeguen amb poca cosa aquests humans!

-No, no! Ho hauries de veure... has de vigilar quan passeges que no s’estampin contra teu perquè sinó ja has begut oli. I per molt que batis les ales t’arrossegarà i t’esclafarà contra el terra. I el soroll que fan és horrorós. Però mira... tenim menjar per a dies.

-De tot se’n pot treure alguna cosa bona...

-Sí, sí.

-I tu, d’on vens?

-Jo? D’aquí, del poble del costat. No he tingut tanta sort com tu.

-No? I això?

-Saps aquella dona vella que sempre em dóna menjar i em diu que hi vagi anant que sempre me’n donarà?

- Sí, la teva amiga de sempre. Què passa?

- Avui no ha sortit a la finestra. L’he estat esperant però no ha aparegut. M’he colat dins la casa i la posaven en una caixa. I els altres que hi havia per allí m’han fet fora a empentes! I cridaven: –Fora! Fora! Aquest poble no serà mai vostre! Fora! Fora!-. Però ella m’havia dit que mai em faltaria menjar... i que quan es morís volia ser útil per a mi i no podrir-se dins d’una caixa. Que preferia quedar-se amb mi, que era amic seu, que no amb uns cucs fastigosos...

- Vaja... Quina llàstima. Però no et preocupis. Demà vine amb mi i podràs rossegar tot l’estona que et vingui de gust.

- Tant?

- Sí noi. Ja t’he dit que aquells rars ocells són el que no hi ha. S’haurà d’aprofitar el que es pugui!

3 comentaris:

Cesc ha dit...

Als humans que acabem sent animals ens molesten la resta, sense dir-ho me'n adono... m'ha agradat molt com sempre, a seguir així!

kweilan ha dit...

És una història dura però molt ben contada amb una distància del que està passant que m'ha semblat genial.

Pd40 ha dit...

Està bé aquest canvi en el punt de vista, molt original.