Gràcies per parlar amb mi

M'agrada anar a caminar a un passeig que hi ha al meu barri, pla i proper al bosc. Em porta molts bons records i últimament m'hi he aficionat, així les hores passen més de pressa. A vegades m'hi trobo gent, amb alguns només t'hi saludes i amb altres hi fas una mica de conversa. L'altre dia mentre seia en un banc se'm va acostar un noi de Gàmbia que no coneixia, em va saludar i va voler iniciar una conversa. Em va demanar permís per seure al banc on seia i vam xerrar una estona. No és que tingués moltes ganes de parlar-hi al principi però tampoc vaig ser desagradable ni em vaig aixecar per marxar ni res per l'estil. Simplement vaig pensar que m'aniria bé xerrar una mica, al principi vaig mantenir una actitud distant però després m'hi vaig sentir més a gust. Quan va marxar em va donar les gràcies per haver parlat amb ell. Em va dir que habitualment les noies catalanes es feien les longuis quan volia parlar amb elles. I jo em vaig sentir malament perquè em va semblar que tanta amabilitat em sobrava. que només havia parlat amb ell, que no havia fet res tan important que justifiqués que em donés les gràcies efusivament. Vaig pensar que després ens queixem de la formació de guetos. Com volem que no se'n formin si sembla que només es puguin relacionar amb la gent del seu país o dels voltants?
No sé què pensem en general davant dels estrangers. Que volen lligar? Potser sí, però llavors hauràs d'actuar igual que amb un home d'aquí, no actuaràs diferent; si no t'interessa li dius i en pau. Però si no hi parles no pots saber si t'interessa o no. I sempre pots guanyar un nou conegut o un nou amic, sense res més. Què són uns pesats i si hi parles a partir d'aquell moment no te'ls treuràs de sobre? De pesats n'hi ha a tot arreu...
No crec que costi tant ser amable i tenir converses amb la gent. Parlar amb desconeguts no vol dir que te'ls hagis de posar a casa, una cosa no té res a veure amb l'altra. A vegades tenim tanta prevenció contra els altres que ens impedim de conèixer gent interessant.

Sembla que ni la tecnologia ni jo estem en una bona ratxa

Estic una mica mosquejada amb la tecnologia, així, en general; us ho explico: resulta que l'ordinador vell me feia el ruc i vaig decidir que ja era hora de canviar-me'l. N'estava farta d'haver-me d'esperar minuts i minuts davant de la pantalla com una estaquirot per fer alguna cosa de bo. De tot se'n treu alguna cosa bona, ben cert és, aprofitava per llegir quatre paginetes de Les Miserables. Però, és clar, quan vull llegir, llegeixo; quan vull utilizar l'ordinador, l'utilitzo. Cada cosa té el seu temps.
Dit i fet. Em compro un ordinador nou. Millor que l'antic: més memòria RAM, més memòria com se digui, més de tot. Molt bé. Arriba la feina: instal·la el Windows, intal·la l'openoffice, instal·la tots els programes haguts i per haver que fas servir o feies servir. Torna a posar-hi la informació que havies procurat guardar al Pen i au, ja tornes a estar a punt per treballar. Feliç! Un ordinador ràpid! Que no triga més de deu minuts en engegar-se! Que bé!
De sobte, al cap d'aproximadament un mes, un dissabte a la tarda tens ganes de xafardejar blocs; d'escriure un post sobre el magnífic dia que has tingut al curset que estàs fent, sobre l'amor que et té ben desconcertada, sobre els amics que van i venen i sobre aquells que es queden per sempre, sobre qualsevol rucada que et passa en aquell moment pel cap; tens ganes de veure una sèrie o una pel·lícula online; vols consultar el correu que fa una mica més de mig dia que no consultes no fos cas que haguessis rebut una oferta de feina inigualable i t'hagis d'espabilar a dir que sí, que sí que t'interessa.
Tururut viola. L'ordinador diu que no es vol engegar. ERROR. Ho intentes una vegada i una altra. I no, no vol. Però si és nou! Qui o què queda fet un nyap el primer mes?! La indignació s'apodera de tu. Però res, no hi ha res a fer. Truques al teu germà informàtic: Prova a reiniciar, prova les diferents opcions que et dóna la pantalla negra: modo seguro, última sesión buena... Com?? Però si ja ho he fet! Porta'l a la botiga...

Collonsos... Dilluns a primera hora truques a la botiga. Porti-me'l. Dit i fet. M'hi planto. I res, el disc dur està espatllat. No hi ha res a fer. Però si era nou! Sí, aquest model té un 5% d'error, d'error de fàbrica. Sembla poc. Però et poses a pensar i vol dir que 1 de cada vint falla. I m'ha tocat a mi... un mes de cosetes a la brossa... perquè qui s'havia de pensar que al cap d'un mes et fallaria el disc dur? I sense avisar? Jo no. Per sort tenia garantia.

Bé, me'l canvia per un que té un 2% de possibilitats d'errors de fàbrica. Calla, com els preservatius... quin consol! Em fa un favor. És més bo. A veure si aquest cop me dura més d'un any.
I tornem a començar a instal·lar-ho tot. L'última còpia de seguretat... de fa un mes. Molt bé noia!
A veure si aquest cop aprenc que la tecnologia no és de fiar...

L'esperança és l'últim que es perd

Tinc tantes ganes de veure'l! I el veig tan poc! Maleeixo qui es va inventar la paraula enyorar... és inevitable idealitzar algú que no veus. És inevitable trobar a faltar algú que no veus si n'estàs enamorat perquè et fas una idea del que podria ser i no és. Però no és això el que m'interessa de debò, voldria realitats encara que no fossin exactament com me les imagino. Però com puc saber com són o serien si no les he pogut viure? Encara. Potser tinc massa paciència i no sé si és bo o dolent però l'esperança és l'últim que es perd... i jo no vull perdre l'esperança que les coses vagin a millor. Perquè crec que és una persona que realment val la pena.
Però... per què m'he de complicar tant la vida? No em podria agradar algú que em dediqués més temps? No. M'ha d'agradar el que me'n pot dedicar menys. Qui ens entengui, que ens compri.

Mig dir-te: «You put me on fire».
Sentir-te el riure gegant,
i, la veu greu, xiuxiuejant:
«Come here. You're my desire».

Ens omplim de llargs petons humits;
secrets suaus, ocults, s'acosten a tu,
les teves mans em ressegueixen els pits:
«You love love.» «Yes. I do»

Germinal d'Émile Zola

«Aquesta novel·la sobre els miners és també l'Infern, en un món dantesc, on fem un viatge al fons de la nit. Però al final del prodigiós itinerari al centre de la terra, del fons del soterrani on l'home ha viscut tant temps aixafat, l'home per fi es redressa i ressorgeix amb una revolta plena d'esperances.

És l'obra més gran i bella de Zola, el poema de la fraternitat dins de la misèria, i la novel·la sobre la condició humana»

Això resa la contraportada de l'edició que he llegit. Si Zola escrivís ara, ens relataria la misèria d'Haití. Com a bon periodista enfundaria la càmera i la ploma i relataria els episodis de pillatge, el racionament, la misèria... sense entretenir-se massa en cap història personal, sense buscar el rerefons particular de tot comportament humà -al contrari, remarcant-ne la universalitat-, sense fer sensacionalisme: només la crua realitat esbossada com per casualitat amb noms i cognoms. Per a Zola els personatges són mers titelles per complir el seu propòsit: tenen la mínima vida íntima que exigeix la novel·la, el guió. El personatge principal són els miners, en plural; els oprimits, en universal. I la seva història és sobretot la història dels inicis dels moviments obrers i no pas la història de la família protagonista de totes les seves obres que només exerceix el paper de transmissora de les desgràcies dels miners, d'exemplum.
El seu realisme pot resultar excessiu, de tan evident poc commovedor -gaudeixo més amb escriptors més suggerents, com una fotografia de guerra amb homes sagnant i morint-se davant la càmera. Així i tot, val la pena llegir-la perquè està molt ben escrita i per adonar-se de l'actualitat, malgrat el pas del temps, de moltes de les misèries i esperances de l'home.

Cada cop que el veig...

No sé si m'agrada estar enamorada o no. Cada cop que el veig sento un calfred que em recorre tot el cos i em fa sentir viva. Però no sé què dir. Sento que se'm paralitzen les neurones, que l'únic que em funciona és el cor, a mil per hora, i les hormones. I res més. I quan marxa m'agradaria cridar tot el que no li he dit: totes aquelles pors amagades que no puc expressar ni amb mig mot ni amb mig petó. Només tinc ganes d'estar amb ell, de sentir-li la veu, d'acaronar-li la mà. I em sento dèbil. No vull sentir-me tan fràgil i per això invento murs de protecció i no expresso sentiments de puny tancat i mà abaixada. No vull ser una càrrega per a ningú, no vull que estimar-me sigui una obligació, no vull fer pena i, per això, callo i espero que les prioritats canviïn, que l'espai dedicat a la "joia" augmenti, només una mica. Per poder sentir que formo part de la seva vida i ell de la meva, que no sóc només un entreteniment, un afegit no imprescindible. Vull ser més que una amiga perquè ell és més que un amic per a mi. Necessito temps, temps al seu costat. Ell té la seguretat de mi, sap que l'estimo, es veu, es nota. Sé que la vida és complicada però no crec que demani la lluna... només vull compartir més vida amb ell. Només el vull veure, sentir i tocar de ben a prop... Somiar és bonic però els somnis no són realitat...
I per què amb quatre paraules ben dites no puc fer més que sospirar? Sé que res és perdre el temps però a vegades tinc la sensació que malgasto l'amor...

Passejant i tres en un

Sóc poc constant en molts propòsits. Tot em fa mandra. Fa poc passejava per alguns blogs els autors dels quals han afegit llistes de llibres llegits el 2009: una bona tirada, la majoria desconeguts. Em sembla una idea molt interessant. M'heu fet agafar ganes de llegir més i, de fet, ja me n'he anotat algun -la llista de pendents és infinita... Però no era per això que venia, o sí, perquè de fet les vostres llistes m'han fet recordar que volia fer la ressenya de dos llibres que ja fa dies que vaig acabar i em van agradar molt però com que em fa una mica de peresa els anotaré aquí seguits i us en faré cinc cèntims.

El primer és Les nourritures terrestres, d'André Gide. Ara no el tinc a mà i no us en podré deixar assaborir cap fragment. Però puc dir que tot i entendre'l molt poc perquè el vaig llegir en versió original em va deixar la mel a la boca i només llegir-lo vaig córrer a buscar-ne un altre del mateix autor, sense mirar, sense triar -cosa que només em passa amb els llibres que em captiven amb el seu estil- i vaig topar amb La Symphonie Pastorale, bastant diferent però que no em va decebre. Veig que hauré de parlar de tres llibres enlloc de només de dos.

Bé, tornem on érem. Els aliments terrestres en català, que no sé si està traduït, és pura poesia. Tot és sensual i atractiu per als sentits, les seves paraules ens endinsen pel món, flueixen com l'aigua d'un riu, imatges que ens fan venir ganes de passejar amb barca, de pujar a la muntanya, de caminar i poder observar tots els racons de la natura... en definitiva, de viure. I les petites reflexions sobre la vida i sobre la existència -o no- de Déu no tenen pèrdua. Quan el torni a tenir a mà l'hauré de rellegir per poder-ne copsar tot el sentit però així, mig entès o gens entès, llegit a correcuita, crec que és altament recomanable.

La Symphonie Pastorale és una novel·la curta o un conte llarg que reflexiona sobre el pecat. Un pastor acull a casa seva una noia cega i pura i es proposa, potser inconscientment, cultivar-la i preservar-li la innocència amagant-li el coneixement del pecat. La noia es va enamorant del pastor però sobretot s'enamora de les seves paraules, del pastor com a guia espiritual. Aquest pastor té un fill de més o menys la mateixa edat de la noia que també s'hi enamora i és en aquest moment que el pastor és realment conscient que potser el que sent per la noia no és només esperit de protecció. Aquest triangle amorós gira al voltant de la idea de pecat: el pastor, intentant que la noia no conegui el pecat no està sent pecador ell perquè no li deix veure tot el món en amplitud i no és ell el que és pecador en mig enamorar-s'hi? Un element simbòlic de la història és la ceguesa de la protagonista perquè no només fa referència a la ceguesa física sinó a un interior incomplet -gràcies i malgrat l'educació que li proporciona el pastor- perquè no coneix el pecat. No serà fins que l'operin de la vista que hi veurà més clar -físicament i espiritualment.

La història em va captivar i es llegeix d'una revolada.

L'altre llibre del qual volia parlar és Jude the Obscure de Thomas Hardy, una obra que narra la lluita de dos protagonistes cultes, malgrat que no pertanyen a una classe social elevada, en contra de les convencions socials. El matrimoni, les relacions amoroses, la classe social, la cultura... tot es troba encarcarat per la convenció que delimita fins on pot arribar cadascú i els protagonistes hi toparan de ple. La lluita entre la natura lliure dels protagonistes i la força del destí acompanyada de la força de la societat que els impedirà assolir els seus objectius plenament és el tema central. I malgrat tots els esforços els protagonistes no poden evadir el seu destí. Dura, colpidora i pessimista, és fascinant com el narrador aprofundeix en el caràcter de dos éssers "rars" per a la seva època per després, quan el lector ja els té interioritzats i assumits i, segurament el lector protípic de l'època de l'autor, comença a estimar-los i comprendre'ls de debò; fer-los xocar de ple amb la incomprensió de tot el seu entorn. També la recomano molt vivament.

Set cases a França

Fa poc que m'han regalat aquest llibre i l'he llegit d'una tirada perquè flueix sense masses problemes però l'he trobat decebedor perquè crec que no compleix les expectatives que la mateixa història va creant al lector. No havia llegit res d'Atxaga i potser ha sigut un mal inici amb l'autor perquè el llibre no m'ha provocat curiositat per cap altra obra seva.
La història es desenvolupa al Congo belga on Lalande Biran imposa l'ordre en una colònia enmig de la selva. En aquesta colònia aterra un nou personatge, Chrysostome Liège, un magnífic tirador (millor que tots els que hi viuen) que amaga una personalitat intrigant i que provocarà les enveges de la resta d'habitants de la colònia.
L'autor cerca per mitjà de l'humor i l'aventura que el lector s'immersi en una història delirant plena de personatges estrambòtics que representen l'absurditat humana. Tot i que la història comença sent atractiva i té moments prou bons que fan que es pugui llegir i acabar sense avorrir-se va perdent interès a mesura que l'originalitat temàtica i ambiental deixa de sorprendre't.