dijous, 25 de març de 2010

Gràcies per parlar amb mi

M'agrada anar a caminar a un passeig que hi ha al meu barri, pla i proper al bosc. Em porta molts bons records i últimament m'hi he aficionat, així les hores passen més de pressa. A vegades m'hi trobo gent, amb alguns només t'hi saludes i amb altres hi fas una mica de conversa. L'altre dia mentre seia en un banc se'm va acostar un noi de Gàmbia que no coneixia, em va saludar i va voler iniciar una conversa. Em va demanar permís per seure al banc on seia i vam xerrar una estona. No és que tingués moltes ganes de parlar-hi al principi però tampoc vaig ser desagradable ni em vaig aixecar per marxar ni res per l'estil. Simplement vaig pensar que m'aniria bé xerrar una mica, al principi vaig mantenir una actitud distant però després m'hi vaig sentir més a gust. Quan va marxar em va donar les gràcies per haver parlat amb ell. Em va dir que habitualment les noies catalanes es feien les longuis quan volia parlar amb elles. I jo em vaig sentir malament perquè em va semblar que tanta amabilitat em sobrava. que només havia parlat amb ell, que no havia fet res tan important que justifiqués que em donés les gràcies efusivament. Vaig pensar que després ens queixem de la formació de guetos. Com volem que no se'n formin si sembla que només es puguin relacionar amb la gent del seu país o dels voltants?
No sé què pensem en general davant dels estrangers. Que volen lligar? Potser sí, però llavors hauràs d'actuar igual que amb un home d'aquí, no actuaràs diferent; si no t'interessa li dius i en pau. Però si no hi parles no pots saber si t'interessa o no. I sempre pots guanyar un nou conegut o un nou amic, sense res més. Què són uns pesats i si hi parles a partir d'aquell moment no te'ls treuràs de sobre? De pesats n'hi ha a tot arreu...
No crec que costi tant ser amable i tenir converses amb la gent. Parlar amb desconeguts no vol dir que te'ls hagis de posar a casa, una cosa no té res a veure amb l'altra. A vegades tenim tanta prevenció contra els altres que ens impedim de conèixer gent interessant.

6 comentaris:

Xitus ha dit...

Crec que per part teva vas fer molt bé. Pensa, jo sóc un noi i també m'hagués "violentat"...Sembla com si envaïssin el nostre espai personal (qui sigui que desconeixem) però suposo que tenim por a aquesta distància cultural, que tot sigui dit, quan coneixem, ens enriqueix.

kweilan ha dit...

Totalment d'acord amb la teua reflexió.

zel ha dit...

La llàstima és que, quan ho fem, ens diuen "rarets", oi?

XeXu ha dit...

Jo reconec que sóc esquerp amb la gent que no conec, generalment no m'agrada que em molestin si estic sol o llegint. I em passa igual amb gent d'aquí com de fora. La veritat és que tampoc se m'acosten sovint a parlar, però passo una mica de tothom.

Llibreria Drac ha dit...

hola, hem canviat d'adraça de bloc.

La LLIBRERIA DRAC ara està a:

http://apuntsliteraris.blogspot.com/

gràcies per visitar-nos!

NeoPoeta ha dit...

Jo sí que sóc de conèixer gent. Al carrer, però sobretot al tren. A vegades m'assec davant d'algú que em sembla interessant, i hi entaulo conversa. Un cop vaig arribar a fer un molt, molt bon amic, i en una altra ocasió, fins i tot, em vaig mig enamorar...
Ell pujava a la mateixa hora que jo, parava dues parades més endavant que la meva (ho vaig descobrir perquè un dia vaig seguir més endavant que el meu recorregut habitual per veure on baixava ell), ell sempre procurava seure davant meu, o ben a prop... Finalment un dia vam parlar. Vam estar parlant durant tres o quatre viatges més, i un dia, sense més ni més, va desaparèixer... Una pena.

Visca els desconeguts!