diumenge, 9 de juny del 2013

L'esperança

Fins i tot l'home més capaç del món perdria la il·lusió quan no hi ha feina, no hi ha esperança d'haver-ni... I doncs, què hem de fer tota la resta, els que no som tan "capaços"? Quan veus aquest dolor als ulls d'algú, t'agradaria poder fer alguna cosa, poder oferir alguna cosa més que bones paraules i bons desitjos. Quan veus que aquest dolor estroba a cada casa, a cada racó d'aquest estimat país nostre...

L'altre dia vaig veure el reportatge de Sense ficció sobre la generació perduda: joves i no tan joves que no saben què fer amb les seves vides. Joves sense formació i joves amb formació que s'aixequen cada matí per anar a suplicar un lloc de treball de qualsevol cosa, a qualsevol lloc. Només volen guanyar-se la vida, com tots, però la majoria topen amb portes tancades, amb taules plenes de currículums, amb milers de persones fent el mateix recorregut cada dia, dia rere dia. I pensar que fa quatre dies algunes d'aquests joves cobraven 5000 euros al mes per fer de peons... Si tens la sort de tenir uns pares amb feina que et poden anar mantenint o que et poden ajudar a emigrar...; si tens la sort de no tenir cap persona que depengui econòmicament de tu...; si tens la possibilitat d'aconseguir un petit capital i la valentia per arriscar-lo fent una petita empresa... però i si no, què? Has de lluitar contra corrent per no caure en la completa desesperació... no m'estranya que augmentin les depressions, els suicidis i d'altres transtorns mentals...

I malgrat tot hem de mantenir l'esperança, perquè és l'únic que ens queda, l'únic que ens fa viure, l'únic que ens pot fer tirar endavant quan no hi ha res més que ens acompanyi. L'esperança és l'únic que ens pot fer aixecar cada matí del llit, l'únic que pot fer que continuem recorrent tots els llocs haguts i per haver amb el nostre currículum a les mans i amb un somriure als llavis demanant una oportunitat per demostrar que valem i podem ser útils al nostre lloc de treball. L'esperança que les coses s'arreglaran, que demà serà millor que avui, que podrem aconseguir unes monedes per viure més dignament...

3 comentaris:

Sergi ha dit...

5000 euros per fer de peons? Qui? On?

Jo no sé si queda esperança ja. Queda molta desesperació, molt neguit i moltes enrabiades. Baixar molt el llistó, vendre's per molt poc. Però sembla que això és el que volen, que ens arrosseguem com uns pàries, quan tenim un país de gent fins i tot sobre-formada. Una vergonya. Però segueixen retallant allà on fa mal, i no promocionant la contractació.

myself ha dit...

Bé, segurament 5000 euros no però 2000 sí.

Sí... això sembla. Molt trist tot plegat.

Anònim ha dit...

Va vinga, quin mal rotllo de post, que l'esperança es l'últim que es perd ;)
Al loro! que no estamos tan mal! o si...?