diumenge, 27 de maig del 2012

El tiempo entre costuras de María Dueñas

El tiempo entre costuras és una novel·la interessant de les que et fan enganxar-te a la lectura i no voler deixar el llibre ni un segon. De les que et fan anar a dormir tard perquè vols continuar, vols saber què més li passa a la Sira, modista madrilenya traslladada a Tànger just abans de la guerra civil, abans d'anar a dormir. La història passa lleugera, la prosa t'atrapa, les pàgines se't fan curtes. Ha rebut bones crítiques, merescudes. Necessitava un llibre com aquest per tornar a tenir ganes de devorar històries: de sentir-me enamorada fins al moll de l'os, o bé perduda i amb el cor trencat, o bé morta de por abans d'embrancar-me en una perillosa aventura  que em pot canviar el destí per sempre... De sentir-me part de la història i vibrar amb ella.
Amb això no vull dir que sigui una obra mestra: probablement no ho és, però aconsegueix destacar amb fermesa per sobre de la majoria i això, amb la competència actual, és molt. En alguns moments s'alenteix massa i li falta ritme, però de seguida recupera l'interès. En d'altres sembla un pèl pressumptuosa, però és una petita impressió que no modifica l'interès general.
Així doncs, una bona novel·la plena d'aventures: les d'una modista a qui la vida converteix en modista-espia a la seva Madrid natal després de la guerra civil espanyola. Abans havia estat un temps en exili inesperat, primer a Tànger i després a Tetuan, per culpa, o gràcies, a un desgraciat amor que l'abandona a la seva sort i la deixa amb el cor trencat, sense un ral i amb un quants deutes. La vida, i el destí, l'ensenyen a desenvolupar-se per si sola en un país estranger i a poc a poc, amb empenta i una mica de sort, se'n va sortint de tot.
El que m'ha agradat més és el ritme: constant, en certs moments dolç i sempre en moviment.
El que m'ha agradat menys és el final, perquè l'he trobat una mica forçat i l'epíleg, excessivament llarg i amb molts fragments totalment prescindibles per a mi. Suposo que és perquè es dedica a fer un repàs de la història dels principals personatges i jo hauria preferit imaginar-me-les i acabar-les de la o les maneres que em semblés millor i el seu epíleg m'ha tallat aquesta llibertat.

2 comentaris:

Jordi Policarp - Els llibres del celler ha dit...

Tinc un dubte.
És una novel·la que agradarà a un gran públic o només als lectors o lectores amants de novel·les romàntiques o potser ensucrades?

Gràcies per la teva ressenya.
Jordi
http://elsllibresdelceller.blogspot.com/

myself ha dit...

Hola J.Policarp,
no crec que només agradi als lectors/es amants de novel·les romàntiques o ensucrades. De fet no la veig com una novel·la ensucrada ni molt menys. Per si et serveix la meva cunyada també el va llegir i em va comentar que li havia faltat més "amor". Amb això vull dir que sí que hi ha romanticisme, però no en excés. Precisament el final no em convenç perquè és un pèl més ensucrat del que havia sigut la novel·la, entre d'altres coses.