divendres, 10 de febrer de 2012

El peó

Aquella por que no s'acaba ni amb el llum encès; cau la pedra punxeguda com un punyal sobre la mà estesa i la sang, calenta i vermella, regalima sobre la catifa de flors. S'embruta, aquelles marques vermelles tan difícils de treure són taques de cafè sobre la camisa del diumenge, són dies sense dormir i son passatgera sobre la consciència de la retaguarda. T'han sacsejat cap aquí i cap allà, com un peó indecís damunt d'un tauler d'escacs, i continues sense poder avançar.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Malauradament, sempre hi ha moments com aquest. Atura't, respira, i mira cap on és el camí abans de seguir movent-te. Quan sàpigues cap on anar, tot serà més fàcil.

kweilan ha dit...

Com diu el XeXu sempre hi ha moments que no saps per on tirar però afortunadament anem trobant el camí.

llenguaddicta ha dit...

M'hi he sentit molt identificada. Però com diuen els companys, sempre acabem trobant el camí.