dijous, 5 d’agost de 2010

avui em sento així...

Petites coses sense importància s'acumulen però en realitat n'amaguen d'altres més importants, d'aquelles que si les dius ja no et pots fer enrere. Però és més fàcil dir les petites, les que saps que són rucadetes fàcilment solucionables. Per què em costa tan parlar com un llibre obert? Per què no sé expressar els meus sentiments en veu alta? Potser si en sapigués més tot seria més fàcil i no em sentiria com una closca que es tanca sobre si mateixa per no ser ferida però que no evita ser ferida perquè té esquerdes per tot arreu i que diu coses que no tenen importància només per marejar la perdiu...
perquè té por al rebuig, perquè té por que si ensenya les seves misèries, potser egoïstes, potser sense sentit... ja no la voldran. Perquè té por a la pèrdua, perquè té por a la soledat... perquè no sap com se sent però està sensible i a la que salta.

7 comentaris:

Wayfarer ha dit...

Perquè en parlar de sentiments no hi ha lleis ni és ciència, és una cosa massa profunda per poder-ne parlar en veu alta i perquè sovintno ho sabem ni nosaltres mateixos el que ens passa. Potser si trenquessim la closca del tot ens faríem mal un cop però no tant com el filtre que passa per les esquerdes. Misèries? quines misèries? una ànima no amaga misèries i els sentiments -bons o dolents- s'han de compartir, si no fan mal. Cadascú és com és i si un amaga com és realment llavors sí que està sol. Estar a la que salta és molt normal quan algú s'endinsa en terreny prohibit que no ésmés que un sac de sentiments desendre+ats, i ho dic per experiència...

ricard99 ha dit...

quanta raó que tens... i a través de les esquerdes es va fent una bola cada vegada més freda: immòbil, freda, distant, com un bloc de gel. I no sap veure que a fora, a la vida, amb els sentiments a l'aire lliure, s'hi està amb més caliu i companyia.
A reveure!

XeXu ha dit...

És molt fàcil de dir i molt difícil de fer, però has de trobar la manera d'obrir-te més. Comença amb la gent que tens confiança, buida els sentiments, mica en mica ves estenent-ho a qui ho ha de saber. És important que les coses es diguin de manera clara, encara que costin. Precisament, les que costen són les importants. Per això s'ha d'aprendre a dir-les. Paciència, que no es fàcil, però no dixis que et guanyi la por o la vergonya. A aquestes, un bon cop al cul i llestos.

instints ha dit...

T'entenc perquè a mi també em passa a temporades. Intento veure per on no em comunico i trobar alternatives per fer-ho, a vegades ens hem d'enfrontar a sentiments que ens poden fer mal, però hem de ser capaços de vènce'ls, com la por al rebuig. Una abraçada.

S.N. ha dit...

De vegades no es tracta només de la capacitat d'expressar-se d'un mateix sinó també del clima creat amb la persona amb qui ens voldriem comunicar. Potser no és culpa nostra ni de l'altre però també influeix.

anna g. ha dit...

escriu, escriu i escriu. és una bona teràpia, t'ho dic per experiència. i gràcies per llegir-me :)

Mireia ha dit...

Uf! avui és difíci dir-te res, no hi ha una clau màgica, cadascú ha de trobar la seva manera...