Em forço a escriure perquè feia dies que no escrivia i això no pot ser, que tinc un blog per alguna cosa i no és precisament perquè es mori de fàstic mentre jo vaig perdent hàbits adquirits. Ser pluriempleada comporta dedicar menys temps a coses com el blog, o la lectura; tinc un munt de llibres començats però cap m'acaba d'enganxar com per dedicar-hi hores i hores... Això no pot ser, hi haurem de posar remei... Bé, pel que fa al blog, aquí estava mort de fàstic i això que he d'explicar que l'amor continua fent el seu camí cap a lloc inconegut.
Quan no saps tota la veritat sents la presència de les mitges veritats que et couen, t'angoixen i et fan més mal encara que una mentida reconeixible perquè si veus la mentida tens clar contra què has de lluitar però si no et parlen amb claredat no entens res i et sents confusa i estúpida perquè no entens res del que passa al teu voltant. En canvi, si t'enganyen i ja està; doncs sempre tens l'excusa que t'han enganyat i que era difícil saber la veritat si no te l'explica la persona que t'enganya.
Però amb les mitges veritats la cosa no funciona igual perquè tens por de saber la veritat completa i prefereixes fer el cec, el mut i el sord. Però sempre hi ha aquelles preguntes que han d'aparèixer en un moment o altre. I quan et llencen la veritat i no és com te l'esperaves (què t'esperaves?) ja no saps com actuar. No saps què fer amb tanta realitat al teu davant. Ja no pots fer com si no sabessis res, ja no et pots fer el cec, el mut i el sord. Has de respondre d'alguna manera, no? Però no saps res ni acabes d'entendre res. Per què els humans hem de ser tan complexos? Per què m'he de rallar per coses que no depenen de mi? Per què els sentiments no poden confluir pacíficament amb la raó?
I aquí estem, encara païnt, encara pensant; pensant que segurament deixaràs fluir i no renunciaràs a aquest sentiment tan poderós... (a no sé que desaparegués per si sol, cosa que ara mateix dubto que passi) i continuaràs estimant, malgrat tot, i acceptant que estimes i no tancant la porta a l'amor perquè ja és dins teu i no pot marxar així com així.
Quan no saps tota la veritat sents la presència de les mitges veritats que et couen, t'angoixen i et fan més mal encara que una mentida reconeixible perquè si veus la mentida tens clar contra què has de lluitar però si no et parlen amb claredat no entens res i et sents confusa i estúpida perquè no entens res del que passa al teu voltant. En canvi, si t'enganyen i ja està; doncs sempre tens l'excusa que t'han enganyat i que era difícil saber la veritat si no te l'explica la persona que t'enganya.
Però amb les mitges veritats la cosa no funciona igual perquè tens por de saber la veritat completa i prefereixes fer el cec, el mut i el sord. Però sempre hi ha aquelles preguntes que han d'aparèixer en un moment o altre. I quan et llencen la veritat i no és com te l'esperaves (què t'esperaves?) ja no saps com actuar. No saps què fer amb tanta realitat al teu davant. Ja no pots fer com si no sabessis res, ja no et pots fer el cec, el mut i el sord. Has de respondre d'alguna manera, no? Però no saps res ni acabes d'entendre res. Per què els humans hem de ser tan complexos? Per què m'he de rallar per coses que no depenen de mi? Per què els sentiments no poden confluir pacíficament amb la raó?
I aquí estem, encara païnt, encara pensant; pensant que segurament deixaràs fluir i no renunciaràs a aquest sentiment tan poderós... (a no sé que desaparegués per si sol, cosa que ara mateix dubto que passi) i continuaràs estimant, malgrat tot, i acceptant que estimes i no tancant la porta a l'amor perquè ja és dins teu i no pot marxar així com així.
6 comentaris:
Deu ser qüestió d'inseguretats, però jo em sento com tu, i m'agradaria que se'm comprengués més en aquest sentit. No dir les coses senceres porta a especulacions, a pensar que t'estan amagant alguna cosa. Respostes vagues, o directament no donar resposta a preguntes... és per descuit? Perquè realment no interessa? Si ho preguntes és per alguna cosa, no? I no obtenir-ne resposta, o no obtenir-la clara, fa que et posis a pensar. És una merda. I t'agradaria que tot fos senzill, que et tranquil·litzés, que reforcés la teva seguretat, però no. Segueixes nedant en un mar de dubtes, i així fins la propera.
tens raó, a vegades més val que t'enganyin que no pas que et deixin a mitges veritats. És una putada sentir-se així, en conec alguns casos i alguns d'ells han arribat a plantejar ultimàtums per saber què és el què es pensa, què se sent, i cap on va la relació. T'envio molts d'ànims, no deu ser fàcil.
Ho conec. No crec que qui ho faci ho faci per fer mal a propòsit. Les persones som imperfectes, a vegades dubtem. N'hi ha que dubten/m permanentment, no és fàcil. El que s'ha d'intentar és mantenir la calma en tot moment i si tot és massa dubtós, actuar en conseqüència. Abraçades...
Per cert, restringiré les entrades al bloc, m'agradaria que poguessis tenir-hi accés (si vols), i per això necessito alguna adreça de correu, no sé si me la vols facilitar.
(es que no sé com més fer-ho, perquè no em deixa agregar adreça url). Gràcies!!
Instints, la meva adreça de correu és rousina@gmail.com
Gràcies a tu per voler que pugui accedir al teu blog! Petons, ens veiem i gràcies pel comentari
Els dubtes ens tanquen els ulls... la passió discorre lliure, immediata, i la raó dóna voltes sense sentit, molt sovint. Tens raó: l'amor quan el tens dins, no marxa així com així... A reveure!
Publica un comentari a l'entrada