A vegades penso que tenim la sensació de ser lliures i no ens adonem que caminem per una carretera estreta amb diversos obstacles i possibilitats d'evitar-los però que mai podrem sortir del camí. Altres vegades crec que caminem a la vora dels límits i ens sembla que ens ofeguem perquè volem veure què hi ha més enllà i no ens adonem que a l'altre costat tenim un camí més ample, més fàcil... però amb menys emocions... potser si anem pels límits farem el voral més ample... aconseguirem una carretera més gran.
Hi ha tantes coses que no podem decidir! No podem decidir quins pares volem, no podem decidir on ens ha tocat néixer... Alguns tenim sort, d'altres no tanta i han de fer l'esforç de sobreviure mentre els altres només hem de fer l'esforç de viure. És just? Hi ha coses que són conseqüència de les nostres pròpies accions però n'hi ha tantes altres que no... Qui decideix que un nadó vagi a parar a unes bones mans? A vegades hi ha famílies a qui sembla que toqui tot el dolent, la loteria de la vida? Què han fet ells per meréixer tanta mala sort?
Quan veus tantes situacions difícils t'adones que ets afortunat (que no vol dir feliç). Quan trobem la pau? Quan sabem que estem en pau i que podem continuar per aquest camí? Massa preguntes. Poques respostes... I si et fan aquestes preguntes només pots somriure i dir: no ho sé. L'únic que sé és que cada persona té els seus problemes i no n'hi ha dos d'iguals perquè no hi ha dues persones iguals. L'únic que sé és que som aquí per viure i ho hem d'intentar, sempre. L'únic que sé...
Hi ha tantes coses que no podem decidir! No podem decidir quins pares volem, no podem decidir on ens ha tocat néixer... Alguns tenim sort, d'altres no tanta i han de fer l'esforç de sobreviure mentre els altres només hem de fer l'esforç de viure. És just? Hi ha coses que són conseqüència de les nostres pròpies accions però n'hi ha tantes altres que no... Qui decideix que un nadó vagi a parar a unes bones mans? A vegades hi ha famílies a qui sembla que toqui tot el dolent, la loteria de la vida? Què han fet ells per meréixer tanta mala sort?
Quan veus tantes situacions difícils t'adones que ets afortunat (que no vol dir feliç). Quan trobem la pau? Quan sabem que estem en pau i que podem continuar per aquest camí? Massa preguntes. Poques respostes... I si et fan aquestes preguntes només pots somriure i dir: no ho sé. L'únic que sé és que cada persona té els seus problemes i no n'hi ha dos d'iguals perquè no hi ha dues persones iguals. L'únic que sé és que som aquí per viure i ho hem d'intentar, sempre. L'únic que sé...
4 comentaris:
És molt cert això que dius, som afortunats, que no vol dir feliços. Sempre ens lamentem, però hi ha gent que ho passa realment malament. Llavors penses que t'hauries de preocupar d'ells i no de les teves cabòries, però no, cadascú té les seves coses al cap, i no són comparables les unes amb les altres. Sembla que no sabem viure sense preocupacions, doncs si és així, no n'hi ha de més importants que d'altres. Les teves ho són perquè t'afecten a tu, i les meves ho són perquè m'afecten a mi. Qui tenim al costat això ho ha d'entendre, i no pensar mai que tenim el cap ple de pardals, perquè això és el pitjor que li pots dir a algú que t'obre el cor i t'explica els seus problemes.
EStic d'acord amb tu. Tenim sort, sempre hem tingut un plat a taula, no ens ha faltat de res, i tendim a queixar-nos. Però cadascú parteix del què té, la diferència a vegades potser és que pensem més en el que no tenim que en el què tenim. Hem de ser més realistes i gaudir d'allò que tenim, que ja és molt.
I amb les persones, hem de saber veure les coses positives i bones dels altres, que també tendim a nomes veure les negatives i el què no ens agrada.
Ser afortunats no vol dir ser feliços, com molt bé diu en Xexu. I és cert que tothom tenim les nostres preocupacions i malsdecap, que per a nosaltres són un món, mentre que potser per una altra persona seran nimieses. O no, però no podem evitar que les nostres preocupacions ens afectin més que les dels altres. I sap greu, perquè, tot i que estic d'acord amb en Xexu que no n'hi ha de més importants que d'altres, jo sóc de les que posa les coses amb ordre d'importància, i això em mata.
També he de dir que fa anys em vaig fer aquest mateix plantejament, i fins fa relativament poc no he aconseguit començar a canviar el xip. De moment respiro, ja aspiraré a més quan vegi que això funciona.
...he tornat d'entre els objectes perduts, un cuc o una cuca (com vulguis) que s'ha escapat per reescriure de nou la seva història :)
Publica un comentari a l'entrada