Escrits acumulats al calaix dels esborranys que apareixen de sobte, íntims o llunyans; no ho sé. Exhibicionista és el que hauria de ser i no sóc; no m'agrada abandonar el bloc al fons dels meus pensaments perquè representa obrir massa les portes de casa meua. Aquell recès on sempre ens amaguem perquè no som capaços d'admetre res, res. Perquè escrivint els pensaments la situació es fa real, potser massa i tot. I no vull. Però no sé com trobar-me. No sé com ajudar-me a sentir-me millor. No saber què fer no és excusa per no fer res. Ho sé. Però amb saber-ho no n'hi ha prou. Ho sé. I això és el més trist. Si no ho sabés em podria permetre el risc de ser una inconscient i prou. Però no puc. No puc. No em deixo. I tampoc em deixo ser res més.
Hi ha tantes coses que m'afecten massa, tantes paraules dites sense cap desig de ferir. Sento que no estic a l'altura dels altres, dels que m'estimen, dels que esperen quelcom de mi. No sóc prou per a ells. Ja sé que comparar-se no és bo, que cadascú es com és i mil coses més però no puc evitar sentir les diferències en tots els racons. Com les habitaciones de cases annexes: iguals però tan diferents. A la meva sempre li falta una mica de sentit del gust. Tot s'acumula sense ordre ni concert.
Quan algú em remarca un error o alguna cosa a millorar, o em fa una pregunta compromesa, que em fa recórrer el món interior a la recerca d'alguna reposta; llavors tot el món em trontolla i les llàgrimes se m'acumulen. Perquè m'adono de l'error i m'adono que sóc un desastre i no serveixo per a res i llavors, de passada, he sentit la veu aquella llunyana i cavernosa que m'ha dit tota cofoia allò que volia sentir avui, sobretot avui. Quan ens sentim sols sense estar-ho alguna cosa falla, en nosaltres sempre en nosaltres. No podem tirar sobre la teulada dels altres les nostres febleses. El camí tortuós continua avançant com sempre però jo camino perduda a dreta i esquerra perquè no sé com sortir del laberint, involuntari, on m'he endinsat. I continuo sense saber on em portaran les meves passes mai segures de caminar. El món és bonic, no ho dubto, però només quan el mires amb bons ulls.
Escrits acumulats sense ordre ni concert, ni sentit.
Hi ha tantes coses que m'afecten massa, tantes paraules dites sense cap desig de ferir. Sento que no estic a l'altura dels altres, dels que m'estimen, dels que esperen quelcom de mi. No sóc prou per a ells. Ja sé que comparar-se no és bo, que cadascú es com és i mil coses més però no puc evitar sentir les diferències en tots els racons. Com les habitaciones de cases annexes: iguals però tan diferents. A la meva sempre li falta una mica de sentit del gust. Tot s'acumula sense ordre ni concert.
Quan algú em remarca un error o alguna cosa a millorar, o em fa una pregunta compromesa, que em fa recórrer el món interior a la recerca d'alguna reposta; llavors tot el món em trontolla i les llàgrimes se m'acumulen. Perquè m'adono de l'error i m'adono que sóc un desastre i no serveixo per a res i llavors, de passada, he sentit la veu aquella llunyana i cavernosa que m'ha dit tota cofoia allò que volia sentir avui, sobretot avui. Quan ens sentim sols sense estar-ho alguna cosa falla, en nosaltres sempre en nosaltres. No podem tirar sobre la teulada dels altres les nostres febleses. El camí tortuós continua avançant com sempre però jo camino perduda a dreta i esquerra perquè no sé com sortir del laberint, involuntari, on m'he endinsat. I continuo sense saber on em portaran les meves passes mai segures de caminar. El món és bonic, no ho dubto, però només quan el mires amb bons ulls.
Escrits acumulats sense ordre ni concert, ni sentit.
7 comentaris:
Mmm... ho poses difícil per comentar, perquè dius tantíssimes coses... A més, és clar, tot amb un tel de cripticitat (toma paraula que m'acabo d'inventar). Dir-te que pensar que no s'està a l'alçada ho podem dir molts. Però t'has preguntat com et veuen els altres. Dubto que si algú t'estima pensi que no estàs a l'alçada. Al contrari, gent que no et penses pot creure que no està a l'alçada al teu costat i admirar-te. Aquesta és la humilitat que permet que ens estimin. Algú que està per sobre de tot i tots (que es mostra així, no vol dir que ho estigui), no agrada a ningú.
Ei...
tot el que dius és molt sincer, i puc entendre-ho. Com diu en XeXu, dius tante scoses, però en el fons descriuen un estat global. Més enllà que comentar-te com si fos un simple post, et puc dir que tens molta raó quan dius que quan et sents sol sense estar-ho passa alguna cosa. Està bé que no ho ignoris. És una crisi, d'acord. Quan ens sentim perduts cada passa sembla un pas enrere i l'angoixa creix. Em recorda el que sempre dic de Sèneca: quan no sabem a quin port ens dirigim, tots els vents són desfavorables. Jo afegeixo que hi ha un moment en que comencem a veure a quin port volem anar. També hi ha falsos moments en que creiem saber-ho i no és així. Però al final ho sabem. Parla amb tu, posa les coses a lloc dins teu, peti qui peti; estic segur que ho fas, de totes formes. Cuida't molt. Allibera't d'aquesta sensació sense rencor.
1petó.
Tots estem a la mateixa altura, neixem, fem vida i morim. No hi ha ningú que sigue més o menys. I els que es pensen que estan molt amunt no tarden en caure.
No mires sempre els teus errors, també la gent que et rodeja en comet, i sobretot estimat, és l'única manera d'avançar.
Si et sents sola rodejada de gent, alguns cops potser vol dir que no són les persones adeqüades.
L'important de vegades és vore que el món és bonic, ja és un gran pas. Ja el voràs quan les coses es posen una mica al lloc.
Ànims!
De vegades, fa falta un gran terratrèmol interior per ser capaç de recontruir-nos amb més força i començar de nou, perquè són només aquests dubtes existencials els que ens fan adonar que estem vius realment... Anima't, filosofar és part de la essència de la existència. Quiè en seria d'un món sesnse perquès? Una abraçada!
Està bé tenir esborranys pels calaixos, diu que tens un fons diferent i especial, obrir-se costa, no sé per què serà que t'entenc, una abraçada!
Tots aquests pensaments repartits que ens has mostrat, denoten que ets una persona amb molt de sentiment.
No creguis mai del tot aquelles persones que sempre es mostren segures per fora, segurament duen una màscara, o bé fins hi tot poden tenir-te enveja a tu de com n'ets d'especial.
Tots tenim els nostres errors i de vegades tot i aprenent-ne i tornem a caure.
Així és la vida,
un caure i un aixecar-se, dia a dia any a any i amb això anem fent el camí.
Potser en aquests moments al camí hi ha boira, però serà passatgera arribarà el moment on tornarà a lluïr un sol preciós.
Ànims, preciosa!
Per cert, no havia vist el nou look, m'agrada.
Petons.
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!
M'animen molt, de debò, i em fan sentir compresa...
Publica un comentari a l'entrada