diumenge, 29 de març de 2009

He tallat l'espai entre tu i jo

Remenant el "calaix" dels escrits no publicats he trobat aquesta espècie de poema que vaig escriure fa un cert temps, en un moment, potser, pessimista. Un relat fictici en forma de poesia. Espero que us agradi:

He tallat l’espai entre tu i jo.
He reduït la vida al teu món.
He canviat els somnis de nit blava
per grises realitats.
Comprant un niu de casa,
alimentant els vespres de llum càlida
d’ombres quotidianes,
de nits sense fi.

I ara em sento abandonada
pel teu espai sobrer.
Per ulls que no miren,
per veus que no escolten,
per espelmes apagades
malgrat la claror indecisa
de la lluna minvant.
I miro l’horitzó,

vull respirar la brisa
d’un hivern més clar.
Però no sé com fugir
del somni ja inert
de la buidor que sento,
dins meu. De tu, amant antic
que ja no em fas estremir,
perquè t’he perdut.
Perquè se m’ha esfumat la il•lusió
de ser vora teu i enllaçar-nos la mà.

Amic, no volia que m’empresonessis
els somnis, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat les converses,
mai sobreres, del nostre passat.

Amant, no volia que m’empresonessis
l’ànima, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat la suavitat
dels teus dits i la mel dels teus ulls.

I ja no em trobo l’esperit,
de temps errant.

8 comentaris:

Wayfarer ha dit...

El teu poema m'ha deixat sense paraules... plasmes en uns versos un pensament complex i profund! només em queda felicitar-te per ser capaç de transmetre tant, recorda aquest és el sentit de la poesia, i tu ho has aconseguit completament.
Segueix escrivint, i jo seguiré llegint.
Un petó

Nymnia ha dit...

deu ni dor quina poesia! M'has deixat sorpresa de veritat! Però no deixo de veure, com bé dius, cert pessimisme... I em sap greu... Greu perquè els "somnis de nit blava" no s'han de convertir en grisos. I si així és, també has de buscar dins teu per a poder-los transformar tu mateixa en nits de colors... Bé, en certa manera ja em coneixes i espero que m'entenguis... Els amants no deixen de ser quelcom curiós... Curiós i bonic, però segons com també poden fer mal... Espero que tu hagis pogut trobar altre gent amb qui mantenir aquelles converses, que puguis, en mica en mica, trobar-te, seguir endavant... I de mentre, un petó molt fort!

Mireia ha dit...

Caram, quin poema més profund!

El final és molt contundent, no?

Tens molta "fusta" de poetessa. Esperem que ens continuïs obsequiant amb més posies.

kweilan ha dit...

M'ha agradat molt. I l'he llegit vàries vegades i com passa a la bona poesia, cada cop m'ha agradat més.

Cesc ha dit...

Hi ha coses que fan mal però són reals i aquí estan, ens han passat i les vivim i les entenem, per tant, entenem el teu escrit, quan el blau es torna en gris, una abraçada i espero que els temps siguin millors.

myself ha dit...

Wayferer: Me n'alegro que t'hagi agradat. No sé si són profunds o no però em van sortir així. A vegades la "inspiració" ve quan menys te l'esperes. Esperaré els teus encertats comentaris, com sempre.

Nymnia: M'alegro que tornis a passejar per aquest món dels blogs! Se't trobava a faltar. Sí que he trobat altra gent per conversar. :) Un petó molt gros per a tu i gràcies pel comentari. Espero poder-te llegir més al teu món a partir d'ara :)

Mireia: Gràcies! M'he posat a jugar amb la poesia fa molt poc, però li estic trobant el "gustet" jeje. Fins la pròxima!.

Kweilan: Em fareu posar vermella tants elogis. $ Me n'alegro que t'hagi agradat.

Cesc: A vegades les coses que fan mal són les que sents com a més reals. Gràcies per entendre'm :)

Infidels ha dit...

Un poema precios.

- assumpta - ha dit...

Mai, mai, mai deixis que t'empresonin els somnis !
Potser trist, però preciós poema.
;)