dimecres, 2 de juliol de 2008

Mort

La nit acluca els ulls de l'infant que, esgotat, s'endinsa en les profunditats del seu inconscient. No pensa què fara demà. No pensa en què aprendrà demà. Pensa en qui l'acotxarà cada nit, pensa en qui se n'anirà demà, pensa en qui... Les preguntes sense resposta se li acumulen al cervell inquiet. S'adorm i les llàgrimes es converteixen en un somriure, restes de records han anat a poblar els racons de la seva imaginació nocturna. Una riallada... una mà, que ha aparegut de cop, li acarona la cara i li diu que l'estima, que l'estima molt i molt, que sempre l'estimarà i mai el deixarà... La cara del nen es contreu, les mentides desperten el cor, ja mai més innocent de dolor, i es troba sol, més sol que mai. Sol, per sempre. Plou, les gotes colpegen el vidre. A fora, la processó de familiars acomiaden el fèretre. Mort jove que han vingut a plorar desconeguts en vida: desconeguts en mort. La dona toca la caixa, se n'acomiada com si fos el marit acariciant-ne la suavitat de fusta lacada. Pensa en aquell dia que el va conèixer quan seia en una taula del bar, sola, i ell se li va acostar amb aquell posat d'home interessant que sabia interpretar tan bé...; en les converses surrealistes que tenien: sempre i per sempre en el seu record; en aquell dia, quan va néixer el fillet, que va plorar perquè no sabia com agafar l'infant i els ulls li brillaven com mai; en el primer viatge on les il·lusions inundaven els seus cors... Si es veiés ara! dins una capsa de fusta... ell que volia ser lliure: atrapat per la mort. Una llàgrima li recorre la galtona encesa mentre l'infant mou el cap per trobar un cantó de coixí, sec. El nen somnia en el seu pare, l'home es converteix en ombra semitransparent, fa un petó al front del nen i es va allunyant. El nen el crida, li suplica que torni, però l'ombra continua allunyant-se mentre somriu angelicalment. Com més s'allunya menys se'l distingeix però el nen sempre veu l'ombra, al lluny, en l'horitzó. Miri on miri una ombra grisa amb la cara mig difusa del pare se li apareix, lluny, cada cop més. Fins que un dia ja no el veu.
El nen ha crescut i el pare no és més que un ésser de fotografies velles i records de mare melancòlica. Ja no en recorda ni l'olor, ni les paraules. Tan sols flashos d'imatges oblidades se li apareixen metòdicament quan menys s'ho espera i l'hi perturben la claredat del dia. Hivern, primavera, estiu... tardor. Tot torna. Sempre. Fins i tot la tranquil·litat.

1 comentari:

Nymnia ha dit...

ostres...amb aquesta història m'has arribat al cor. És trista, però m'ha agradat molt. Sempre escrius amb aquestes paraules tant dolces, no deixis de fer-ho que jo et vaig llegint! ;)
Ànims i que acabi d'anar bé la setmana!