dimecres, 9 de juliol del 2008

El matí dels fets


El matí dels fets el solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra continuava tan inhòspit i desert com sempre. Els murs de l’edifici havien resistit diverses onades de terra i pols però potser no resistirien el cop que els tenia preparat el destí.


La Kariya s’havia alçat a l’hora de sempre. Sempre era la primera de despertar-se. Els pares encara dormien a l’habitació del costat. Des de la cambra, podia sentir els roncs omnipresents del pare i el respirar lent i anguniós de la mare. No sabia quan havia començat a odiar-los però feia temps que s’imaginava que feliç que seria sense ells.
Encara recordava quan havien arribat a la gasolinera abandonada i s’hi havien establert. El pare havia començat a taral·lejar la Traviata, com sempre que estava content; l’havia alçada en braços i li havia dit que aquella barraca seria casa seva. La seva mare, en canvi, no s’hi havia acabat de trobar mai còmoda. Un calfred li havia travessat l’espinada només d’entrar a la barraca. Les finestres enteranyinades no deixaven entrar la claror. El sol defugia el fosc habitacle. «No ens hi passarà res de bo en aquest racó de món. Més ens valdria no quedar-nos-hi». El seu marit, com sempre, no la va voler escoltar. Més li hauria valgut fer-li cas, un cop a la vida. Li feia gràcia comprovar que el cartell de Michelin, que hi havien trobat, encara es mantenia a la paret, intacte, tot i el pas dels anys. «Si la felicitat fos com aquest cartell...».
Va agafar el ferro que tenia sobre la tauleta de nit, l’havia trobat feia uns dies entre la pila de pneumàtics abandonats, i se’l va mirar detingudament. Els seus vius ulls de color verd van enfosquir-se. Sigilosament, va acostar-se a l’habitació dels seus pares taral·lejant la Traviata. Es va apropar al seu pare, va tancar els ulls i li va donar un primer cop a la panxa. L’home es va despertar però no va tenir temps de reaccionar; la Kariya va començar a colpejar-lo una vegada i una altra: sense pausa, sense mesura, amb els ulls tancats i una viva expressió de bogeria. No sentia els crits d’horror de la seva mare, no els podia sentir; la seva ment es trobava a quilòmetres de distància d’aquell habitacle pudent: grans onades li picaven els peus, la posta de sol relluïa en l’horitzó... Els ulls li ploraven sense que ho pogués evitar, sense que en sabés el perquè. Va sentir unes mans que l’agafaven pel coll i instintivament es va girar. La dona va caure als seus peus, morta, i la Kariya va deixar de sentir l’opressió que l’ofegava. Un sospir immens va ressonar per la cambra. De lluny, el trist xerric d’una porta que petava... potser pel vent... Un enigmàtic somriure il·luminava el rostre de la nena que durant uns segons eterns va continuar colpejant tot el que va trobar. Per tot arreu brillava la sang amb els primers rajos de sol que entraven per la finestra amb la persiana mig abaixada. Tot brillava: els cossos dels pares, la seva roba, el tapís que penjava de la paret, les velles cadires de fusta, el rostre del pare o el que en quedava que mantenia una intensa expressió d’incredulitat.
La Kariya va cobrir el cos del pare amb la manta del llit i el va arrossegar cap a fora. Després va arrossegar el cos de la mare i el va deixar al costat de l’altre. Els va treure la roba, plena de sang, i els va tapar amb la manta. Durant la resta del matí es va dedicar a netejar l’habitació. Va fer la bugada amb tota la roba dels seus pares i els llençols del llit. Sempre feia la bugada, cada dia des que la mare li havia dit que ja era prou gran per ajudar-la. «La roba sempre ha d’estar neta. Kariya, renta la roba!» li repetia sempre la mare. Per això els havia tret la roba i l’havia rentada, perquè seria una vergonya que la poca gent que passava per casa els veiés amb la roba bruta. «I la casa, no està bruta?» «La casa són pedres, l’important és que nosaltres estiguem nets, ho entens?» «Sí, mare». L’únic que no va netejar va ser la seva roba: sempre havia desitjat córrer lliure per la sorra i embrutar-se sense que la mare li anés al darrere recordant-li la importància de tenir la roba neta; sense que el pare la colpegés i la mirés durament quan el tremolor de les mans li feia caure el menjar a sobre o quan es despertava molla després d’haver-se amagat tremolosa dins el llit per intentar no sentir els crits de la mare; sense que el pare l’obligués a netejar els llençols cada nit que la visitava, dia sí i dia també, la despullava i l’oprimia amb tot el seu pes o l’obligava a posar-se de genolls i li posava el pardal a la boca. Els records se li amuntegaven sense ordre ni concert però un sentiment d’alleugeriment li recorria tota l’espinada: per fi, podria portar la roba com volgués... Quan va veure l’habitació neta va agafar el ferro ensangonat i el va llençar on eren els seus pares. Va agafar la nina rossa, aquella que li havia regalat el pare quan havia fet cinc anys, i es va asseure al passadís, davant de la seva habitació, i va tornar a taral·lejar la Traviata compulsivament.


En Fadim havia vist la gasolinera de lluny. Havia sentit curiositat pel munt de pneumàtics abandonats a l’esquerra i l‘havia sorprès la roba neta estesa a la terrassa voleiant amb el vent. Si no fos per la roba hauria pensat que es trobava davant d’una barraca abandonada de feia temps. Va baixar de la moto i es va acostar a l’assortidor de gasolina. A l’interior de la casa va sentir la trista veu d’una nena que cantava la Traviata. Un instintiu tremolor li va recórrer l’espinada. Va trucar a la porta i, com que ningú contestava, va entrar. La Kariya continuava asseguda en un racó, cantant, mentre es balancejava rítmicament. Les seves mans acariciaven una nina de roba mentre li anava arrencant els cabells rossos, un a un, detingudament. Ni es va girar quan va entrar en Fadim, va continuar absent amb els ulls clavats en la nina. En Fadim s’hi va apropar i va intentar parlar-li però ella no reaccionava. Arrencava els cabells de la nina una vegada i una altra sense deixar de cantar-li amb tristesa. Li va fer pena la nena, que tenia la roba bruta. S’hi va acostar una mica més i li va preguntar suaument: «On són els teus pares, maca?». La Kariya, de sobte, se’l va mirar com si l’acabés de veure. S’aixecà i va començar a caminar. En Fadim, sorprès per aquella reacció hipnòtica, la va seguir. La Kariya va sortir fora i el va portar a deu metres de la casa on es distingien dos cossos sota una manta. Es va asseure al costat dels cossos i va començar a plorar, sense mesura, sense consol.
En Fadim va observar horroritzat la massacre. Els pares de la nena, aliens al vent que començava a bufar, descansaven quietament coberts per la manta verdosa que, a poc a poc, s’havia anat enfosquint amb el contacte amb la sang. Les llàgrimes de la Kariya es diluïen ràpidament en tocar terra. Tres peus ensangonats sobresortien pels dos costats de la manta. Encara es podia distingir el rastre d’uns rajolins vermells que havien gotejat per la sorra. El boterut cap del pare, amb els ulls oberts de cara al nuvolós cel de mitja tarda, impressionava per la seva incrèdula i angoixant expressió. A un pam dels peus de l’home un enorme ferro ple de sang, mut testimoni de la massacre, apuntava al més enllà, darrere les muntanyes, reclamant una ajuda que no havia arribat.
En Fadim es mirà els cossos i es mirà la nena que continuava plorant. La seva ment no comprenia què havia pogut passar. Només podia pensar que havia de marxar perquè volia arribar al proper poblat abans que es fes fosc. El cel era clar però uns núvols s’acostaven perillosament. No volia que la tempesta de sorra que s’apropava l’atrapés enmig del desolat habitacle mig abandonat. «No podria passar una nit en aquesta barraca... amb aquesta gent... morta... al costat... no, no podria... i aquesta nena... no... no m’hi penso quedar ni un minut més». Es va anar separant dels cossos, tirant enrere amb passos insegurs. De sobte, va sentir l’opressió d’una mà suau que l’agafava amb força pel canell. Va sacsejar el braç inconscientment fins que la nena va deixar de subjectar-lo. Se’n va anar corrents a buscar la moto i va voler fugir ràpidament d’aquell terrible escenari però la Kariya el va seguir i s’hi va palplantar al davant. Se la va tornar a mirar detingudament; els cabells negres, enredats; els ulls verds, profunds, brillants; els llavis vermells, molsuts, que semblaven aturar un somriure; les mans petites i fines que subjectaven amb força la nina pel coll; la nina... amb un parell de solitaris cabells rossos enmig de la calba; la samarreta mig estripada plena de taques resseques... de taques marronoses, fosques, lletges... Després va mirar-se la casa i l’horitzó buscant senyals d’algú que hagués pogut cometre l’assassinat. Els ulls plorosos de la Kariya es van il·luminar de verd maragda quan es va esforçar per somriure. En veure el brillant i misteriós mig somriure de la nena, que li accentuava la bellesa, el cor d’en Fadim li va desmentir la raó. Sense rumiar-ho dues vegades, va agafar la Kariya, la va col·locar al seient del darrere de la moto i va seguir el seu camí. «Impossible... no!... no té cap sentit... una nena tan maca!, no... no ha mort els seus pares... seria de bojos creure-ho!… però, qui sap...? si encara no deu tenir ni quinze anys… i pensar que... no, no em pot haver passat pel cap... si només és una criatura!» La nina es va quedar abandonada al costat dels cadàvers. El vent s’emportava les últimes llàgrimes de la Kariya, que no va mirar enrere. «El mar... l’aigua als meus peus... una posta de sol sense la sorra desèrtica com a únic horitzó… qui ho pogués veure…»

El solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra tornava a estar abandonat. Potser una altra família s’hi aproparia i s’instal·laria alegrement a l’edifici. Una nena recolliria il·lusionada la trista nina de roba, abandonada i mig soterrada sota l’arena del desert, i es preguntaria com la seva antiga propietària l’havia pogut llençar si era tan bella tot i els pocs cabells que li quedaven. «Potser n’hi van comprar una altra de més bonica...». Potser la família notarà un calfred quan trobi els cadàvers o quan entri dins la casa humida i reclosa durant tant de temps però no ho podrà explicar i no en farà cap cas. Només ho podrien explicar els muts objectes de l’habitacle: els murs, els llençols sempre nets, l'assortidor de gasolina, la roba estesa, la nina, el ferro ensangonat... Només ells saben què va passar el matí que es van conèixer en Fadim i la Kariya.

2 comentaris:

Xitus ha dit...

Sens dubte "fragmentsdevida" està escrit de forma impecable, com si llegís una novel·la "publicada". Jo em veig incapaç d'escriure així, cuidant els detalls decriptius...Crec que sóc més, no sé com dir-ho, més detallista en el sentiment i no en els fets, o vaja, ara no m'etic expressant gaire bé...

Espero pel proper relat!

Xitus ha dit...

Senyoreta myself, passi pel meu bloc a recollir un encàrrec.