dimarts, 10 de juny de 2008

Córrer

Pensaments microscòpics: vida petita que cap en un pot de sal d'aquells que et cauen a terra i t'espanten, trencadissa: ben d'hora. T'aixeques després d'una nit d'insomni: els veïns de dalt fan un soroll de nassos, criden i s'exalten com si s'acabés el món; un nen plora, cada dues hores com un rellotge, i sents i t'imagines la mare acotxant-lo mentre el pare continua dormint, ben tranquil. I tu només vols dormir, deixar de pensar en la soledat que t'inunda cada nit, desconnectar de la vida rutinària que només et desinfla la utopia. I dorms! I et regeneres amb somnis, somnis de dies plens de sentit, de dies com aquell en què vas obrir els ulls i vas descobrir que no tot era blanc o negre, que existia el color: la passió, la tristesa, l'alegria, l'empatia... Vida de grisos incolors, reclamant sempre un bri de llum. Però topes, de ple, amb la desil·lusió de cada dia. El mal ve per on menys t'ho esperes i com qui no vol la cosa i et colpeja, sempre, i et penetra i et sacseja, més endins, més endins... I sense demanar-te permís ja t'ha arrencat l'última crosta per fer-ne una altra de més dura, de més profunda. I a córrer, que el món gira, però tu tens el cos ple de ferides i no corres, camines, per por d'entrepussar i tornar a caure. Camines per camps verds, puges escales a poc a poc, ensenyes a caminar a un infant -que de seguida es posa a córrer... (què hi farem!)-, reposes en la sorra mirant l'horitzó... i, de sobte, un que corre, no et veu, no et mira!; et xafa, et trepitja i continua corrent, com si res... I tu, te'l mires astorada i penses: quan aprendré a córrer, jo?

1 comentari:

Xitus ha dit...

Personalment penso que córrer sempre és una fugida...Millor sense presses i comprenent el que passa, per a que la vida segueixi fluint. És molt encertat el que dius referit a tenir por de córrer per ensopegar. Jo també la sento molt aquesta por, però parats, no ens hi podem quedar :)
endavant!