Inferno de Dan Brown

 Inferno és una novel·la de l'escriptor Dan Brown. D'entrada és un tipus de llibre que no em venia de gust llegir perquè ja m'havia llegit el Código da Vinci i no havia sigut sant de la meva devoció i pensava que no m'atrauria, però el meu germà se'l va comprar i, doncs, el tenia a l'abast i li vaig voler donar una altra oportunitat a l'autor. Així doncs, me'l vaig començar i he arribat a la conclusió que si no me l'hagués llegit no m'hauria perdut res. De fet, he estat a punt d'abandonar-lo més d'una vegada. 

El professor de la Universitat de Harvard, Robert Langdon es desperta en un hospital amb una ferida al cap i no recorda res del que ha passat els últims dies. El seu últim record és caminar pel campus de Harvard, però ràpidament s'adona que ara es troba a Florència. Sienna Brooks, una de les metgesses que l'atenen, li diu que ha sofert una commoció cerebral a causa d'una bala. De sobte, una assassina que ha estat seguint a Robert, apareix a l'hospital, dispara el metge encarregat de l'atenció de Robert i intenta matar a Robert però Sienna aconsegueix salvar-lo i el porta al seu apartament, on descobreix que porta un cilindre especial a sobre. A partir d'aquí se succeiran els fets, cada cop més estranys, i les accions dels dos protagonistes per fugir dels seus perseguidors i per intentar descobrir què li ha passat a Robert i què és i per a què serveix aquest cilindre que transportava quan li han disparat.

Punts a favor:

• Cert interès i intriga en l'acció que et fa tenir ganes de saber com acabarà tota la pesca.
• Reflexions al voltant de la superpoblació que et fan pensar si no tindran raó i ens hauríem d'empescar una mesura radical per evitar-la...
• Capítols curts que et permeten llegir-lo a poc a poc i intercalar-lo amb altres lectures més interessants. 
• M'ha fet venir ganes de llegir-me l'obra de Dante. 

Punts en contra:

• Massa llarg, no ho podia acabar amb cent o dues-centes pàgines menys? 
• Continus canvis que al final maregen perquè no entens ni saps d'on venen ni cap on van els personatges. No saps qui és el «bo» ni que és el «dolent».Això d'entrada podria semblar positiu en un llibre d'aventures i misteris, però quan és continu crec que es converteix en un inconvenient perquè em converteixen l'acció en poc versemblant. Em semblaria una cosa positiva si els personatges fossin més rodons i els canvis es justifiquessin millor, però no és el cas... perquè la sensació que et queda és que està ple d'incoherències.
• Certa «pedanteria» intel·lectual quan el protagonista s'atura a observar les meravelles artístiques i arquitectòniques d'Itàlia quan hauria de fer una altra cosa més urgent com fugir dels qui el volen pelar i crec que aquestes descripcions del meravellós art italià, en molts casos, no aporten res a l'argument ni venen gaire al cas.
• Prosa repetitiva i llenguatge simple, que a mi m'avorreix.

En definitiva, no m'ha atrapat gens. Me l'he acabat perquè no és del tot infumable, però se m'ha fet pesat.

Crimen y castigo de Dostoievski

Història d'un individu que afectat per circumstàncies adverses planifica i comet un assassinat i les conseqüències psicològiques que aquest acte li produeix. Com, després de l'assassinat, hi ha alguna cosa que el corseca. La novel·la reflexiona sobre el crim i les seves causes i conseqüències. És un llibre bastant dens perquè ens intenta transmetre reflexions psicològiques, socials i morals que poden, o no, justificar els assassinats i altres delictes comesos pels protagonistes. És interessant com penetra dins la psicologia del personatges i com busca i rebusca les causes d'accions que poden semblar injustificables.

Com amb altres llibres d'autors russos té el handicap de les dificultats amb els noms perquè a vegades utilitza el nom, a vegades el nom i el cognom i d'altres el patronímic per parlar de la mateixa persona i et pots arribar a fer un embolic dels grossos fins que relaciones el nom complet amb els noms parcials.

M'ha agradat bastant, potser perquè tinc debilitat pels autors russos i les seves paranoies mentals i morals i per com expliquen i justifiquen les accions dels protagonistes, però puc entendre que no sigui una lectura fàcil ni interessant per a tothom. 

Plans de futur de Màrius Serra

Plans de futur és una novel·la que recull dos dels temes presents en la literatura de Serra: les dificultats o impossibilitats físiques d'una persona, pel record del seu fill amb paràlisi, i els enigmes. La novel·la ens relata la història de tres germans (dos nenes i un nen) que han perdut els pares (la mare mor i el pare està desaparegut) i es veuen obligats a viure amb el seu cosí Ferran Sunyer impedit i la seva mare (la tieta), obsessionada amb el seu fill. Amb Ferrany Sunyer aprenem que les limitacions físiques no necessàriament han de ser psicològiques i que pots tirar endavant, encara que tot et vagi en contra i tothom pensi que no faràs res a la vida i et miri com dient «ai pobret desgraciat». Amb la vida de les dues cosines coneixem com dues persones es poden veure abocades a abnegar-se pel cosí Ferran sense fissures i sense gaires lamentacions perquè accepten el seu destí d'estar sempre a segona línia i d'ajudar-lo. La novel·la s'escriu sobretot des del punt de vista de les cosines que veuen com tot el món girà al voltant del seu cosí Ferran.

Em sembla un relat interessant que només falla al final perquè em resulta impossible de creure com se soluciona l'enigma que va planant durant tota l'obra i que afecta la vida diària dels protagonistes. Crec que algú se n'hauria d'haver adonat, que hi ha certes incoherències perquè anteriorment se'ns soluciona una part del misteri i veiem com algunes persones de l'entorn familiar el coneixien i després, al final, resulta que aquestes mateixes persones no eren conscients del que passava en l'últim període. És a dir, són conscients del "secret" durant un temps determinat i després ja no? Em resulta inversemblant, no m'acaba d'arribar.
Així doncs, crec que és un relat ben escrit però amb un final poc travat i massa rebuscat. 

Llibres llegits 2013

Amb uns quants dies de retard publico la meva modesta llisteta de llibres llegits l'any 2013 i la corresponent puntuació, com sempre completament personal i intransferible. Alguns dels llibres, el que he trobat més interessants, estan ressenyats al blog.

• Cames de seda de Maria Mercè Roca ***

• A song of ice and fire IV. A feast for crows de George R.R Martin ***

• A song of ice and fire V. A Dance with Dragons de George R.R. Martin ****

• La reina descalça d'Ildefonso Falcones ***/*

• L'amor que ve de dins de Francesc Torralba *** No n'he parlat al blog, però he de dir que m'ha semblat un excel·lent assaig sobre l'amor i totes les seves derivades.

• Sybil de Flora Rnda Schreider **/* Una novel·la sobre una persona amb personalitats múltiples prou interessant, amena i distreta.

• Duermen bajo las aguas de Carmen Kurtz **

• Victus d'Albert Sánchez Piñol ***

• La dama de blanco de Wilkie Collins *** Bona novel·la negra que ja havia llegit anteriorment.

• 36 cosas que hay que hacer para que una família funcione bien de Leopoldo Abadía *** Distret i amè compendi de consells que simplement es basen en el sentit comú com la majoria de llibres d'aquest tipus.

• Los enamoramientos de Javier Marías ***/*
• L'últim Abat de Martí Gironell    Inacabada. Em sap greu pel senyor Martí Gironell, però he decidit deixar el llibre perquè no em convenç, no m'atrapa. Potser més endavant m'hi tornaré a posar...

Ressenya pendent del 2013 III: Los enamoramientos

Javier Marías descriu en aquesta novel·la de manera excel·lent l'enamorament. Perquè l'enamorament no és un sentiment pla ni es manté sempre en el mateix estadi sinó que es va modificant segons com et correspongui l'objecte del teu enamorament i segons els teus propis canvis. Marías descriu amb excel·lència aquests canvis i aquest sentiment tan intens que tothom ha tingut en un moment o altre de la seva vida. I sobretot ens transporta a pensar en tot allò que seríem capaços de fer per amor. Un llibre per a reflexionar sobre la condició humana. Un llibre per assaborir a poc a poc, per a rellegir i per a subratllar a cada moment. Marías escriu frases que semblen no acabar-se mai, però no et deixa perdre el rastre. Et transporta amb mirada analítica i profunda a desgranar els sentiments més pregons per a col·locar-los sobre una platera a ulls de l'àvid lector que vol comprendre-ho tot. I et sents identificat amb els protagonistes, llegeixes els seus sentiments més pregons i no pots deixar de pensar: com pot ser que el senyor Marías m'hagi llegit l'ànima d'aquesta manera i com pot ser que aquest personatge s'hagi sentit exactament igual com jo em vaig sentir aquella vegada i aquella altra! 

Un altre punt a favor del llibre és que aconsegueix mantenir la intriga i l'interès pel misteri inicial: comença amb l'estranya mort del senyor Desvern i és aquest el misteri que es manté durant tota la novel·la i no decau, durant tota la lectura volem esbrinar què li ha passat.

No havia llegit mai encara cap novel·la d'aquest senyor, però em vénen moltes ganes de llegir-ne més perquè aquesta m'ha agradat molt.

Ressenya pendent del 2013 II: Victus

Rotunda i contundent. Una narració èpica, fresca i directa de la derrota de 1714, però excessivament masculina pel meu gust. M'han sobrat explicacions tècniques i m'ha faltat salsa secundària per donar vida als personatges. M'ha agradat descobrir que els personatges que s'han endut la glòria no eren els que haurien d'haver sigut més glorificats. M'ha semblat interessant, però en certs moments massa carregós, l'explicació de la construcció de les muralles i les tècniques de batalla.

 En resum: una bona lectura històrica.

Ressenya pendent 2013 I: A song of ice and fire V

Excel·lent prosa i continuo admirant la capacitat de l'autor de fer-nos estimar certs personatges que abans odiàvem i viceversa però a aquest pas no viuré prou anys per llegir tots els llibres que faran falta per completar l'argument perquè siguem sincers: l'argument no acaba d'avançar.

Encara estic esperant que la Danerys i els seus dracs facin alguna cosa de debò. Encara estic esperant que el corn arribi a la seva destinació. Fa mil anys que m'agradaria saber què se n'ha fet del petit Stark. Voldria que en Bran ens demostrés, a mi i a tots els lectors, que pot ser alguna cosa més que un arbre i que el seu do realment serveix per a alguna cosa. Voldria que la petita Stark matés algú dels dolents que ja fa estona que ho espero. Des del primer llibre que se'ns parla dels Altres i se'ns amenaça amb l'HIVERN però poca cosa terrorífica hem vist per part d'aquests ALTRES. I un llarg etcètera de temes pendents...

Que m'ho passo bé llegint-lo, però vull que l'acció avanci, que l'argument evolucioni, que la balança es vagi decantant cap algun dels pretendents al tron, i que no s'afegeixin més personatges intrascendents que al final en lloc d'un arbre genealògic per saber d'on ve cadascú hauré de fer una selva... I és que si dediques massa temps a llegir aquesta saga no podràs llegir res més... i ara a esperar el sisè... i si tarda gaire ja no recordaré ni la meitat de personatges... 

Així doncs si heu començat la saga armeu-vos de paciència perquè en teniu per estona i dubto que pugueu abandonar-la. Per si en teniu algun dubte us diré que tot i les crítiques anteriors, em continua agradant.  

La reina descalça

Una esclava cubana estrena la seva llibertat a Sevilla, Espanya, després d'un viatge des de les Amèriques amb el seu amo que li deixa la llibertat en herència quan es mor. Completament aliena a la idea de llibertat un seguit de desgràcies i desafortunades trobades amb ciutadans de Sevilla l'acompanyen fins que es creua amb en Melcior, un avi gitano de Triana, i la seva néta Milagros. Al barri gitano de Sevilla, i després a Madrid, succeeix la major part de l'acció de la novel·la històrica que narra l'amistat entre la jove gitana Milagros i Cándida, la negra cubana. La incapacitat d'assumir la llibertat després d'una vida d'esclavatge de Cándida es mescla amb l'orgull de raça dels gitanos, malgrat la constant persecució de la qual són víctimes, per construir una novel·la històrica entretinguda i amena. Hi trobem contrastos entre la servitud de Cándida i l'orgull dels gitanos, entre la pobresa extrema del barri de Triana i la vida dels nobles rics, entre els discursos de l'església i algunes de les seves accions. Hi trobem música, dansa, i alegria; pobresa i tristeses; amors, desamors i aventures diverses; dolents molt dolents i bons molt bons, i bons no tan bons i dolents no tan dolents i, sobretot, en Melcior, que potser és el personatge més rodó. Si us va agradar La Catedral del mar no us decebrà La reina descalça, que és una bona lectura per passar una estona ben entretinguda. Un cop l'acabes, els personatges t'acompanyen una bona estona en la imaginació i et trobes somiant altres finals o altres aventures i desventures, i això sempre s'agraeix.

A song of Ice And Fire IV: A feast for crows

La quarta entrega de la saga de A song of ice and fire se m'ha fet bastant llarga i en alguns moments una mica pesada. M'hi falta acció, m'hi falten personatges, m'hi falta moviment. He trobat a faltar alguns personatges principals i no he acabat d'entrar en altres de més secundaris que aquí prenen protagonisme. Tot i així, manté la força de les anteriors i com sempre em sorprèn la facilitat amb què tot acaba encaixant com un trencaclosques d'aquells de milers de peces. Sempre tinc la sensació que m'acabaré perdent entre la trena de personatges, però l'autor m'ho impedeix amb aquella referència que em fa recordar d'on venia aquell o aquell altre. Els personatges continuen evolucionant i no deixen de sorprendre i aquest és el millor mèrit de l'obra. Continuaré doncs amb el següent amb les mateixes ganes tot i la baixada de ritme d'aquest.

Cames de Seda

 La novel·la narra els dies que passen des que l'Adriana, la protagonista, rep una trucada que l'informa de la mort del fill del seu marit a Suïssa, fins al dia del funeral. En aquests dies, en què l'Adriana es troba sola a casa amb l'única companyia esporàdica de la Consol, la criada de tota la vida, perquè el marit se'n va amb la seva ex a recollir el càdaver a Suïssa i la filla ja està independitzada; l'Adriana ens despulla la seva buidor existencial i reflexiona sobre totes les seves inseguretats del present i del passat. Descrobrim que és una dona poc ocupada, que enyora el pare, que no estima el seu segon marit com tampoc estimava el primer, que la mare no la fa sentir bé, que necessita desesperadament sentir-se estimada i desitjada però ningú aconsegueix satisfer completament aquest desig i que ella tampoc aconsegueix estimar ningú, que enyora la seva filla, que és gelosa i insegura i que intenta infructuosament apagar aquesta angoixa existencial amb pastilles, alcohol i amants esporàdics. De fet, podem dir que no passen grans accions ni grans coses, perquè tot es reduix a la interioritat de la protagonista. Però, la protagonista viu una situació d'angoixa i buidor interior que l'autora ens ofereix i narra amb tendresa que ens arriba com una dolçor inesperada i amb una bona narrativa que ens fa gaudir de la lectura.

Cames de Seda de Maria Mercè Roca va guanyar el Premi Sant Jordi el 1992 i m'ha semblat una intensa i bona novel·la.

El guardian entre el centeno

El guardian entre el centeno de J.D. Salinger es va publicar per primera vegada el 1951 a EUA i sembla que va causar força controvèrsies. 

És la història d'un adolescent inadaptat i amb una ansietat interior que no sap com canalitzar, o no pot canalitzar, al món dels adults. La seva manca d'adaptació al món fa que l'expulsin de tots els instituts i ens explica el periple interior i exterior des que sap que l'expulsen de l'Institut on es troba actualment fins que torna a casa altra vegada. 

Està escrita en primera persona i representa que l'adolescent retratat s'adiu amb els adolescents de la realitat. Potser és que ja he passat aquesta època, però m'ha avorrit bastant el llibre. No només per la història, bastant incomprensible, i per les ganes de donar-li un mastegot al protagonista perquè s'espavili i faci alguna cosa de bo, sinó també perquè repeteix fins a la sacietat un tipus de vocabulari  i expressions que trobo que encallen el discurs: «y todo eso», «Bueno», «Jo»... L'he acabat perquè és relativament curtet, sinó l'hauria deixat a mitges. Representa que és una novel·la transgressora i potser ho va ser a la seva època, però a mi no m'ha aportat res d'interessant. Hi he passat una estoneta, i encara gràcies. 

P.D: Per cert, Nymnia, normalment llegeixo llibres en paper, però fa un temps em van regalar un e-book i la veritat és que la saga Cançó de gel i de foc l'estic llegint per allí i també m'he aficionat a llegir-hi altres llibres. Quan tingui uns quants estalvis potser me la compro en català perquè sembla que estiguin ben editats! Té els seus avantatges (sobretot que no pesa i amb un sol paquet hi pots tenir un munt de llibres), però els llibres en paper per a mi tenen més encant, de moment.

Lectures 2012

Aquest any he llegit 15 llibres, 4 més que l'any passat. Hi ha hagut alguna decepció i alguna sorpresa amb llibres de fantasia que m'han agradat més del que em pensava inicialment. 

Us deixo la meva llisteta:

• Alteza Real (Thomas Mann) *** Si voleu saber com era la vida d'un príncep europeu amb la reialesa en decadència i plena de deutes, aquest és un bon llibre. Distret i interessant, moltes de les realitats no difereixen gaire d'algunes actuals: la crisi del deute no és invent d'ara. 
• Edad prohibida (Torcuato Luca de Tena) ** Novel·la de l'autor de Los renglones torcidos de Dios. Tenia un molt bon record de Los renglones torcidos de Dios i per això vaig decidir llegir aquest llibre seu anterior. És la història de diversos joves adolescents. Adequada per a un públic juvenil i ben escrita, no em va avorrir gens, tot i que n'esperava més. 
• El tiempo entre costuras (María Dueñas)***/*
• El nom del vent (Patrick Rothfuss) ****
• El temor d'un home savi (Patrick Rothfuss) ***/*
• Tess of the D'urbervilles (Thomas Hardy) ***/*
• El romanç de Tristany i Isolda (Joseph Bédier) ***
• Quan érem feliços (Rafel Nadal) **
• Adivina quién llama a la puerta. La aventura de ser un niño acogido (María Arauz de Robles) ***
• A song of Ice and Fire I. A game of thrones (George. R. Martin) ****
• A song of Ice and Fire II. A clash of Kings (George. R. Martin) ***/*
• A song of Ice and Fire III. A storm of swords (George. R. Martin) ****
• El jardín olvidado (Kate Morton) *** Una nena és abandonada en un vaixell que es dirigeix a Australia. Una misteriosa dona anomenada l'Autora sembla que l'acompanya però desapareix i la nena arriba a Australia sola i sense recordar res. A Austràlia un home l'acull a casa seva i se'n fa càrrec. Abans de morir li explica com la va trobar. A partir d'aquí comença una investigació per descobrir la seva història que, per motius diversos, haurà d'acabar la seva néta. És una novel·la romàntica que atrapa perquè l'interès de l'argument es combina amb un estil adequat. No s'explica la història cronològicament sinó que es dedica cada capítol als pensaments i accions dels personatges femenins principals de cada època, de manera que es van intercalant els personatges i les èpoques. Això dóna agilitat al text i fa que acompanyem les protagonistes en la seva investigació i anem descobrint la història familiar al mateix ritme que elles.
• La casa de Riverton (Kate Morton) ** Després d'haver llegit El jardín olvidado potser hauria d'haver descansat d'aquesta autora, però jo sóc així: quan un llibre m'agrada i en tinc a l'abast un del mateix autor acostumo a llegir-me'l. En aquest cas és la primera novel·la de Kate Morton i es nota.  L'he trobat pesadet en molts fragments i l'argument no m'ha arribat. I això que inicialment semblava interessant. Com he dit, l'argument sembla prometedor i et fa venir ganes de saber la història, però a mesura que anem llegint l'interès decau perquè es fa innecessàriament llarg, introdueix elements que aporten poc interès a la trama, els personatges prometen més del que transmeten, i el secret principal s'albira molt abans del final. En realitat, doncs, ni ens sorprèn amb els secrets o el final, ni aconsegueix transmetre prou emocions.
• Els indiferents (Alberto Moravia) ** És un llibre estrany. Relata la història d'una família, una mare, el seu fill, la seva filla i el seu amant, on la felicitat és protagonista per la seva absència. Com bé diu el títol tots semblen indiferents, però en el fons són uns amargats que no saben com sortir de la vida tediosa que viuen. El llenguatge del llibre és ric, està molt ben traduït, escrit amb molta cura i destaca per la capacitat que té per suggerir els ambients. Però m'ha resultat pesat d'acabar perquè sembla que la història no arribi mai al final, que destacarà perque és decadent i esperpèntic. Diria que és un llibre fruït d'una època concreta i que, tot i que no m'ha agradat gaire, aconsegueix els seus objectius: criticar la societat de manera cruel i transmetre la decadència de la família protagonista i, per extensió, de tota la societat.

Per últim, afegiré que he començat dos llibres que no he pogut acabar de cap manera:

•  El cementiri de Praga (Umberto Eco) Llibre no recomanat per al públic general. Me n'he llegit la meitat amb penes i treballs i al final he desistit. Comença l'any 1897 quan el capità Simonini, un home de seixanta-set anys, dóna fe de complots inexistents, fomenta intrigues o difama a grans figures de la política europea. Treballa al servei del millor postor. Amb aquest protagonista anem voltant per la seva memòria de vida i, doncs, per l'Europa de finals de segle XIX. Farragós, ple de citacions i referències a d'altres obres literàries, o no.  Incomprensible si no ets un erudit.

• Crim de sang (Sebastià Alzamora)

P.D: Desitjo que hagiu passat tots un Bon Nadal, que el començament d'any us hagi provat i que els Reis us hagin portat molts regals. 

A Song of Ice and Fire: A Storm of Swords

Ja m'he acabat el tercer volum de la saga A song of Ice and Fire. De moment els he anat llegint tots seguits perquè m'han atrapat i agradat molt. He de dir que aquest tercer volum és, per a mi, el millor dels tres perquè hi passen moltes coses i, ara sí, els personatges brillen amb llum pròpia. Evidentment aquest desenvolupament no es podria entendre sense els llibres anteriors que posaven els fonaments per aquesta esplendor. L'autor m'ha sorprès amb els seus girs, m'ha fet enfadar amb la mania que té de matar personatges i m'ha fet estimar personatges abans odiats (en Jaime Lannister, principalment). 

Els cinc reis del llibre anterior van desapareixent però apareixen nous pretendents, noves intrigues i nous personatges que ens descobreixen el passat i el present. Els personatges evolucionen versemblantment: maduren, s'expliquen, envelleixen. Tots el canvis esdevenen reals i possibles. Podríem dir que l'autor et sorprèn amb els girs, però aconsegueix que t'ho creguis perquè tal com ho explica i es posa dins la pell del personatge entens que no podia haver succeït d'una altra manera: que aquella és l'única vida possible, l'únic camí real, per a aquell personatge. I això és el millor de la novel·la. 

He de confessar que en molts moments m'he perdut amb els personatges: que no sé d'on han sortit alguns i he consultar algunes pàgines d'Internet per entendre si eren dels Stark o de Dorne o dels Lannister, o de l'altra punta del món. Arriba un moment que ja no sé qui és qui. Sort que l'autor s'ho curra i no deixa que et perdis... però nois... hi ha tanta gent!

Pel que fa a l'argument, estic contenta perquè per fi arriba l'hivern! Em pensava que era el conte de mai acabar, com una amenaça infantil només per crear por a l'infant, que mai arribaria, però en aquest volum s'albira, se'n veuen les amenaces, succeeix, i hi ha moviments. També hi ha més màgia que en els anteriors.

En definitiva, crec que és un llibre molt entretingut i interessant de llegir. I continuaré amb els següents, encara que potser m'ho prendré amb més calma perquè no crec que el pròxim em pugui atrapar tant com aquest. 

A Song of Ice and Fire: A Clash of Kings

Ahir a la nit vaig acabar el 2n volum de A song of Ice and Fire. A Clash of Kings continua la història allà on l'havia deixat Game of Thrones: cinc homes, cinc dinasties (Joffrey Baratheon, els Stark de Winterfell, Stannis Baratheon, Renly Baratheon, Els Greyjoy) que lluiten per ser reis del seu territori natural i de la resta del món conegut. El xoc de reis és inevitable: aliances, traïcions, assassinats, grans heroïcitats i decepcions, amors, desamors... veiem desfilar davant dels nostres ulls tota la naturalesa humana, totes les accions que ens identifiquen com a humans. 

La història es troba en una cruïlla perquè ara hi ha molts personatges de la família Stark teòricament morts però que han desaparegut per evitar mals majors. Aquest fet presumiblement farà que hi hagi diversos moviments que d'altra banda no haurien succeït i que faran que canviï el curs de la història.

Destacaré algunes coses del llibre:

•  Apareixen nous protagonistes i d'altres prenen un nou relleu; però en tots els casos les seves accions són coherents o justificades amb com ens els pinta.
• La història èpica no avança gaire en el temps, però, en canvi, l'interès per la història no decreix sinó que augmenta a mesura que descobrim nous detalls del passat i del present. 
• Veiem, per primer cop, alguns elements màgics que s'havien apuntat al primer llibre.

Per altra banda, continuem esperant la temuda vinguda de l'hivern que no s'acaba de decidir a arribar perquè el ritme del llibre és lent pel que fa al temps, però, com ja he dit abans, això no fa decaure l'interès.

En definitiva, m'ha agradat i continuo enganxada a la novel·la i, sobretot, als seus protagonistes que transmeten la història i els seus pensaments i sentiments de manera creïble. 

A song of ice and fire: Game of thrones

A song of Ice and Fire: Game of Thrones és la primera novel·la d'una extensa sèrie (en principi 7 obres) de George R.R. Martin. Primer de tot he de manifestar el meu atordiment davant la quantitat de tinta que aquest home ha escrit: si totes les novel·les han de ser igual de llargues que la primera tinc lectura per anys... Així doncs si algú té poques ganes d'enganxar-se a una saga de set obres mínim val més que no comenci. Jo, encara no sé si per desgràcia o no, ja no hi sóc a temps perquè ja m'hi he enganxat i ja he començat la segona entrega: A song of Ice and Fire: A Clash of Kings.

La primera novel·la va ser publicada l'any 1996. La història comença amb la mort de "The Hand of The King", Jon Arryn, i el viatge del rei Baratheon a"Winterfell" per convèncer el seu antic company de batalles i amic Eddard Stark per tal que sigui el nou "Hand of The King". Eddard es veurà obligat a acceptar el càrrec i viatjarà a la cort on es trobarà amb intrigues cortesanes i altres inconvenients no esperats que li impediran fer sentir la seva veu. Baratheon havia guanyat el tron en una guerra contra la dinastia de reis Targaryen, però la dinastia encara no està aniquil·lada i dos joves Targaryen exiliats resorgiran amb l'interès de retornar a la terra dels seus pares. Però això no és tot perquè diferents circumstàncies i desgràcies provocaran que l'Imperi dels set regnes tremoli i es desfaci i que sorgeixin diversos pretendents a ocupar el tron reial a cada un dels antics reialmes o zones autogovernades. Començarà així el Joc de Trons on cadascú presentarà les seves cartes, els seus aliats, les seves estratègies per aconseguir arribar a governar els set reialmes o, almenys, mantenir el domini a la seva zona.

Es tracta, doncs, d'una epopeia medievalitzant que explica el conflicte entre diferents pretendents al tron. Una epopeia fantàstica també perquè no només hi ha humans lluitant per fer-se un lloc en aquest nou món, sinó també criatures màgiques quasi oblidades "The Others" que es troben a l'altre costat del mur al nord de "Winterfell". Altres criatures màgiques també semblen destinades a reaparèixer en una terra on les estacions poden durar anys i un llarg estiu va seguit d'un llarg hivern. "And Winter is coming" ens avisa el motiu dels senyors del Nord. I amb l'hivern arriben els perills de les criatures màgiques i la sang de la guerra. 

Un obra coral que destaca per la descripció dels personatges. L'autor ens fa veure el món a través del punt de vista de diversos protagonistes de manera que al mateix temps també en coneixem la psicologia i el caràcter. Un mateix esdeveniment s'explica a través del punt de vista de diversos personatges. Aquest és un dels trets més destacat de l'obra: la creació de personatges eterns per la seva humanitat, crueltat, bondat... que ens arriben i es fan estimar o odiar. 

És sorprenent com l'autor no es perd entre tants individus (reis, senyors, servents) com surten perquè crec que si jo ho escrivís ja m'hi hauria perdut. 

No utilitza un llenguatge difícil de llegir o entendre però destaca perquè és explícitament violent, l'autor no ens estalvia la sang, sinó que s'hi recrea.

M'agrada que cada casa senyorial tingui el seu escut, el seu estandard i el seu motiu. També m'agraden alguns personatges com Arya o Eddard Stark perquè es fan estimar.  D'altres, com Cersei Lannister o Joffrey Baratheon, es fan odiar i els desitjaries la pitjor desgràcia del món.

D'aquest primer llibre ja n'han fet la sèrie i també l'he vista. De fet la vaig veure abans de llegir el llibre. He de dir que em va convèncer perquè està molt ben feta i després he comprovat que és bastant fidel a a la novel·la. 

Si a algú li interessa tenir els arbres geneològics o buscar informació sobre un personatge en concret ha de consultar aquesta pàgina: http://www.towerofthehand.com/. És la millor que he trobat sobre els llibres i la sèrie. 

Adivina quién llama a la puerta

Adivina quién llama a la puerta. La aventura de ser un niño acogido és un d'aquells llibres que et toquen la fibra sensible i t'emocionen de la primera a l'última plana. Es tracta de cinc històries reals que ens fan comprendre el sentit de les famílies d'acollida. Pretén sensibilitzar el lector sobre la realitat dels nens que es troben en centres residencials amb situacions de soledat i risc social i que esperen pacientment que la seva família es recuperi de la situació que pateix, que algú els vulgui acollir, o bé internar-se en el món dels adults després d'haver viscut una infància difícil. Les cinc històries estan explicades des de diferents punts de vista: els fills biològics d'uns pares acollidors, un infant que és acollit, uns pares que decideixen aventurar-se a acollir un infant, els educadors i els responsables de fer funcionar els centres... Tots els protagonistes tenen diferents veus i es fan sentir en aquest llibre. Tota aquesta varietat de veus aporta riquesa i fa del llibre un testimoni vàlid del que significa acollir un infant. Perquè transmeten que acollir un infant no és un camí de roses sinó que és un camí d'amor i compromís. 

La prosa és senzilla i adequada al que s'explica. Els capítols tranmeten tots el sentiments que envolten cada família i cada cas s'exposa amb clareda i senzillesa.  

Hi ha molts fragments que m'han emocionat i m'han agradat. Feu-ne un tastet:

«Las residencias no hacen a los niños malos ni buenos, simplemente, no los hacen. Son anulapersonalidades» (pàg. 29)

«No sé de que te sirve tener tantas madres si ninguna es de verdad» (pàg. 47)

«Les abrazo y se quedan aún rígidos como el palo de una escoba, les hago una caricia o les digo cosas bonitas, y miran para otro lado, descolocados. [...] Tienen una bola de fanstasma agarrada al pie que no son capaces o no quieren soltar porque es su pasado. A veces les pesa poco, pero otras demasiado.» (pàg. 50) 

«quizás no éramos como los demás niños, pero entonces, ¿porque nadie nos enseñaba cómo había que hacerlo para no fracasar?» (pàg. 85)

«has de saber que esto de venir a colaborar [...] es una cosa muy seria; los niños no entienden de días libres, de perezas o de planes alternativos. Si te comprometes a venir los martes, no puedes faltar, porque el niño te va a esperar cada martes, como nadie te ha esperado nunca, [...]. Si en esta fase decides seguida adelante, has de asumir ser "voluntario obligatorio", porque con la ilusión y el cariños de los niños no se juega.» (pàg. 89)

«Pensé que tenía que ser maravilloso tener una abuela y deseé tenerla. [...] para mi abuela era una palabra rara como papá o incluso mamá." (pàg. 120)

«Por eso son mentiras graves, porque rompen la confianza, que es el mayor tesoro que encierra la amistad, el tesoro que tiene la piel más resistente, pero que cuando se raja, no termina ya nunca de cicatrizar» (pàg. 125)

«El amor es la única fuerza que transforma» (pàg. 131)

«Yo me fui de mi país porque no me quedaba otra salida. No quiero ser del grupo que llaman ilegales, marginados [...] pero tampoco quiero ser del otro grup. -A qué te refieres? - A los que nos llaman así sin conocernos.- Y en su voz de niño asustado, aflora la amargura. » (pàg. 226)

«El día que ella se marchó de Kelaa Sragna, nos decía en su nota que se iba poerque mi padre le pagaba, y sin embargo..., fue capaz de dejarnos con él. El tono de su voz se había vuelto tan sombrío como el color de su piel. ¿Cómo he podido pensar todos estos años que le importaba algo?» (pàg. 256)

Quan érem feliços (Rafel Nadal)

Quan érem feliços de Rafel Nadal és un relat autobiogràfic d'una família nombrosa gironina vista des del punt de vista de Rafel, el sisè germà de la família. Rafel fa un retrat intimista de la seva infantesa i joventut als diferents indrets que constitueixen la seva memòria familiar: la casa de Girona, l'estiueig a la Fosca, el mas familiar, l'internat del Colell... Els capítols són breus i segueix un ordre relativament cronològic perquè sí que comença per la història dels avantpassats que van viure i patir la guerra, però després va fent salts temporals d'un record a un altre (encara que manté un cert ordre cronològic) segons el que cada situació li suggereix. El llenguatge és intimista i suggerent, crec que aconsegueix despullar els seus records de primera infància i joventut sense jutjar-los excessivament, per això, tot el relat té un caire infantil i sentimental, tot es veu des del punt de vista de la "ingenuïtat" d'un nen i això, que en principi és una qualitat, en alguns moments se m'ha fet pesat, tendenciós i avorrit. A banda també utilitza una fina ironia per comentar aspectes de la seva vida.

Destaquen alguns moments i personatges com la tendresa amb què descriu la seva àvia o el poètic esment a la mort del seu germà Toni. També la visió dels seus anys a l'internat del Colell on hi descriu moments de duresa amb un punt de vista tendre i emotiu. Tot això fa que el títol faci honor al relat perquè malgrat les dificultats l'autor transmet felicitat.

Però a mi, el relat no m'ha arribat com em pensava que m'arribaria. Està ben escrit, és ple de sensacions, però no m'ha arribat. En molts moments he hagut de fer un esforç per continuar llegint perquè no m'interessava el que explicava. Potser perquè no puc identificar-me amb l'indret descrit, o amb l'època, no ho sé. Reconec les seves qualitats, sobretot, com he dit, amb el llenguatge i la prosa suau i amb l'absència de judicis atemporals, però a mi no m'ha emocionat. Segurament no era el meu moment de llegir-lo.

Tess of the D'Urbervilles de Thomas Hardy

«How could I be expected to know? I was a child when I left this house four months ago. Why didn't you tell me there was danger in men-folk? Why didn't you warn me?" ("Com volies que ho sabés? Era una criatura quan vaig deixar aquesta casa fa quatre mesos. Per què no em vas explicar que hi havia perill en els homes? Per què no m'ho vas advertir?"). 

Tess D'Urbervilles és filla d'una família pobra de poble del Regne Unit i els seus pares l'envien a buscar feina a casa d'un cosí adinerat amb l'esperança remota que s'hi casi i pugui ajudar la família. Però el cosí Alec s'enamora d'ella, la intenta seduir -sense èxit- i, finalment, només s'aprofita d'ella i de la seva innocència i aquí s'inicia la seva mala sort perquè torna a casa deshonrada i sense marit. Llavors decideix marxar a bucar una nova vida fora de l'àmbit familiar, on tothom la coneix i tothom sap què li ha passat. Treballant en una granja, un home molt diferent, Angel Clare, s'enamora d'ella. Tess ha d'escollir entre revelar el passat amb Alec o romandre silenciosa amb l'esperança d'un futur amorós i en pau amb l'Angel, de qui està intensament enamorada.

Thomas Hardy descriu amb extrema pietat i sensibilitat els pensaments, els sentiments i les confusions de Tess i la seva innocent decadència als ulls del món. De fet subtitula la novel·la "a pure woman" i no de forma irònica. Per contra, critica contínuament les convencions socials de l'època (victoriana), fins i tot hi ha fragments que van ser censurats. Però no és una crítica directa sinó que se sobreentén a causa del desenvolupament de la novel·la. Sobretot critica la injusta condició de la dona a l'època descrita.

Tess of D'urbervilles és una obra molt poètica -pel llenguatge, per la descripció dels ambients i per la distribució del temps (les emocions dels personatges s'associen a l'època de l'any en què es troben)-, intensa i tràgica. Hardy acostuma a escriure obres dures i tràgiques on el destí fatal persegueix els protagonistes i la crítica a la societat del moment hi té un paper primordial. Si no fos per aquestes convencions socials la tragèdia no es produiria i Tess, i altres personatges, podrien ser feliços. Aquest és el missatge que pretén transmetre l'autor.

La protagonista a l'inici de la novel·la és una noia innocent que intenta ajudar la seva família, però intentant fer-ho es posa en perill amb actituds irresponsables i de remarcada innocència en la seva relació amb Alec; però, més endavant, demostra valentia en marxar de casa per trencar amb el passat i buscar-se la vida. També intenta no esdevenir una víctima i per això la podem veure com una dona que procura mantenir-se ferma en algunes conviccions i en si mateixa malgrat l'error inicial que la persegueix en el temps. Tota aquesta lluita personal fa que el lector agafi simpatia per la protagonista i se situï al costat del narrador en la crítica, sobretot, a les injustícies a causa dels estaments socials, de la situació econòmica, del sexe...

L'obra em deixa amb ganes de llegir més llibres d'ell perquè m'ha agradat bastant. 

La definiria com una novel·la tràgica de crítica social amb trets poètics i simbòlics.

Va ser adaptada al cinema per Roman Polanski (Tess) el 1979 i també se'n va fer una mini-sèrie per a la BBC el 2008.

El temor d'un home savi

El temor d'un home savi de Patrick Rothfuss és la segona part de la seva trilogia, encara no acabada. Ens tornem a trobar en Kvothe a la taverna que regenta a punt per continuar explicant-nos la seva història. El primer dia de la narració va ser la primera novel·la El nom del vent. El segon dia és aquesta segona. Aquí continua el relat on el va deixar en la primera novel·la. El personatge continua creixent amb aspectes més sòrdids i d'altres més amables, però sobretot es fa estimar i ens fa patir. Kvothe continua a la universitat encara que la deixarà temporalment per endinsar-se a d'altres aventures. Tota la novel·la està escrita amb l'estil planer de l'anterior i amb abundància de boniques i suggerents imatges. 

He trobat dos fragments de la novel·la excessivament llargs (la Felurian i els Àdem) perquè trobo que la seva extensió no ha aportat gran cosa al conjunt de l'obra, però de la resta no en treuria res.

La tercera novel·la em planteja certs dubtes perquè no sé si l'autor serà capaç de continuar la història des d'on la deixada fins arribar al present des d'on Kvothe explica la seva vida anterior al cronista i al seu amic. Certament, no sé quan temps ha passat, però per poc que sigui això pot ocupar ben bé mitja novel·la més. Em continuo preguntant, per exemple, com és que un aventurer nat com en Kvothe es veu convertit en el trist taverner Kothe. I després encarà haurà d'acabar la història d'alguna manera, no? Amb mitja novel·la en tindrà prou per fer-ho? O ens deixarà amb les incògnites obertes?

Trobo que és una obra entretinguda i ben travada, com la primera novel·la, però no m'ha agradat tant. Com he dit, l'he trobat excessivament llarga en un parell de passatges.

El nom del vent de Patrick Rothfuss

Bé, havia de passar. Havia de tornar. No podia aguantar-se més una època tan llarga de desil·lusió, de llibres començats i acabats a la primera pàgina. De ganes de res. M'havien de tornar les ganes de llegir un llibre de més de 800 pàgines, de dormir poc a les nits per culpa d'una novel·la, de somiar històries paral·leles i desenvolupar-les al meu gust. Amb El tiempo entre costuras m'hi havia acostat molt: m'havia tret hores de son i l'havia llegit amb ganes. Però El nom del vent l'he devorat a partir del 4t capítol.

Sovint he dit que no m'agraden les novel·les fantàstiques però suposo que això no és ben bé així perquè aquesta ho és i m'ha agradat, molt. De fet, el que no m'agraden són les novel·les fantàstiques o de ciència-ficció o policíaques sense interès humà. M'explico: aquelles que només inventen un món paral·lel, amb noms nous i originals, o un crim a resoldre, però sense transmetre-hi emocions ni humanitat. Perquè m'agraden els drames, l'amor, les relacions humanes, les aventures i si a aquest món se li vol dir fulanito enlloc de Terra, cap problema; si a aquest món hi ha monstres, dracs i mags i fades enlloc d'assassins passionals humans o psicòpates, cap problema; però que tingui sentit, que hi hagi coherència i versemblança (parlo dels meus gustos, evidentment).

Anem al gra, inesperadament El nom del vent ha passat davant d'altres llibres a mig llegir i per començar. En vaig llegir la ressenya a cal Llibres i punt i em va picar la curiositat, però res més. Però fa poc el meu germà es va comprar aquest llibre i El temor d'un home savi i aquest ja me l'he acabat i ara començaré l'altre.

És una novel·la amb un heroi -un mag-, en Kvothe, fent d'hostaler. No és un heroi d'aquells que ho fan tot bé: és tossut, lluitador, innocent, venjatiu... humà. Bé, de fet al principi no relacionem l'heroi de les històries mig insinuades pels vilatans amb el gris hostaler. Però tot heroi surt d'alguna banda, totes les llegendes tenen una part de veritat i aquesta veritat és la que ens contarà en Kvothe quan un cronista el burxarà una mica. Des del principi, des de la infantesa, passant pels primers traumes, les primeres aventures i el primer amor. A poc a poc, tranquil·lament, com una història de vora el foc. Com si ens expliqués la història de Sant Jordi o dels comtes de Barcelona, com si en formessim part, com si fos part del nostre passat.

Els primers capítols costen d'entendre perquè l'autor ens transporta directament a la realitat llegendària, ens fa viure al món del protagonista sense explicar-nos-el. (després de llegir els dos primers capítols vaig trigar més de dues setmanes a tornar-lo a agafar) Però de seguida t'hi enganxes perquè la història té màgia. (a partir del 4t ja no he pogut parar) Et transporta a un ambient captivador, hipnòtic i realista, malgrat sigui una història fantàstica. T'enamores del protagonista i de les seves aventures: el comprens, el planys, l'estimes, li vols donar consells...

L'estil narratiu és senzill i bastant planer, fàcil de llegir, però no per això menys bell.

Com he dit és una novel·la fantàstica perquè s'inventa un món. En el fons em fa gràcia comprovar com tots els móns inventats no són més que una transposició de la realitat, perquè la imaginació també és realitat. Però té avantatges utilitzar aquest sistema: pots anomenar les coses com vulguis i reinventar-te el món. Ho faràs seguint els paràmetres d'allò que ja està pensat, inventat o imaginat però, què més vols? En el fons tot allò nou ha de sorgir d'alguna banda. El lector pot tenir la sensació que aquest món ja el coneix, que aquest nom és molt adient per al fenomen al qual fa referència, etc. i pensar que a ell també se li hauria acudit; però llavors haurà de reconèixer que no, perquè sinó ja ho hauria escrit i reconèixer, doncs, que encara que hi hagi paràmetres semblants a d'altres històries i a la realitat és un món nou i original.

M'ha semblat, doncs, una molt bona novel·la. Però no completa perquè ens deixa amb les ganes de la continuació i ja friso per llegir-ne la segona part.