Quan érem feliços (Rafel Nadal)

Quan érem feliços de Rafel Nadal és un relat autobiogràfic d'una família nombrosa gironina vista des del punt de vista de Rafel, el sisè germà de la família. Rafel fa un retrat intimista de la seva infantesa i joventut als diferents indrets que constitueixen la seva memòria familiar: la casa de Girona, l'estiueig a la Fosca, el mas familiar, l'internat del Colell... Els capítols són breus i segueix un ordre relativament cronològic perquè sí que comença per la història dels avantpassats que van viure i patir la guerra, però després va fent salts temporals d'un record a un altre (encara que manté un cert ordre cronològic) segons el que cada situació li suggereix. El llenguatge és intimista i suggerent, crec que aconsegueix despullar els seus records de primera infància i joventut sense jutjar-los excessivament, per això, tot el relat té un caire infantil i sentimental, tot es veu des del punt de vista de la "ingenuïtat" d'un nen i això, que en principi és una qualitat, en alguns moments se m'ha fet pesat, tendenciós i avorrit. A banda també utilitza una fina ironia per comentar aspectes de la seva vida.

Destaquen alguns moments i personatges com la tendresa amb què descriu la seva àvia o el poètic esment a la mort del seu germà Toni. També la visió dels seus anys a l'internat del Colell on hi descriu moments de duresa amb un punt de vista tendre i emotiu. Tot això fa que el títol faci honor al relat perquè malgrat les dificultats l'autor transmet felicitat.

Però a mi, el relat no m'ha arribat com em pensava que m'arribaria. Està ben escrit, és ple de sensacions, però no m'ha arribat. En molts moments he hagut de fer un esforç per continuar llegint perquè no m'interessava el que explicava. Potser perquè no puc identificar-me amb l'indret descrit, o amb l'època, no ho sé. Reconec les seves qualitats, sobretot, com he dit, amb el llenguatge i la prosa suau i amb l'absència de judicis atemporals, però a mi no m'ha emocionat. Segurament no era el meu moment de llegir-lo.