Avui sí que sí

Suposo que ja ningú se'n recorda del meu blog després de 4 mesos d'inactivitat. Us volia demanar perdó i explicar que la meva absència es deu a la vinguda d'un nou membre a la meva família: en Jacob. Va néixer el 16 de juny i molts dies he estat a punt d'escriure, de comentar alguns dels pocs llibres que he tingut temps de llegir durant aquest interval de temps però xiquets, era seure a l'ordinador i xiquet a plorar i reclamar atenció. 

També he de reconéixer que he aprofitat els moments en què el nen dormia per fer coses que he considerat més prioritàries, com ara dormir, dormir, cuinar, dormir, menjar, dormir, dutxar-me, preparar les classes per tornar a treballar... Coincidiu amb mi en les prioritats, no?

I ara torno a treballar, però per sort en Jacob té l'àvia per cuidar-lo quan jo no hi sóc.

A veure si puc escriure algun altre post aviat (tinc lectures pendents per comentar!).

L'esperança

Fins i tot l'home més capaç del món perdria la il·lusió quan no hi ha feina, no hi ha esperança d'haver-ni... I doncs, què hem de fer tota la resta, els que no som tan "capaços"? Quan veus aquest dolor als ulls d'algú, t'agradaria poder fer alguna cosa, poder oferir alguna cosa més que bones paraules i bons desitjos. Quan veus que aquest dolor estroba a cada casa, a cada racó d'aquest estimat país nostre...

L'altre dia vaig veure el reportatge de Sense ficció sobre la generació perduda: joves i no tan joves que no saben què fer amb les seves vides. Joves sense formació i joves amb formació que s'aixequen cada matí per anar a suplicar un lloc de treball de qualsevol cosa, a qualsevol lloc. Només volen guanyar-se la vida, com tots, però la majoria topen amb portes tancades, amb taules plenes de currículums, amb milers de persones fent el mateix recorregut cada dia, dia rere dia. I pensar que fa quatre dies algunes d'aquests joves cobraven 5000 euros al mes per fer de peons... Si tens la sort de tenir uns pares amb feina que et poden anar mantenint o que et poden ajudar a emigrar...; si tens la sort de no tenir cap persona que depengui econòmicament de tu...; si tens la possibilitat d'aconseguir un petit capital i la valentia per arriscar-lo fent una petita empresa... però i si no, què? Has de lluitar contra corrent per no caure en la completa desesperació... no m'estranya que augmentin les depressions, els suicidis i d'altres transtorns mentals...

I malgrat tot hem de mantenir l'esperança, perquè és l'únic que ens queda, l'únic que ens fa viure, l'únic que ens pot fer tirar endavant quan no hi ha res més que ens acompanyi. L'esperança és l'únic que ens pot fer aixecar cada matí del llit, l'únic que pot fer que continuem recorrent tots els llocs haguts i per haver amb el nostre currículum a les mans i amb un somriure als llavis demanant una oportunitat per demostrar que valem i podem ser útils al nostre lloc de treball. L'esperança que les coses s'arreglaran, que demà serà millor que avui, que podrem aconseguir unes monedes per viure més dignament...

Crònica d'una diada

Per poc em quedo sense tiquet d'autobús perquè m'hi vaig apuntar l'últim dia i a última hora. Era la primera vegada a la vida que anava a Barna l'11 de setembre però aquest cop jo volia ser-hi. I no vaig ser l'única. A les 15 sortíem de Tarragona una bona colla d'autocars i era fantàstic anar trobant autocars que et passaven i t'acompanyaven a l'autopista. I en arribar a la Diagonal autocars i més autocars amb les estelades a la finestra, per si en quedava cap dubte. Es creen unes complicitats curioses: gent ensenyant els lemes de la samarreta o la pancarta que portaven i els de l'altre autocar aplaudint a falta de poder cridar "molt bé!" o qualsevol altra cosa. 

Arribar a Barcelona va ser emocionant: només veies gent amb estelades i senyeres anant cap a passeig de Gràcia. Gent i més gent i l'autocar que es dirigia a l'eixample però va haver de tornar a Diagonal perquè no podia aparcar de la munió d'autocars que ja havien arribat. Era emocionant de veure.

Més que una marxa va esdevenir una concentració perquè jo vaig estar-me més d'una hora i mitja (de 17:30 a 19:10) davant del llapis de Passeig de Gràcia amb una calor d'espant, però anar aguantant el tipo que som joves. Patia pels avis de bona voluntat que s'agafaven de bracet i anaven aguantat allí parats i pels nens que estiraven la samarreta dels pares reclamant atenció i al cap d'una hora ja estaven rebentats. D'altres més afortunats observaven el paisatge asseguts a les espatlles dels pares i ja era tota una altra cosa. Bé, només veies caps i més caps i estelades i més estelades. Mai n'havia vist tantes de juntes. El moment més interessant era quan passaven els helicòpters: tothom volia ser comptat i llavors era moment de cridar Independència! i d'aixecar estelades i de fer soroll.

Fins a les 20:00 no vaig poder arribar al teòric punt de sortida de la manifestació (Passeig de Gràcia- Gran Via) i a les 21:15 ja desfilava cap a Diagonal sense haver pogut arribar a Via Laietana (em vaig quedar a Pau Claris amb Carrer de Casp). Però ja vaig fer molt perquè a partir de les 18:30-19:00 les famílies amb infants petits ja anaven retirant i a prendre un cafè.

Ens havien donat una cartolina verda per votar sí a un seguit de preguntes, però no la vaig fer servir. No em va arribar les preguntes! (trobo que era d'esperar, no?)Va quedar claríssim que ens manifestàvem per la independència de Catalunya, quasi que no calia preguntar-ho!

Resumint, em va agradar:

* Que hi anés gent de totes les edats, encara que amb la calor que feia n'hi havia per agafar una lipotímia i per pensar-s'ho si eres una persona molt gran o bé si tenies una criatura petita.

* Que es cridessin consignes positives i a favor d'una cosa i no consignes negatives i en contra d'una altra. Potser seria hora de començar a construir el país que volem i no queixar-se tant del país veí. 

* L'ambient festiu: procurava col·locar-me al costat dels grallers dels diferents pobles de Catalunya que així l'estona i la calor es feia més soportable!

* Una de les consignes: No volem ser /una regió d'Espanya/ No volem ser/ un territori ocupat/ Volem, volem, volem, /volem la independència/ volem, volem, volem, /Països Catalans.

No em va agradar:

*Com va quedar el Passeig de Gràcia. Hauríem de ser més cívics i fer-nos càrrec de la nostra brossa si veiem que les papereres estan a vessar. No serveix de res llençar la brossa al terra del costat de la paperera. El carrer no és un abocador! Em va saber greu pels homes que després ho netejaven. (jo em vaig endur la meva pròpia brossa i no la vaig acumular al terra del Passeig, però vaig ser dels pocs que ho vam fer, em sembla)

* El ritme d'In-inde-independència... És tan monòton!

I ara... la pregunta del milió d'euros: I ara què?

• A ver, a ver. Tu que estuviste ayer allí en Barcelona que no me quedó muy claro. El autocar gratis, no?
• Gratis? No, home! Deu euros per cap! Que el conductor ha de cobrar el sou, sinó malament.
• I qué? Bocadillos pa toos?
• Sí! Clar! Cadascú el de casa seva.
• Porque a ver que yo me aclare. Yo en una Cataluña independiente, qué? A ver si me enviarían a Sevilla y tendría que presentar papeles como los moros. Que llevo más de cuarenta años aquí, eh. 
• No home, no! Tu ets català home.
• Que yo amo mi tierra, eh. Y si fuera ahora no me vendría que se vive muy bien allí ahora, eh. 
• Sí, sí. Una cosa no treu l'altra. 
• És que jo no ho veig gens clar això. Si ha de ser a millor, sí. Però no ho veig clar. A mi que m'expliquin a veure què hi hauria de millor i ja ho veuríem.    

 (conversa de tarda amb un matrimoni format per una catalana i un andalús)

Com tothom, coneixo gent que ha anat a la manifestació convençuda, gent que hi hauria volgut anar i no ha pogut, gent que tenia por d'anar-hi perquè ja se sap com acaben aquestes coses, gent que hi va anar al 77 i ja està content amb l'encaix català a Espanya, gent que no hi ha anat perquè no vol la independència, gent que no creu que moure fronteres sigui la solució als conflictes que tenim... gent de tots colors, però crec que la diferència és que tothom comença a pensar en com seria una Catalunya independent, o com a mínim, la idea els passa pel cap amb una mica més de realitat que anteriorment. Això em sembla positiu. Bona post-diada!

Bon Nadal

Us tinc molt abandonats. Últimament no sé ni on tinc el cap. El viure no em deixa escriure, ni llegir... Passo per desitjar-vos molt bon nadal a tots. Que aquests temps siguin temps d'alegria i renovació d'il·lusió.
Bon Nadal!

Dormito sobre el seu braç esquerre. Amb els dits m'acarona la cara, i el coll. Tanco els ulls i el mar s'acosta. M'imagino vora la platja i veig les onades investigant la sorra i el cel blau reposant sobre el fons del mar. M'aparta els cabells i em mira. Somric. M'agradaria poder-lo mirar amb espurnes als ulls. Torno a somriure, aquell somriure mig forçat que ens surt de vegades, almenys una espècie de tranquil·litat em recorre les venes. Però em regiro per evitar el signe d'interrogació dels seus ulls espurnejants.


Sento les palpitacions del meu pit des que l'he vit apropant-se. No goso ni girar-me. Segur que m'ha vist. O m'ha sentit. O ha notat el tremolor del meu braç. Seu al seient del costat. Em saluda donant-me la mà. Un moment més del necessari, només un moment. El just per sentir-nos el contacte de la pell, només un lleuger somrís li il·lumina la cara però a mi ja em brillen els ulls. Voldria poder-li expressar la decepció amb dues paraules, però no en sóc capaç. O potser sí. Una petita conversa intrascendent d'aquelles que es fan amb coneguts de vista quan només voldria llençar-me als seus braços i omplir-lo a petons. I que em tornés a parlar a cau d'orella. I que em truqués ni que fos per no dir res i sentir-nos només el respirar. I que filosofés al meu costat. «Com estàs? Bé, i tu? Bé, anar fent. No t'he contestat les perdudes perquè no tenia saldo. Ja, m'ho imagino. I la feina? Bé, anar fent; i la teva, què tal? Molt enfeinat, no em queda temps per a res. Ja, m'ho imagino.» I tots dos ens posem la màscara de gel: ell més que jo. I el trajecte es fa llarg i tens, tot i ser curt. I voldria dir tantes coses que no dic... que no em surten. Abraçar-lo i dir-li: et necessito. O: ja saps com t'estimo... Però no dic res. M'agradaria saber què pensa sota aquest somriure de gel. Arriba a destí. Sento moviments al pit. Se m'escapa un respirar feixuc. S'aixeca. Em mira i un conegut «Ens tornarem a trobar» li surt de la boca. I espeto un conegut «ok» vell, cansat, saturat. Però en realitat m'hauria d'haver sortit un «o ara o mai»; un «quan? d'aquí tres mesos més?»; un «estic cansada d'esperar-te i no sóc una Penèlope»; un «voldria saber exactament què sents»; un «necessito algú que tingui temps per a mi». Però res, tot es queda en un no res. I l'aigua salada acumulada es vessa sense control. I l'ofec del pit augmenta momentàniament. Res, tot es queda en no res. Res, altre cop trobar-lo a faltar sense aclarir res. Res.

Cosetes

No acostumo a parlar de temes polítics en aquest blog però avui no me'n puc estar. Diuen des d'altes instàncies que el castellà ha de ser llengua vehicular a l'escola a Catalunya de manera equilibrada amb el català. I aquestes paraules a alguns ens indignen perquè considerem que atempta contra el sistema d'immersió lingüística del nostre país. Però voldria analitzar una mica més els fets.
D'una banda tenim un nombre insignificant de pares que desitgen que els seus fills facin més hores de classe en castellà, a més a més de les hores corresponents a llengua castellana, i aquest desig l'eleven fins a les més altes instàncies -a les quals no els interessa la nostra realitat i pluralitat- fent perillar el difícil equilibri nostre.
D'altra banda, tenim una societat catalana que no vol renunciar a un sistema que permet la no segregació dels alumnes segons la llengua que parlin a casa intentant potenciar la llengua pròpia del territori, la llengua pròpia del país.
Per últim, tenim unes escoles territorialment molt diferents en aquest aspecte. A les zones interiors, les menys poblades, a la província de Girona i a les terres de l'Ebre -a grans trets- la llengua de l'escola també és la llengua del pati i la llengua del carrer. En aquestes zones els immigrants d'aquí i d'allà tenen més facilitats per parlar i practicar el català fora de l'escola (que no vol dir que tots ho facin) i, potser, alguns infants tenen dificultats per parlar el castellà o bé mantenen un accent marcadament català.
En canvi, a la resta del país, és a dir, a tota la zona costanera (des del sud de Tarragona fins a Barcelona passant per l'àrea metropolitana, zones més poblades) els nens que parlen català a casa són una minoria (a la majoria dels instituts es poden comptar amb els dits de la mà). Doncs, la llengua del pati és el castellà, la llengua de comunicació entre alumnes a classe és el castellà, la llengua del carrer és el castellà. Aquesta és una realitat àmpliament coneguda però que mai és sobrer de destacar-la.
Dit això a mi m'agradaria que algun cop es fes l'estudi comparatiu que exposaré a continuació: ¿els nens catalanoparlants de l'interior de Catalunya tenen un nivell de castellà equivalent al nivell de català dels nens castellanoparlants de la costa catalana? No en sé la resposta però crec que seria interessant saber-la per poder analitzar-ne les diferències, si n'hi hagués.
És cert que per als infants que arriben a Catalunya i no parlen català esdevé difícil aprendre'l (i encara més segons en quina edat arriben) i, moltes vegades, l'aula d'acollida -completament necessària- esdevé un problema, sobretot a secundària, per al correcte desenvolupament dels coneixements de l'infant de les matèries que no són llengua. El fet d'haver d'aprendre la llengua suposa un endarreriment en les altres matèries perquè no les pot seguir amb normalitat. És veritat, però estic segura que en tots els països es produeix el mateix inconvenient. Hi ha moltes coses a millorar, segur. Potser una millor coordinació entre tots els professors. Potser que es dediquessin més esforços a aprendre la llengua fora de l'escola, que hi hagués la possibilitat de veure més pel·lícules en català, que hi hagués la possibilitat de veure més televisió en català. No ho sé. El sistema educatiu justament pretén compensar la desigualtat que té el català en altres àmbits. També és constatable que moltes vegades a Batxillerat es produeix un petit canvi i els alumnes comencen a parlar més el català, canvi que continua als estudis universitaris. Però molts ja no hi arriben a Batxillerat.
Per tot això, crec que seria molt greu que en els territoris on la llengua catalana està en clara minoria es posés de moda aquesta demanda que han iniciat aquests pocs pares perquè suposaria, a la llarga, una divisió social. Crec que el principal perill és aquest, que la demanda es posi de moda perquè a la curta no crec que afecti en res al sistema educatiu. A les escoles on el castellà hi és present s'utilitza més el castellà del que a alguns ens agradaria. És un fet. També és un fet que el sistema educatiu ha de millorar per disminuir el fracàs escolar. Que s'ha d'aconseguir millorar els resultats dels nens immigrants però no crec ni que el català hagi de pagar els plats trencats de la crisi i dels mals resultats educatius ni que fos just que els pagués.

Així doncs, per acabar, el perill d'aquest dictament és la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants a l'escola, sobretot per als catalanoparlants que som minoria en moltes zones de Catalunya i no tenim altre territori que aquest on la nostra llengua gaudeixi de relativa bona salut. El perill és que els catalanoparlants quedem relegats a un àmbit minoritari en l'educació a casa nostra. És un perill llunyà però no impossible. Temps al temps.

P.D: M'he enrollat com una persiana. Només volia posar en comú un estat d'ànim i unes reflexions que fèiem l'altre dia uns quants professors de l'Institut on estic treballant en aquests moments.

Sorpreses

Com pot ser que una professora de català demani als alumnes de 1r d'ESO una carta d'amor o d'amistat (en què havien d'expressar la seva estimació per un ésser proper i les ganes de veure'l o veure-la) i un alumne se la faci ostentiblement més curta, mal presentada i en castellà??
A aquesta noia se li va quedar la cara de pasta de moniato. Evidentment l'esmentat alumne té un zero ben rodonet de la carta-redacció. Només faltaria. I la professora molta feina per fer.

Va de gent

Últimament he tingut l'oportunitat de conèixer gent que realment val la pena. Gent que desprèn llum i energia pròpies i que sembla que no se n'adonin de l'efecte que tenen en els altres. Gent que des de la humilitat es dedica als altres amb entusiasme. Gent que val la pena conèixer, que et parlen a tu, que t'escolten. Saber que exiteixen i que n'hi ha més dels que et pensaves és molt reconfortant. Són persones que t'omplen i que podries escoltar i intercanviar-hi opinions durant hores i no necessites res més. Llavors pots dir amb veritable raó de ser: un plaer haver-te conegut.

Ahir feia un any...

Ahir just feia un any que vaig sentir la teva veu i els teus llavis pronunciar aquelles paraules... em vas dir que et volies instal·lar en algun lloc, qualsevol, mentre jo estigués a prop. Em vas dir que mirar les estrelles i escoltar els ocells tot sol no era agraït i que preferies que jo t'hi acompanyés. I el meu cos va restar insensible, com una estúpida incrèdula davant teu. Però les teves paraules van sembrar dins meu la llavor que necessitava per llençar-me a l'aventura de viure, per llençar-me a experimentar amb tu allò que en diuen amor. I aquí estem, un any després, al mateix lloc i a llocs diferents. Potser ja no puc dir:

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Però puc dir que he après a reconéixer els moviments del meu cor quan ets a prop, que he après a sentir-te i ja no t'observo en silenci allunyant-te perquè el meu cor et crida i el meu cap et sommia. Puc dir que em sé de memòria la teva veu, aquesta veu que és un gelat de xocolata degustat a poc a poc...; que el meu cos se'n recorda dels pocs moments viscuts i els té gravats al cor...; puc dir que sé què és l'espera i també el desig de la flor que vol apropar-se més al sol i s'estira, s'estira... sense arribar mai enlloc; que sé que és besar com si aquest bes fos el primer i l'últim contacte dels nostres anhelosos llavis; que sé què és callar per no ferir sensibilitats i no voler escoltar veritats...

Però encara no sé què és abraçar-te tota una nit, encara no sé si menges molt o poc, si t'agrada la tomaca o prefereixes el pebrot, si els vidres t'empresonen o ho fa la llibertat, si t'agraden les pel·lícules o t'adormiràs al sofà, ... encara no ho sé... ni ho vull saber tot de cop, no fos cas... I tu no saps que de vegades parlo sola, que no m'agrada la hipocresia i de vegades ric sola, que molts cops la gent em cansa però em deprimeix menjar sola, que... haurem de descobrir-nos a poc a poc i amb una bona til·la, no fos cas.

El que em penso que sé...

Sé que m'agrades perquè tenir-te al costat, abraçar-te, sentir-te... m'aporta pau, m'asserena l'angoixa de l'espera i em quedo muda. Et miro i et veig íntim, proper, fort. Penso en els teus ulls travessant-me i ploro. Sé que sóc una ploramiques però no ho puc evitar. M'emociona sentir aquesta cremor. M'emociona saber que penses en mi perquè qui sóc jo per estar al teu pensament. Pols de la terra, i encara. Vull viure al teu costat. Sé que t'ho he dit mil vegades i sé que t'ho tornaré a dir i no me'n cansaré. Potser la teva companyia és cara i no és abundant i no sé si em compensa les hores de plor silenciós, les hores de somnis inútils... però quan et veig tot el meu cos et reclama i m'encegues el pensament. M'empasso les pròpies paraules, se'm traven els retrets que s'han anat acumulant com la pols a l'entrada perquè la teva presència espolsa la pols. Com vols que no pensi en tu si no faig altre? Com vols que em busqui una altra companyia si quan sento la conversa intrascendent de qualsevol recordo la vida dels teus mots? Qui em llegirà el pensament a ulls clucs, si en 24 anys només dues persones ho han aconseguit? Qui coneixerà tots els racons del meu pensament amb només dues mirades?

Prefereixo mil vegades plorar i patir, si després la teva presència compensa el plor solitari, si després dos instants il·luminen un camí de pedres i esvorancs... que passar per la vida sense pena ni glòria. And it's my choice.

Aquelles preguntes

Què és llibertat? Som realment lliures? O només és la il·lusió d'un instant?

A vegades penso que tenim la sensació de ser lliures i no ens adonem que caminem per una carretera estreta amb diversos obstacles i possibilitats d'evitar-los però que mai podrem sortir del camí. Altres vegades crec que caminem a la vora dels límits i ens sembla que ens ofeguem perquè volem veure què hi ha més enllà i no ens adonem que a l'altre costat tenim un camí més ample, més fàcil... però amb menys emocions... potser si anem pels límits farem el voral més ample... aconseguirem una carretera més gran.
Hi ha tantes coses que no podem decidir! No podem decidir quins pares volem, no podem decidir on ens ha tocat néixer... Alguns tenim sort, d'altres no tanta i han de fer l'esforç de sobreviure mentre els altres només hem de fer l'esforç de viure. És just? Hi ha coses que són conseqüència de les nostres pròpies accions però n'hi ha tantes altres que no... Qui decideix que un nadó vagi a parar a unes bones mans? A vegades hi ha famílies a qui sembla que toqui tot el dolent, la loteria de la vida? Què han fet ells per meréixer tanta mala sort?
Quan veus tantes situacions difícils t'adones que ets afortunat (que no vol dir feliç). Quan trobem la pau? Quan sabem que estem en pau i que podem continuar per aquest camí? Massa preguntes. Poques respostes... I si et fan aquestes preguntes només pots somriure i dir: no ho sé. L'únic que sé és que cada persona té els seus problemes i no n'hi ha dos d'iguals perquè no hi ha dues persones iguals. L'únic que sé és que som aquí per viure i ho hem d'intentar, sempre. L'únic que sé...

D'abraçades

És tan difícil trobar les paraules per dir tot el que penso mentre abraces el meu cos fidel i sento que amb prou feines em sostinc i que desapareix qualsevol recel perquè et toco, et sento i et tinc, i durant uns segons em fonc i sóc al cel.
Però és tan fugaç el temps compartit, em dius tan aviat que te n'has d'anar... el meu cap tot just es recolza en la teva espatlla i els meus ulls miren enllà perquè no et volen veure marxar... i no em cal parlar... faig el cor fort fins que desapareixes, però després el dolor s'apodera de mi i tremolo i les llàgrimes em sobresurten perquè encara que et senti -en somnis de realitats massa fugisseres-, no hi ets... i et vull.

I'm overfeeling and you know it, my friend.

Gràcies per parlar amb mi

M'agrada anar a caminar a un passeig que hi ha al meu barri, pla i proper al bosc. Em porta molts bons records i últimament m'hi he aficionat, així les hores passen més de pressa. A vegades m'hi trobo gent, amb alguns només t'hi saludes i amb altres hi fas una mica de conversa. L'altre dia mentre seia en un banc se'm va acostar un noi de Gàmbia que no coneixia, em va saludar i va voler iniciar una conversa. Em va demanar permís per seure al banc on seia i vam xerrar una estona. No és que tingués moltes ganes de parlar-hi al principi però tampoc vaig ser desagradable ni em vaig aixecar per marxar ni res per l'estil. Simplement vaig pensar que m'aniria bé xerrar una mica, al principi vaig mantenir una actitud distant però després m'hi vaig sentir més a gust. Quan va marxar em va donar les gràcies per haver parlat amb ell. Em va dir que habitualment les noies catalanes es feien les longuis quan volia parlar amb elles. I jo em vaig sentir malament perquè em va semblar que tanta amabilitat em sobrava. que només havia parlat amb ell, que no havia fet res tan important que justifiqués que em donés les gràcies efusivament. Vaig pensar que després ens queixem de la formació de guetos. Com volem que no se'n formin si sembla que només es puguin relacionar amb la gent del seu país o dels voltants?
No sé què pensem en general davant dels estrangers. Que volen lligar? Potser sí, però llavors hauràs d'actuar igual que amb un home d'aquí, no actuaràs diferent; si no t'interessa li dius i en pau. Però si no hi parles no pots saber si t'interessa o no. I sempre pots guanyar un nou conegut o un nou amic, sense res més. Què són uns pesats i si hi parles a partir d'aquell moment no te'ls treuràs de sobre? De pesats n'hi ha a tot arreu...
No crec que costi tant ser amable i tenir converses amb la gent. Parlar amb desconeguts no vol dir que te'ls hagis de posar a casa, una cosa no té res a veure amb l'altra. A vegades tenim tanta prevenció contra els altres que ens impedim de conèixer gent interessant.

Sembla que ni la tecnologia ni jo estem en una bona ratxa

Estic una mica mosquejada amb la tecnologia, així, en general; us ho explico: resulta que l'ordinador vell me feia el ruc i vaig decidir que ja era hora de canviar-me'l. N'estava farta d'haver-me d'esperar minuts i minuts davant de la pantalla com una estaquirot per fer alguna cosa de bo. De tot se'n treu alguna cosa bona, ben cert és, aprofitava per llegir quatre paginetes de Les Miserables. Però, és clar, quan vull llegir, llegeixo; quan vull utilizar l'ordinador, l'utilitzo. Cada cosa té el seu temps.
Dit i fet. Em compro un ordinador nou. Millor que l'antic: més memòria RAM, més memòria com se digui, més de tot. Molt bé. Arriba la feina: instal·la el Windows, intal·la l'openoffice, instal·la tots els programes haguts i per haver que fas servir o feies servir. Torna a posar-hi la informació que havies procurat guardar al Pen i au, ja tornes a estar a punt per treballar. Feliç! Un ordinador ràpid! Que no triga més de deu minuts en engegar-se! Que bé!
De sobte, al cap d'aproximadament un mes, un dissabte a la tarda tens ganes de xafardejar blocs; d'escriure un post sobre el magnífic dia que has tingut al curset que estàs fent, sobre l'amor que et té ben desconcertada, sobre els amics que van i venen i sobre aquells que es queden per sempre, sobre qualsevol rucada que et passa en aquell moment pel cap; tens ganes de veure una sèrie o una pel·lícula online; vols consultar el correu que fa una mica més de mig dia que no consultes no fos cas que haguessis rebut una oferta de feina inigualable i t'hagis d'espabilar a dir que sí, que sí que t'interessa.
Tururut viola. L'ordinador diu que no es vol engegar. ERROR. Ho intentes una vegada i una altra. I no, no vol. Però si és nou! Qui o què queda fet un nyap el primer mes?! La indignació s'apodera de tu. Però res, no hi ha res a fer. Truques al teu germà informàtic: Prova a reiniciar, prova les diferents opcions que et dóna la pantalla negra: modo seguro, última sesión buena... Com?? Però si ja ho he fet! Porta'l a la botiga...

Collonsos... Dilluns a primera hora truques a la botiga. Porti-me'l. Dit i fet. M'hi planto. I res, el disc dur està espatllat. No hi ha res a fer. Però si era nou! Sí, aquest model té un 5% d'error, d'error de fàbrica. Sembla poc. Però et poses a pensar i vol dir que 1 de cada vint falla. I m'ha tocat a mi... un mes de cosetes a la brossa... perquè qui s'havia de pensar que al cap d'un mes et fallaria el disc dur? I sense avisar? Jo no. Per sort tenia garantia.

Bé, me'l canvia per un que té un 2% de possibilitats d'errors de fàbrica. Calla, com els preservatius... quin consol! Em fa un favor. És més bo. A veure si aquest cop me dura més d'un any.
I tornem a començar a instal·lar-ho tot. L'última còpia de seguretat... de fa un mes. Molt bé noia!
A veure si aquest cop aprenc que la tecnologia no és de fiar...

Preparatius... direcció Paraguay

Els preparatius sempre se'm fan costa amunt. No sé mai com posar-m'hi. Sempre tinc por de deixar-me coses. Però demà ja marxo i em noto activa i al mateix temps intranquil·la. Aquest viatge em fa molta il·lusió però al mateix temps em fa certa recança, potser per la meva eterna inseguretat. Per una banda em sembla el moment perfecte per anar-me'n un mes. Per l'altra penso que trobaré a faltar els amics, els vells i els acabats de fer.
Fa respecte endinsar-se en un país desconegut. L'avió no em fa por tot i que hi haurem d'estar més de dotze hores. Em fa més por que em perdin la maleta o qualsevol de les mil odisees possibles i més probables que un accident aeri. Em fa més por desitjar tornar abans d'hora. Em fa més por sentir-me inútil.

Aquests dies he estat bastant enfeinada i ocupada. L'estiu m'emporta al país de la mandra però per sort he estat bastant activa. No només amb els preparatius sinó també amb sorpreses agradables i novetats estimulants.

Trobaré a faltar els consells, les paraules sinceres i, sobretot, l'amistat i la companyia de la meva amiga.
Trobaré a faltar les paraules dolces i estimulants i els somriures encisadors d'un que m'enamora a marxes forçades. Pot ser tan fàcil acostumar-se a la presència d'una persona!
Trobaré a faltar els vostres escrits que segueixo malgrat la inactivitat al meu bloc.

Amb aquestes paraules, us acomiado fins d'aquí un mes.

I... ara què?

Fa uns quants dies que vaig acabar la carrera i ara em trobo en aquell moment de prendre decisions. Això mai se m'ha donat bé. Les portes s'obren i es tanquen i vull ser capaç d'escollir la porta adequada per a mi abans que es tanquin definitivament. M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins. M'ho vull creure. Però estic encallada en la no-decisió. M'he tret un pes de sobre, per què negar-ho? Però estava tan acostumada a caminar sota aquest pes que ara em trobo que em falta alguna cosa a l'esquena i algun objectiu d'arribada. Em sento alliberada i buida al mateix temps, és possible aquesta contradicció?

Només tinc una cosa clara, de moment. Aquest estiu me'n vaig de viatge a Paraguay amb una Fundació sense ànims de lucre. És un país totalment desconegut que em fa molta il·lusió conèixer. Hi estaré tot un mes. Ara que ja s'acosta el dia (falta tot just un mes) els nervis s'acosten i ja em fan trontollar. Em fa por no estar a l'alçada. Em fa por no trobar-m'hi bé. No és plan d'arribar i dir: ja vull marxar. Dubto molt que sigui el cas... però mai se sap. I encara que els nervis es comencin a notar em trobo que no m'hi veig. Crec que fins que no agafi l'avió no m'hi veuré realment, si és que m'hi arribo a veure... Espero que sigui una experiència profitosa, almenys aquesta és la intenció del viatge, però... i si no és així? Se'm fa difícil plantejar-me què hi busco en aquest viatge. Potser no hi busco res. Només és un d'aquells somnis difusos i borrosos que casualment es convertirà en realitat.

Però d'altres preocupacions ocupen el meu pensament. Preocupacions que em porten de la sorpresa i la il·lusió inicials a certa reflexió. No sé si he de pensar tant o simplement fer el que em surti de dins. M'embolico en pensaments borrosos però després sóc capaç de ben poca cosa. Tenint tantes coses per explicar em trobo que no em surten les paraules. Potser en un altre moment...

Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar

"Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar" diu una cançó d'aquelles que es canten a colònies i avui m'ho han dit però en altres paraules. M'han dit que la vida és llibertat i, com sempre, m'han convençut. M'ho ha dit una persona que té una filosofia de vida clara. Admiro la seva autoestima. M'agradaria valorar-me com sembla que es valora. Sempre que parlo amb ell m'inspira una envejable seguretat. Una seguretat que no tinc, que construeixo amb el pas dels dies, amb el pas dels mesos. A poc a poc ens anem coneixent i descobrim que hi ha coses que ens fan mal i hi ha coses que no tant. Que un silenci pot fer tan mal com una veritat. Que una mirada ens acaricia i ens fa somriure...

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

De concert

Dijous

Avui no surt el sol. S'ha amagat sota els núvols grisos amenaçadors de pluja. Tancada a casa., observo els seu pobre moviment perquè no fa vent. Avorrida d'estar en la mateixa posició, de quasi no poder-me moure. Mal de braços: agulletes per culpa de les crosses. Fa dos dies que hi vaig i ja em surten llagues. Mal de seure: cul quadrat. Setmana a l'aire per culpa d'una relliscada. Sempre en el millor moment. Sempre. No em podia passar la setmana aquella que no tens res a fer, que no tens plans i te la passes fent la feina de sempre i sense novetats interessants. No. Havia de ser la setmana que tenies plans. Llei de Murphy, en diuen?? Aquest senyor Murphy podria no haver nascut. Que sempre se'l cita quan menys se'l necessita!
M'he fet un esguinç al turmell. Ja es deu haver notat que estic emprenyada! És que avui hauria de ser a Alacant, i no aquí escrivint aquest post! Però bé... tampoc serveix de res lamentar-se així que m'hauré de conformar escoltant música i avançant feina.
Però demà vaig a un concert peti qui peti amb la meva amiga Wayferer. Taxites de Barcelona... prepareu-vos per passejar-me per la ciutat!

Diumenge

Divendres vaig anar al concert de Il Divo. Per sort va fer moolt bon temps i tot va anar molt i molt bé. Vaig descobrir el grup gràcies a la mateixa amiga amb la qual vaig anar al concert. El primer cop que vaig sentir "Without You" se'm van humitejar els ulls i tot. Quina cançó més trista! Divendres, però, si van caure llàgrimes van ser d'emoció. Em va agradar sentir la música en viu, la sensació de tenir els cantants a pocs metres, de veure'ls moure's amb gràcia per l'escenari i penses que és ben bonica i màgica la comunicació que s'estableix entre ells i la massa.
I, fins i tot, arribar al Palau Sant Jordi en taxi em va semblar fantàstic! Per sort hi vaig poder anar malgrat l'esguinç i vaig passar una tarda-nit fantàstica. Em vaig animar i vaig escoltar bona música en directe i en bona companyia, què més vull?