Va de gent

Últimament he tingut l'oportunitat de conèixer gent que realment val la pena. Gent que desprèn llum i energia pròpies i que sembla que no se n'adonin de l'efecte que tenen en els altres. Gent que des de la humilitat es dedica als altres amb entusiasme. Gent que val la pena conèixer, que et parlen a tu, que t'escolten. Saber que exiteixen i que n'hi ha més dels que et pensaves és molt reconfortant. Són persones que t'omplen i que podries escoltar i intercanviar-hi opinions durant hores i no necessites res més. Llavors pots dir amb veritable raó de ser: un plaer haver-te conegut.

Ahir feia un any...

Ahir just feia un any que vaig sentir la teva veu i els teus llavis pronunciar aquelles paraules... em vas dir que et volies instal·lar en algun lloc, qualsevol, mentre jo estigués a prop. Em vas dir que mirar les estrelles i escoltar els ocells tot sol no era agraït i que preferies que jo t'hi acompanyés. I el meu cos va restar insensible, com una estúpida incrèdula davant teu. Però les teves paraules van sembrar dins meu la llavor que necessitava per llençar-me a l'aventura de viure, per llençar-me a experimentar amb tu allò que en diuen amor. I aquí estem, un any després, al mateix lloc i a llocs diferents. Potser ja no puc dir:

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Però puc dir que he après a reconéixer els moviments del meu cor quan ets a prop, que he après a sentir-te i ja no t'observo en silenci allunyant-te perquè el meu cor et crida i el meu cap et sommia. Puc dir que em sé de memòria la teva veu, aquesta veu que és un gelat de xocolata degustat a poc a poc...; que el meu cos se'n recorda dels pocs moments viscuts i els té gravats al cor...; puc dir que sé què és l'espera i també el desig de la flor que vol apropar-se més al sol i s'estira, s'estira... sense arribar mai enlloc; que sé que és besar com si aquest bes fos el primer i l'últim contacte dels nostres anhelosos llavis; que sé què és callar per no ferir sensibilitats i no voler escoltar veritats...

Però encara no sé què és abraçar-te tota una nit, encara no sé si menges molt o poc, si t'agrada la tomaca o prefereixes el pebrot, si els vidres t'empresonen o ho fa la llibertat, si t'agraden les pel·lícules o t'adormiràs al sofà, ... encara no ho sé... ni ho vull saber tot de cop, no fos cas... I tu no saps que de vegades parlo sola, que no m'agrada la hipocresia i de vegades ric sola, que molts cops la gent em cansa però em deprimeix menjar sola, que... haurem de descobrir-nos a poc a poc i amb una bona til·la, no fos cas.

Amantes y enemigos de Rosa Montero

Els contes d'aquest volum contenen tot el que ha de contenir un relat. Et deixen el cor a l'aire durant el curt trànsit que et transporta pel món condensat del personatge o personatges de cada conte. M'ha agradat molt per la seva intensitat i la seva facilitat narrativa. Els contes no es fan llargs ni curts i aconsegueixen que el lector mantingui un interès constant tota l'estona.

Els relats són apassionades i inquietants històries d'amors o d'obsessions. Un magnífic passeig per la "malaltia" de la passió amorosa que et transporta en un segon (com en la vida mateixa) de la felicitat a l'infern, de la monotonia a l'angoixa, de la desesperació a la desesperança, de la fredor al desig, de la necessitat d'inventar-se l'altre al xoc de la realitat... En definitiva un bon recull de sentiments extrems exposat amb un llenguatge viu i intens.

M'ha agradat la reflexió del conte final:
«Porque uno siempre es inocente cuando ama, siempre regresa a la misma edad emocional, al umbral de la eterna adolescencia. Pura y hermosa fui porque deseé y me desearon. El amor es una mentira, pero funciona»