dilluns, 14 de novembre de 2016

Cosetes

Quan comets els mateixos errors dues vegades et desanimes, senyal que no has après la lliçó i encara et queda molt per aprendre. I se t'acumula la impotència, la negació, la tristesa i tot aquell cúmul de sentiments i emocions que et fan venir ganes de desaparèixer i no aixecar-te mai més. Total, si ja som soledat, qui ens  trobaria a faltar? I et crea aquesta contradicció de viure pels altres i no viure... i tantes altres coses que voldries dir, però no goses...

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Quina alegria llegir-te! Bé, espera, això és com un like dels d'abans, que estic content de llegir-te, però no és que m'agradi el que expliques. El blog com a teràpia, després de dos anys. No és mala idea. Aquí estem per llegir les coses que no goses dir, i donar-te un cop de mà, si pot ser.

joan gasull ha dit...

Hi ha dues maneres de cometre errors, els que no saps que te la fotràs i els que tot i sabent-ho t'hi tires de cap. En qualsevol cas, de tots els errors queda alguna cosa bona i no s'ha de tirar la tovallola per res del món.
Quan un torna a començar és tot nou, i això sempre va bé.
La teràpia de les tecles sempre és bona, si et va bé aquí estem.