diumenge, 20 de febrer de 2011

Que la teva rialla torni a omplir-me l'orella de paraules sentides, de vida. I mentrestant espero que el meu amor es vegi reflectit als meus ulls. T'imagino a prop meu. Recordo aquells dies dolços d'estiu. Penso en aquells mots que no puc oblidar. Passejo pels sinuosos camins del meu pensament contradictori, t'acaronaré l'orella mentre et dic «I miss you»... No puc oblidar-te... No puc oblidar-te... Altres cabells i altres mirades em recorden a tu. Envia'm un senyal per saber cap on girar-me, per saber com retrobar-te. És superior a mi. Els teus mots són tan màgics quan t'hi poses... que els sento passejar per l'estómac adolorit. I altra vegada deixaré testimoni d'aquells pensaments que no et diré, que no podré fer-te arribar. Potser per telepatia... Encara em fa mal pensar segons què... T'escriuré cartes d'amor, o desamor... Mentre la decepció s'apodera de la meva ànima delirant... Potser un dia podré comprendre què és el que no funciona... què he fet malament... però mentrestant t'enyoro... enyoro la teva veu i la passió dels teus petons... Potser ja m'has oblidat? Tampoc seria tan estrany...

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Sobretot no et culpis. Hi ha relacions que no funcionen, no s'hi pot fer res. D'altres deixen de funcionar. I molts cops és més per les expectatives del que marxa que no perquè el que es queda hagi fet res malament o no donés prou. Mica en mica. Ànims, i una abraçada.

Wayfarer ha dit...

Diuen que l'amor vertader mai mor. Si realment has sigut la dona de la seua vida no t'oblidarà. LEs coses són complicades i les relacions entre persones més. Ànims i no et culpes.

Olguen Dalmasas ha dit...

No et podrà oblidar si parles tan bé com escrius. Sincerament, em pareix una entrada meravellosa.
Molts ànims i, com diuen per ací dalt, no et preocupes. Sols toca somriure.
Fes-ho, et sentiràs millor. I crec que t'ho mereixes.

onatge ha dit...

No crec que hagis fet res malament. Senzillament que de vegades anem caminant i no ens adonem de qeu seguim camins paral·lels, i quan esperem arribar a la cruïlla, no n'hi ha... I enaltim al persona que ens falta al costat... Viure també es perdre les persones qeu estimem o que durant un temps han estat el nostre sol i la nostra lluna... Però un dia despertem i tenim un eclipsi als ulls i al cor...

Des del far una abraçada.
onatge

Wayfarer ha dit...

quina entrada més bonica onatge...