diumenge, 6 de juny del 2010

Ahir feia un any...

Ahir just feia un any que vaig sentir la teva veu i els teus llavis pronunciar aquelles paraules... em vas dir que et volies instal·lar en algun lloc, qualsevol, mentre jo estigués a prop. Em vas dir que mirar les estrelles i escoltar els ocells tot sol no era agraït i que preferies que jo t'hi acompanyés. I el meu cos va restar insensible, com una estúpida incrèdula davant teu. Però les teves paraules van sembrar dins meu la llavor que necessitava per llençar-me a l'aventura de viure, per llençar-me a experimentar amb tu allò que en diuen amor. I aquí estem, un any després, al mateix lloc i a llocs diferents. Potser ja no puc dir:

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Però puc dir que he après a reconéixer els moviments del meu cor quan ets a prop, que he après a sentir-te i ja no t'observo en silenci allunyant-te perquè el meu cor et crida i el meu cap et sommia. Puc dir que em sé de memòria la teva veu, aquesta veu que és un gelat de xocolata degustat a poc a poc...; que el meu cos se'n recorda dels pocs moments viscuts i els té gravats al cor...; puc dir que sé què és l'espera i també el desig de la flor que vol apropar-se més al sol i s'estira, s'estira... sense arribar mai enlloc; que sé que és besar com si aquest bes fos el primer i l'últim contacte dels nostres anhelosos llavis; que sé què és callar per no ferir sensibilitats i no voler escoltar veritats...

Però encara no sé què és abraçar-te tota una nit, encara no sé si menges molt o poc, si t'agrada la tomaca o prefereixes el pebrot, si els vidres t'empresonen o ho fa la llibertat, si t'agraden les pel·lícules o t'adormiràs al sofà, ... encara no ho sé... ni ho vull saber tot de cop, no fos cas... I tu no saps que de vegades parlo sola, que no m'agrada la hipocresia i de vegades ric sola, que molts cops la gent em cansa però em deprimeix menjar sola, que... haurem de descobrir-nos a poc a poc i amb una bona til·la, no fos cas.

7 comentaris:

Sergi ha dit...

Doncs m'has sorprès amb aquest escrit. Tot anava molt bé perquè parlaves d'amor, de sentiments i de tantes coses compartides. Però la darrera part m'ha descolocat i em sorprèn que hi hagi coses que no heu compartit. Ara ja no sé si m'assabento de res o vaig completament errat. Sigui com sigui, calma en fer aquests descobriments, però sense pausa.

Xitus ha dit...

Ami m'ha costat tb desxifrar una mica el rerefons de tot plegat...No sécom interpretar-ho, espero que bé...
Abraçades myself.

Ull de cuc ha dit...

Suposo que tot té un ritme, un temps... i que les coses arriben marcades per aquest temps, i als ritmes de les persones que viuen aquest tot.

Malgrat les coses que encara no saps, queda't amb aquelles que ja coneixes, que t'agraden, que et fan somniar... després ja arribarà la resta, sense pressa ni pausa... no fos cas ;)

Abraçada de gominola!

myself ha dit...

Xexu: Quan faig aquests escrits sobre afers personals me n'adono que ningú entendrà res, però almenys el sentiment sí que s'entèn, no? Vaig amb calma però sense pausa, com molt bé dius. Suposo que s'entèn que estic immersa en una relació no tradicional i que el nostre ritme de coneixement mutuu és més lent de la mitjana.

Xitus: Gràcies per les abraçades! Em sap greu que hagi sigut un escrit tan críptic, però és on em porta el format de voler explicar sentiments sense detallar realitats específicament. Un embolic, ja ho veig. Gràcies per passar!

Ull de cuc: Tens tota la raó. El ritme del tot i el ritme de les persones és important per entendre aquest embolic. Tot arribarà... :) Gràcies per passar per aquí!

deomises ha dit...

Hola, myself,

et torno la visita al meu blog (almenys que jo en tingui constància, mitjançant el teu comentari).

Veig que compartim passions: llgir i escriure. Però els meus escrits (poemes o relats, indistintament) de vegades no són autobiogràfics. El que m'has comentat (Bèstia inhòspita) està basat en una cançó de Marvin Gaye, sobre la guerra, o els conflictes en general.

No és que estigui deprimit, sinó que la cançó (la lletra) és pessimista. I així ho he volgut plasmar al meu poema.

El teu escrit, en canvi, té tots els números per ser autobiogràfic, per l'hermetisme i per les idees que hi deixes. Hi ha vegades que es noten aquestes coses, oi?

Bé, no t'entretinc més. Agraeixo la teva visita, i et convido a seguir visitant-nos mútuament.


d.

myself ha dit...

Hola deomises: Gràcies per passar per aquí. De fet t'he visitat més d'una vegada a es desclou la tenebra encara que no hi havia deixat mai cap comentari perquè la teva riquesa creativa em deixa sense paraules. Ara me n'adono que tens més d'un blog i tots magnífics. Hi passaré a recrear-me amb la teva poesia o amb la música que t'inspira.
Pel que fa al meu escrit, sí que és autobiogràfic com molt bé dius encara que sempre hi ha una part de ficció perquè no pretenc reproduir la realitat exactament sinó sobretot transmetre les sensacions que m'envaeixen.
Fins aviat ;)

ricard99 ha dit...

és preciós aquest escrit teu... és impressionant com les persones ens assemblem tant i tant algunes entre nosaltres. Hi he vist reflectida una part de la meva vida. Felicitats pel teu blog! ricard99