Cada cop que el veig...

No sé si m'agrada estar enamorada o no. Cada cop que el veig sento un calfred que em recorre tot el cos i em fa sentir viva. Però no sé què dir. Sento que se'm paralitzen les neurones, que l'únic que em funciona és el cor, a mil per hora, i les hormones. I res més. I quan marxa m'agradaria cridar tot el que no li he dit: totes aquelles pors amagades que no puc expressar ni amb mig mot ni amb mig petó. Només tinc ganes d'estar amb ell, de sentir-li la veu, d'acaronar-li la mà. I em sento dèbil. No vull sentir-me tan fràgil i per això invento murs de protecció i no expresso sentiments de puny tancat i mà abaixada. No vull ser una càrrega per a ningú, no vull que estimar-me sigui una obligació, no vull fer pena i, per això, callo i espero que les prioritats canviïn, que l'espai dedicat a la "joia" augmenti, només una mica. Per poder sentir que formo part de la seva vida i ell de la meva, que no sóc només un entreteniment, un afegit no imprescindible. Vull ser més que una amiga perquè ell és més que un amic per a mi. Necessito temps, temps al seu costat. Ell té la seguretat de mi, sap que l'estimo, es veu, es nota. Sé que la vida és complicada però no crec que demani la lluna... només vull compartir més vida amb ell. Només el vull veure, sentir i tocar de ben a prop... Somiar és bonic però els somnis no són realitat...
I per què amb quatre paraules ben dites no puc fer més que sospirar? Sé que res és perdre el temps però a vegades tinc la sensació que malgasto l'amor...