Germinal d'Émile Zola

«Aquesta novel·la sobre els miners és també l'Infern, en un món dantesc, on fem un viatge al fons de la nit. Però al final del prodigiós itinerari al centre de la terra, del fons del soterrani on l'home ha viscut tant temps aixafat, l'home per fi es redressa i ressorgeix amb una revolta plena d'esperances.

És l'obra més gran i bella de Zola, el poema de la fraternitat dins de la misèria, i la novel·la sobre la condició humana»

Això resa la contraportada de l'edició que he llegit. Si Zola escrivís ara, ens relataria la misèria d'Haití. Com a bon periodista enfundaria la càmera i la ploma i relataria els episodis de pillatge, el racionament, la misèria... sense entretenir-se massa en cap història personal, sense buscar el rerefons particular de tot comportament humà -al contrari, remarcant-ne la universalitat-, sense fer sensacionalisme: només la crua realitat esbossada com per casualitat amb noms i cognoms. Per a Zola els personatges són mers titelles per complir el seu propòsit: tenen la mínima vida íntima que exigeix la novel·la, el guió. El personatge principal són els miners, en plural; els oprimits, en universal. I la seva història és sobretot la història dels inicis dels moviments obrers i no pas la història de la família protagonista de totes les seves obres que només exerceix el paper de transmissora de les desgràcies dels miners, d'exemplum.
El seu realisme pot resultar excessiu, de tan evident poc commovedor -gaudeixo més amb escriptors més suggerents, com una fotografia de guerra amb homes sagnant i morint-se davant la càmera. Així i tot, val la pena llegir-la perquè està molt ben escrita i per adonar-se de l'actualitat, malgrat el pas del temps, de moltes de les misèries i esperances de l'home.