dilluns, 29 de desembre de 2008

L'ona juganera


La Gran Ona de Kanawaga


L’ona tenia ganes de sortir a descobrir el món, de veure aquella llum que s’insinuava allà dalt —lluny—, de sentir aquella deliciosa escalforeta que semblava sentir-se segons les històries que es contaven. Feia segles i segles que transitava per la immensitat del món submergit però encara mai s’havia atrevit a pujar més amunt. Li encantava xocar contra les roques enfonsades i notar com la seva suau textura s’adaptava a la pell rocosa inexorablement. L’apassionava sentir el cantar de les balenes que la feia tremolar de cap a peus i notar com els peixos passaven a través del minúscul espai que provocava dins seu mentre respirava. Li agradava que les balenes i els dofins ballessin amb ella. No suportava la presència de deixalles estranyes que no respiraven ni es movien. Alguns companys disfrutaven dotant aquests residus de moviment ficant-se per tots els orificis i espenyent-los com si es tractés de peix mort però a ella no, a ella li agradava la vida. Li agradaven els elements que l’evitaven, que jugaven a anar a la dreta o a l’esquerra perquè no els caigués a sobre o aquells altres que feien petits saltets perquè passés per sota o es protegien sota la roca o es deixaven arrossegar per poder córrer amb tranquil·litat una mica més enllà. Circulava per les profunditats de la mar però havia sentit tantes meravelles del món de dalt que feia temps que s’entrenava per pujar-hi. No tothom podia fer aquell pas. S’havia d’estar preparat. S’havia de tenir força i capacitat d’impulsar-se. S’havia de tenir energia. S’entrenava pujant i baixant roques però mai havia travessat el límit.

Aquell dia va decidir fer el pas i es va dirigir cap a la claror infinita i quan va considerar que era prou a prop va agafar impuls i es va estirar com mai abans s’havia estirat perquè volia veure de més a prop la llum. Es va estirar molt, molt, molt i va notar una estranya escalfor. Mentre estava a dalt de tot va veure un ésser minúscul que surava sobre seu i la mirava amb una cara estranya. Va pensar que devia tenir ganes de jugar i que semblava passar-s’ho prou bé sobre seu i va decidir ajudar-lo. S’hi va dirigir amb totes les forces perquè es pogués divertir esquivant-la o bé deixant-se emportar.

El nen —perquè era un nen encara que ella no ho sabés—, estava molt espantat. Mai havia vist una ona tan grossa i no va saber reaccionar. L’espant el va paralitzar i es va quedar quiet com una estàtua mentre l’ona gegant se l’empassava en un segon. La mare, que prenia el sol a la sorra, es va aixecar envaïda d’un pressentiment horrorós i es va dirigir corrents a l’aigua. El nen havia desaparegut. Va començar a cridar desesperadament: Jiin! Jiin! Jiiin! Movia els braços i ficava el cap sota l’aigua per treure’l al cap de poc: Jin! Jiiiin! Mentrestant l’ona havia submergit el nen i volia jugar-hi però no reaccionava. No es movia. Semblava un d’aquells residus estranys que ella deixava abandonats. Volia que es mogués i insistia sacsejant-lo suaument. Fent-lo pujar i baixar. Però no es movia. A més a més, va començar a tremolar perquè una veu la va sacsejar. Una veu aguda que es va materialitzar en un cos semblant a l’altre. Aquest es movia. Contenta, l’ona s’hi va apropar amb energia i la dona la va defugir sortint a la llum del sol. Però de seguida va tornar a baixar. Semblava que tenia ganes de jugar però l’ona de seguida es va adonar que el que volia era l’altre, el més petit. Alguna cosa de l’expressió de la mare va fer que s’adonés que no volia jugar. Potser va ser aquella aigua salada que deixava anar i es barrejava amb el seu ser com si d’una minúscula pluja es tractés i li recordava la tristesa dels dies de pluja quan aquella claror estranya es convertia en negror absoluta i ja no brillava i l’absència de llum l’enfosquia i l’entristia. Aquesta estranya sensació va fer que decidís conduir-los cap al lloc d’on semblava que haguessin vingut i va empènyer-los suaument cap a la costa. El contacte amb la sorra calenta li va agradar, no l’havia sentit mai. Durant una estona va apropar-se als dos individus però no semblaven contents de veure-la perquè quan venia s’apartaven i cada cop li costava més apropar-s’hi. El nen continuava sense moure’s i la mare encara deixava anar aigua salada que venia a fer-li companyia i es fusionava amb la seva pell.



3 comentaris:

Cesc ha dit...

Deu n'hi do amb el relat... representes moments i sentiments en què ens trobem i no sabem què fer, moments durs i moments en què hem de ser forts...

Wayfarer ha dit...

Molt bonic... sense paraules:) Bon ANY!!

- assumpta - ha dit...

Bonic relat !