Cosetes

Quan comets els mateixos errors dues vegades et desanimes, senyal que no has après la lliçó i encara et queda molt per aprendre. I se t'acumula la impotència, la negació, la tristesa i tot aquell cúmul de sentiments i emocions que et fan venir ganes de desaparèixer i no aixecar-te mai més. Total, si ja som soledat, qui ens  trobaria a faltar? I et crea aquesta contradicció de viure pels altres i no viure... i tantes altres coses que voldries dir, però no goses...

L'altra de Marta Rojals

Amb un argument i una novel·la que poc té a veure amb l'anterior, Marta Rojals torna a captivar-me amb la seva prosa.

L'únic rerefons argumental que es comú amb Primavera, estiu, etc. és la crisi que també provoca crisis de parella. L'Anna, una noia freda i calculadora, és molta Anna i quan la seva parella es queda a l'atur tot comença a trontollar, encara que, aparentment, tot continua igual, perquè és dins l'Anna on comencen a trontollar i esquerdar-se cosetes: ella sempre introspectiva i cuirassada va posant el comptador dels disgustos i dificultats a zero per evitar explotar; però una inquilina imprevista, una família política que exigeix i l'atur del Manel, la seva parella, fan que sigui difícil que pugui mantenir la trajectòria de la seva planificada vida.

En aquesta obra hi ha molts més secrets i mitges veritats que en l'anterior i l'Anna és molta Anna, tant que s'ha de desdoblar contínuament, per poder surar i mantenir-se enfront de la vida.

Torna a destacar l'expressivitat, la vivesa, i la versemblança dels diàlegs, encara que hi són menys presents perquè hi ha més reflexions internes de la protagonista, i un final sorprenent que provocarà que t'hagis de replantejar tota la lectura.

Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals

L'Èlia de Cal Pedró, la protagonista de la novel·la, està en crisi (ha trencat amb la parella i el seu bufet d'arquitectes s'està quedant sense clients) i torna al poble que l'ha vist néixer inicialment per passar-hi el cap de setmana, però finalment s'hi quedarà més temps. Al poble ressorgeixen experiències viscudes, secrets i mitges veritats i es retrobarà amb els amics de sempre, amics que havien seguit el seu camí, com ella, i que ja no són tan reconeixibles com quan eren petits i vivien tots al poble. 

Rojals ens explica una història amb la qual qualsevol persona que sigui de poble o hi vagi cada cap de setmana o cada estiu s'hi sentirà completament identificat sobretot perquè els pensaments i els diàlegs i converses són absolutament versemblants i autèntics i el llenguatge que utilitza la Marta Rojals és viu i fresc. T'imagines a tu mateixa parlant de la mateixa manera i pensant el mateix dels veïns que veus de tant en tant però que saben o ho volen saber tot de tu. Imagines els pares i els amics d'infantesa dient exactament el que diuen i reaccionant de manera semblant al que et passa. 

M'ha semblat una petita delícia on tota la història flueix amb ritme poètic, amb certa melancolia, però sense entrebancs i sense paraules sobreres.

Inferno de Dan Brown

 Inferno és una novel·la de l'escriptor Dan Brown. D'entrada és un tipus de llibre que no em venia de gust llegir perquè ja m'havia llegit el Código da Vinci i no havia sigut sant de la meva devoció i pensava que no m'atrauria, però el meu germà se'l va comprar i, doncs, el tenia a l'abast i li vaig voler donar una altra oportunitat a l'autor. Així doncs, me'l vaig començar i he arribat a la conclusió que si no me l'hagués llegit no m'hauria perdut res. De fet, he estat a punt d'abandonar-lo més d'una vegada. 

El professor de la Universitat de Harvard, Robert Langdon es desperta en un hospital amb una ferida al cap i no recorda res del que ha passat els últims dies. El seu últim record és caminar pel campus de Harvard, però ràpidament s'adona que ara es troba a Florència. Sienna Brooks, una de les metgesses que l'atenen, li diu que ha sofert una commoció cerebral a causa d'una bala. De sobte, una assassina que ha estat seguint a Robert, apareix a l'hospital, dispara el metge encarregat de l'atenció de Robert i intenta matar a Robert però Sienna aconsegueix salvar-lo i el porta al seu apartament, on descobreix que porta un cilindre especial a sobre. A partir d'aquí se succeiran els fets, cada cop més estranys, i les accions dels dos protagonistes per fugir dels seus perseguidors i per intentar descobrir què li ha passat a Robert i què és i per a què serveix aquest cilindre que transportava quan li han disparat.

Punts a favor:

• Cert interès i intriga en l'acció que et fa tenir ganes de saber com acabarà tota la pesca.
• Reflexions al voltant de la superpoblació que et fan pensar si no tindran raó i ens hauríem d'empescar una mesura radical per evitar-la...
• Capítols curts que et permeten llegir-lo a poc a poc i intercalar-lo amb altres lectures més interessants. 
• M'ha fet venir ganes de llegir-me l'obra de Dante. 

Punts en contra:

• Massa llarg, no ho podia acabar amb cent o dues-centes pàgines menys? 
• Continus canvis que al final maregen perquè no entens ni saps d'on venen ni cap on van els personatges. No saps qui és el «bo» ni que és el «dolent».Això d'entrada podria semblar positiu en un llibre d'aventures i misteris, però quan és continu crec que es converteix en un inconvenient perquè em converteixen l'acció en poc versemblant. Em semblaria una cosa positiva si els personatges fossin més rodons i els canvis es justifiquessin millor, però no és el cas... perquè la sensació que et queda és que està ple d'incoherències.
• Certa «pedanteria» intel·lectual quan el protagonista s'atura a observar les meravelles artístiques i arquitectòniques d'Itàlia quan hauria de fer una altra cosa més urgent com fugir dels qui el volen pelar i crec que aquestes descripcions del meravellós art italià, en molts casos, no aporten res a l'argument ni venen gaire al cas.
• Prosa repetitiva i llenguatge simple, que a mi m'avorreix.

En definitiva, no m'ha atrapat gens. Me l'he acabat perquè no és del tot infumable, però se m'ha fet pesat.

Crimen y castigo de Dostoievski

Història d'un individu que afectat per circumstàncies adverses planifica i comet un assassinat i les conseqüències psicològiques que aquest acte li produeix. Com, després de l'assassinat, hi ha alguna cosa que el corseca. La novel·la reflexiona sobre el crim i les seves causes i conseqüències. És un llibre bastant dens perquè ens intenta transmetre reflexions psicològiques, socials i morals que poden, o no, justificar els assassinats i altres delictes comesos pels protagonistes. És interessant com penetra dins la psicologia del personatges i com busca i rebusca les causes d'accions que poden semblar injustificables.

Com amb altres llibres d'autors russos té el handicap de les dificultats amb els noms perquè a vegades utilitza el nom, a vegades el nom i el cognom i d'altres el patronímic per parlar de la mateixa persona i et pots arribar a fer un embolic dels grossos fins que relaciones el nom complet amb els noms parcials.

M'ha agradat bastant, potser perquè tinc debilitat pels autors russos i les seves paranoies mentals i morals i per com expliquen i justifiquen les accions dels protagonistes, però puc entendre que no sigui una lectura fàcil ni interessant per a tothom. 

Plans de futur de Màrius Serra

Plans de futur és una novel·la que recull dos dels temes presents en la literatura de Serra: les dificultats o impossibilitats físiques d'una persona, pel record del seu fill amb paràlisi, i els enigmes. La novel·la ens relata la història de tres germans (dos nenes i un nen) que han perdut els pares (la mare mor i el pare està desaparegut) i es veuen obligats a viure amb el seu cosí Ferran Sunyer impedit i la seva mare (la tieta), obsessionada amb el seu fill. Amb Ferrany Sunyer aprenem que les limitacions físiques no necessàriament han de ser psicològiques i que pots tirar endavant, encara que tot et vagi en contra i tothom pensi que no faràs res a la vida i et miri com dient «ai pobret desgraciat». Amb la vida de les dues cosines coneixem com dues persones es poden veure abocades a abnegar-se pel cosí Ferran sense fissures i sense gaires lamentacions perquè accepten el seu destí d'estar sempre a segona línia i d'ajudar-lo. La novel·la s'escriu sobretot des del punt de vista de les cosines que veuen com tot el món girà al voltant del seu cosí Ferran.

Em sembla un relat interessant que només falla al final perquè em resulta impossible de creure com se soluciona l'enigma que va planant durant tota l'obra i que afecta la vida diària dels protagonistes. Crec que algú se n'hauria d'haver adonat, que hi ha certes incoherències perquè anteriorment se'ns soluciona una part del misteri i veiem com algunes persones de l'entorn familiar el coneixien i després, al final, resulta que aquestes mateixes persones no eren conscients del que passava en l'últim període. És a dir, són conscients del "secret" durant un temps determinat i després ja no? Em resulta inversemblant, no m'acaba d'arribar.
Així doncs, crec que és un relat ben escrit però amb un final poc travat i massa rebuscat. 

Llibres llegits 2013

Amb uns quants dies de retard publico la meva modesta llisteta de llibres llegits l'any 2013 i la corresponent puntuació, com sempre completament personal i intransferible. Alguns dels llibres, el que he trobat més interessants, estan ressenyats al blog.

• Cames de seda de Maria Mercè Roca ***

• A song of ice and fire IV. A feast for crows de George R.R Martin ***

• A song of ice and fire V. A Dance with Dragons de George R.R. Martin ****

• La reina descalça d'Ildefonso Falcones ***/*

• L'amor que ve de dins de Francesc Torralba *** No n'he parlat al blog, però he de dir que m'ha semblat un excel·lent assaig sobre l'amor i totes les seves derivades.

• Sybil de Flora Rnda Schreider **/* Una novel·la sobre una persona amb personalitats múltiples prou interessant, amena i distreta.

• Duermen bajo las aguas de Carmen Kurtz **

• Victus d'Albert Sánchez Piñol ***

• La dama de blanco de Wilkie Collins *** Bona novel·la negra que ja havia llegit anteriorment.

• 36 cosas que hay que hacer para que una família funcione bien de Leopoldo Abadía *** Distret i amè compendi de consells que simplement es basen en el sentit comú com la majoria de llibres d'aquest tipus.

• Los enamoramientos de Javier Marías ***/*
• L'últim Abat de Martí Gironell    Inacabada. Em sap greu pel senyor Martí Gironell, però he decidit deixar el llibre perquè no em convenç, no m'atrapa. Potser més endavant m'hi tornaré a posar...

Ressenya pendent del 2013 III: Los enamoramientos

Javier Marías descriu en aquesta novel·la de manera excel·lent l'enamorament. Perquè l'enamorament no és un sentiment pla ni es manté sempre en el mateix estadi sinó que es va modificant segons com et correspongui l'objecte del teu enamorament i segons els teus propis canvis. Marías descriu amb excel·lència aquests canvis i aquest sentiment tan intens que tothom ha tingut en un moment o altre de la seva vida. I sobretot ens transporta a pensar en tot allò que seríem capaços de fer per amor. Un llibre per a reflexionar sobre la condició humana. Un llibre per assaborir a poc a poc, per a rellegir i per a subratllar a cada moment. Marías escriu frases que semblen no acabar-se mai, però no et deixa perdre el rastre. Et transporta amb mirada analítica i profunda a desgranar els sentiments més pregons per a col·locar-los sobre una platera a ulls de l'àvid lector que vol comprendre-ho tot. I et sents identificat amb els protagonistes, llegeixes els seus sentiments més pregons i no pots deixar de pensar: com pot ser que el senyor Marías m'hagi llegit l'ànima d'aquesta manera i com pot ser que aquest personatge s'hagi sentit exactament igual com jo em vaig sentir aquella vegada i aquella altra! 

Un altre punt a favor del llibre és que aconsegueix mantenir la intriga i l'interès pel misteri inicial: comença amb l'estranya mort del senyor Desvern i és aquest el misteri que es manté durant tota la novel·la i no decau, durant tota la lectura volem esbrinar què li ha passat.

No havia llegit mai encara cap novel·la d'aquest senyor, però em vénen moltes ganes de llegir-ne més perquè aquesta m'ha agradat molt.

Ressenya pendent del 2013 II: Victus

Rotunda i contundent. Una narració èpica, fresca i directa de la derrota de 1714, però excessivament masculina pel meu gust. M'han sobrat explicacions tècniques i m'ha faltat salsa secundària per donar vida als personatges. M'ha agradat descobrir que els personatges que s'han endut la glòria no eren els que haurien d'haver sigut més glorificats. M'ha semblat interessant, però en certs moments massa carregós, l'explicació de la construcció de les muralles i les tècniques de batalla.

 En resum: una bona lectura històrica.

Ressenya pendent 2013 I: A song of ice and fire V

Excel·lent prosa i continuo admirant la capacitat de l'autor de fer-nos estimar certs personatges que abans odiàvem i viceversa però a aquest pas no viuré prou anys per llegir tots els llibres que faran falta per completar l'argument perquè siguem sincers: l'argument no acaba d'avançar.

Encara estic esperant que la Danerys i els seus dracs facin alguna cosa de debò. Encara estic esperant que el corn arribi a la seva destinació. Fa mil anys que m'agradaria saber què se n'ha fet del petit Stark. Voldria que en Bran ens demostrés, a mi i a tots els lectors, que pot ser alguna cosa més que un arbre i que el seu do realment serveix per a alguna cosa. Voldria que la petita Stark matés algú dels dolents que ja fa estona que ho espero. Des del primer llibre que se'ns parla dels Altres i se'ns amenaça amb l'HIVERN però poca cosa terrorífica hem vist per part d'aquests ALTRES. I un llarg etcètera de temes pendents...

Que m'ho passo bé llegint-lo, però vull que l'acció avanci, que l'argument evolucioni, que la balança es vagi decantant cap algun dels pretendents al tron, i que no s'afegeixin més personatges intrascendents que al final en lloc d'un arbre genealògic per saber d'on ve cadascú hauré de fer una selva... I és que si dediques massa temps a llegir aquesta saga no podràs llegir res més... i ara a esperar el sisè... i si tarda gaire ja no recordaré ni la meitat de personatges... 

Així doncs si heu començat la saga armeu-vos de paciència perquè en teniu per estona i dubto que pugueu abandonar-la. Per si en teniu algun dubte us diré que tot i les crítiques anteriors, em continua agradant.  

Avui sí que sí

Suposo que ja ningú se'n recorda del meu blog després de 4 mesos d'inactivitat. Us volia demanar perdó i explicar que la meva absència es deu a la vinguda d'un nou membre a la meva família: en Jacob. Va néixer el 16 de juny i molts dies he estat a punt d'escriure, de comentar alguns dels pocs llibres que he tingut temps de llegir durant aquest interval de temps però xiquets, era seure a l'ordinador i xiquet a plorar i reclamar atenció. 

També he de reconéixer que he aprofitat els moments en què el nen dormia per fer coses que he considerat més prioritàries, com ara dormir, dormir, cuinar, dormir, menjar, dormir, dutxar-me, preparar les classes per tornar a treballar... Coincidiu amb mi en les prioritats, no?

I ara torno a treballar, però per sort en Jacob té l'àvia per cuidar-lo quan jo no hi sóc.

A veure si puc escriure algun altre post aviat (tinc lectures pendents per comentar!).

L'esperança

Fins i tot l'home més capaç del món perdria la il·lusió quan no hi ha feina, no hi ha esperança d'haver-ni... I doncs, què hem de fer tota la resta, els que no som tan "capaços"? Quan veus aquest dolor als ulls d'algú, t'agradaria poder fer alguna cosa, poder oferir alguna cosa més que bones paraules i bons desitjos. Quan veus que aquest dolor estroba a cada casa, a cada racó d'aquest estimat país nostre...

L'altre dia vaig veure el reportatge de Sense ficció sobre la generació perduda: joves i no tan joves que no saben què fer amb les seves vides. Joves sense formació i joves amb formació que s'aixequen cada matí per anar a suplicar un lloc de treball de qualsevol cosa, a qualsevol lloc. Només volen guanyar-se la vida, com tots, però la majoria topen amb portes tancades, amb taules plenes de currículums, amb milers de persones fent el mateix recorregut cada dia, dia rere dia. I pensar que fa quatre dies algunes d'aquests joves cobraven 5000 euros al mes per fer de peons... Si tens la sort de tenir uns pares amb feina que et poden anar mantenint o que et poden ajudar a emigrar...; si tens la sort de no tenir cap persona que depengui econòmicament de tu...; si tens la possibilitat d'aconseguir un petit capital i la valentia per arriscar-lo fent una petita empresa... però i si no, què? Has de lluitar contra corrent per no caure en la completa desesperació... no m'estranya que augmentin les depressions, els suicidis i d'altres transtorns mentals...

I malgrat tot hem de mantenir l'esperança, perquè és l'únic que ens queda, l'únic que ens fa viure, l'únic que ens pot fer tirar endavant quan no hi ha res més que ens acompanyi. L'esperança és l'únic que ens pot fer aixecar cada matí del llit, l'únic que pot fer que continuem recorrent tots els llocs haguts i per haver amb el nostre currículum a les mans i amb un somriure als llavis demanant una oportunitat per demostrar que valem i podem ser útils al nostre lloc de treball. L'esperança que les coses s'arreglaran, que demà serà millor que avui, que podrem aconseguir unes monedes per viure més dignament...

La reina descalça

Una esclava cubana estrena la seva llibertat a Sevilla, Espanya, després d'un viatge des de les Amèriques amb el seu amo que li deixa la llibertat en herència quan es mor. Completament aliena a la idea de llibertat un seguit de desgràcies i desafortunades trobades amb ciutadans de Sevilla l'acompanyen fins que es creua amb en Melcior, un avi gitano de Triana, i la seva néta Milagros. Al barri gitano de Sevilla, i després a Madrid, succeeix la major part de l'acció de la novel·la històrica que narra l'amistat entre la jove gitana Milagros i Cándida, la negra cubana. La incapacitat d'assumir la llibertat després d'una vida d'esclavatge de Cándida es mescla amb l'orgull de raça dels gitanos, malgrat la constant persecució de la qual són víctimes, per construir una novel·la històrica entretinguda i amena. Hi trobem contrastos entre la servitud de Cándida i l'orgull dels gitanos, entre la pobresa extrema del barri de Triana i la vida dels nobles rics, entre els discursos de l'església i algunes de les seves accions. Hi trobem música, dansa, i alegria; pobresa i tristeses; amors, desamors i aventures diverses; dolents molt dolents i bons molt bons, i bons no tan bons i dolents no tan dolents i, sobretot, en Melcior, que potser és el personatge més rodó. Si us va agradar La Catedral del mar no us decebrà La reina descalça, que és una bona lectura per passar una estona ben entretinguda. Un cop l'acabes, els personatges t'acompanyen una bona estona en la imaginació i et trobes somiant altres finals o altres aventures i desventures, i això sempre s'agraeix.

A song of Ice And Fire IV: A feast for crows

La quarta entrega de la saga de A song of ice and fire se m'ha fet bastant llarga i en alguns moments una mica pesada. M'hi falta acció, m'hi falten personatges, m'hi falta moviment. He trobat a faltar alguns personatges principals i no he acabat d'entrar en altres de més secundaris que aquí prenen protagonisme. Tot i així, manté la força de les anteriors i com sempre em sorprèn la facilitat amb què tot acaba encaixant com un trencaclosques d'aquells de milers de peces. Sempre tinc la sensació que m'acabaré perdent entre la trena de personatges, però l'autor m'ho impedeix amb aquella referència que em fa recordar d'on venia aquell o aquell altre. Els personatges continuen evolucionant i no deixen de sorprendre i aquest és el millor mèrit de l'obra. Continuaré doncs amb el següent amb les mateixes ganes tot i la baixada de ritme d'aquest.

Cames de Seda

 La novel·la narra els dies que passen des que l'Adriana, la protagonista, rep una trucada que l'informa de la mort del fill del seu marit a Suïssa, fins al dia del funeral. En aquests dies, en què l'Adriana es troba sola a casa amb l'única companyia esporàdica de la Consol, la criada de tota la vida, perquè el marit se'n va amb la seva ex a recollir el càdaver a Suïssa i la filla ja està independitzada; l'Adriana ens despulla la seva buidor existencial i reflexiona sobre totes les seves inseguretats del present i del passat. Descrobrim que és una dona poc ocupada, que enyora el pare, que no estima el seu segon marit com tampoc estimava el primer, que la mare no la fa sentir bé, que necessita desesperadament sentir-se estimada i desitjada però ningú aconsegueix satisfer completament aquest desig i que ella tampoc aconsegueix estimar ningú, que enyora la seva filla, que és gelosa i insegura i que intenta infructuosament apagar aquesta angoixa existencial amb pastilles, alcohol i amants esporàdics. De fet, podem dir que no passen grans accions ni grans coses, perquè tot es reduix a la interioritat de la protagonista. Però, la protagonista viu una situació d'angoixa i buidor interior que l'autora ens ofereix i narra amb tendresa que ens arriba com una dolçor inesperada i amb una bona narrativa que ens fa gaudir de la lectura.

Cames de Seda de Maria Mercè Roca va guanyar el Premi Sant Jordi el 1992 i m'ha semblat una intensa i bona novel·la.

Una d'anar fent

I amb el pas dels dies encavalco la rutina amb el somni caminant, ja no vol córrer. Avança, i com sempre em portarà sorpreses perquè res surt com un espera per més que t'imaginis la pel·lícula una vegada, i una altra. No em paren de repetir que estic molt lluny d'allí on vull arribar i m'impedeixen caminar, però camino, cap als costats, cap endarrere, cap endavant encara que no ho vulgui veure. Però camino. Però potser hem de deixar de fer pals de cec i enfocar aquest caminar perquè no se'ns mori l'esperança. Però no morirà. És resistent com ella sola, canvia, muda de pell, però es manté falsament impertorbable. Dissimuladament, sense fer soroll, s'ha cobert amb un jersei no fos cas que l'hivern la fes malbé. I ara que arriba la primavera haurà de prendre el sol si vol tornar a brillar...

I mentrestant la realitat s'imposa. I som un i mig i al juny com qui no vol la cosa serem dos. Inesperat, el garbuig de sentiments contradictoris ha deixat pas a la tranquil·litat. Aquella pau tranquil·la i avorrida, però necessària per no parar boig. Tan necessària després d'haver pujat a la muntanya russa dels sentiments i haver-se estavellat. Aquella pau d'això no ho diguis, és massa delicat; i això vigila, no fos cas, i ara que estem tranquils, espera, no prenguéssim més mal. Aquella pau de no reobrir ferides mal tancades ni de fer-nos-hi mala sang. De prendre's llargs minuts abans de parlar, d'escoltar els silencis sense penjar.

I anar esperant i comptant dies, i anar fent.

El guardian entre el centeno

El guardian entre el centeno de J.D. Salinger es va publicar per primera vegada el 1951 a EUA i sembla que va causar força controvèrsies. 

És la història d'un adolescent inadaptat i amb una ansietat interior que no sap com canalitzar, o no pot canalitzar, al món dels adults. La seva manca d'adaptació al món fa que l'expulsin de tots els instituts i ens explica el periple interior i exterior des que sap que l'expulsen de l'Institut on es troba actualment fins que torna a casa altra vegada. 

Està escrita en primera persona i representa que l'adolescent retratat s'adiu amb els adolescents de la realitat. Potser és que ja he passat aquesta època, però m'ha avorrit bastant el llibre. No només per la història, bastant incomprensible, i per les ganes de donar-li un mastegot al protagonista perquè s'espavili i faci alguna cosa de bo, sinó també perquè repeteix fins a la sacietat un tipus de vocabulari  i expressions que trobo que encallen el discurs: «y todo eso», «Bueno», «Jo»... L'he acabat perquè és relativament curtet, sinó l'hauria deixat a mitges. Representa que és una novel·la transgressora i potser ho va ser a la seva època, però a mi no m'ha aportat res d'interessant. Hi he passat una estoneta, i encara gràcies. 

P.D: Per cert, Nymnia, normalment llegeixo llibres en paper, però fa un temps em van regalar un e-book i la veritat és que la saga Cançó de gel i de foc l'estic llegint per allí i també m'he aficionat a llegir-hi altres llibres. Quan tingui uns quants estalvis potser me la compro en català perquè sembla que estiguin ben editats! Té els seus avantatges (sobretot que no pesa i amb un sol paquet hi pots tenir un munt de llibres), però els llibres en paper per a mi tenen més encant, de moment.

Lectures 2012

Aquest any he llegit 15 llibres, 4 més que l'any passat. Hi ha hagut alguna decepció i alguna sorpresa amb llibres de fantasia que m'han agradat més del que em pensava inicialment. 

Us deixo la meva llisteta:

• Alteza Real (Thomas Mann) *** Si voleu saber com era la vida d'un príncep europeu amb la reialesa en decadència i plena de deutes, aquest és un bon llibre. Distret i interessant, moltes de les realitats no difereixen gaire d'algunes actuals: la crisi del deute no és invent d'ara. 
• Edad prohibida (Torcuato Luca de Tena) ** Novel·la de l'autor de Los renglones torcidos de Dios. Tenia un molt bon record de Los renglones torcidos de Dios i per això vaig decidir llegir aquest llibre seu anterior. És la història de diversos joves adolescents. Adequada per a un públic juvenil i ben escrita, no em va avorrir gens, tot i que n'esperava més. 
• El tiempo entre costuras (María Dueñas)***/*
• El nom del vent (Patrick Rothfuss) ****
• El temor d'un home savi (Patrick Rothfuss) ***/*
• Tess of the D'urbervilles (Thomas Hardy) ***/*
• El romanç de Tristany i Isolda (Joseph Bédier) ***
• Quan érem feliços (Rafel Nadal) **
• Adivina quién llama a la puerta. La aventura de ser un niño acogido (María Arauz de Robles) ***
• A song of Ice and Fire I. A game of thrones (George. R. Martin) ****
• A song of Ice and Fire II. A clash of Kings (George. R. Martin) ***/*
• A song of Ice and Fire III. A storm of swords (George. R. Martin) ****
• El jardín olvidado (Kate Morton) *** Una nena és abandonada en un vaixell que es dirigeix a Australia. Una misteriosa dona anomenada l'Autora sembla que l'acompanya però desapareix i la nena arriba a Australia sola i sense recordar res. A Austràlia un home l'acull a casa seva i se'n fa càrrec. Abans de morir li explica com la va trobar. A partir d'aquí comença una investigació per descobrir la seva història que, per motius diversos, haurà d'acabar la seva néta. És una novel·la romàntica que atrapa perquè l'interès de l'argument es combina amb un estil adequat. No s'explica la història cronològicament sinó que es dedica cada capítol als pensaments i accions dels personatges femenins principals de cada època, de manera que es van intercalant els personatges i les èpoques. Això dóna agilitat al text i fa que acompanyem les protagonistes en la seva investigació i anem descobrint la història familiar al mateix ritme que elles.
• La casa de Riverton (Kate Morton) ** Després d'haver llegit El jardín olvidado potser hauria d'haver descansat d'aquesta autora, però jo sóc així: quan un llibre m'agrada i en tinc a l'abast un del mateix autor acostumo a llegir-me'l. En aquest cas és la primera novel·la de Kate Morton i es nota.  L'he trobat pesadet en molts fragments i l'argument no m'ha arribat. I això que inicialment semblava interessant. Com he dit, l'argument sembla prometedor i et fa venir ganes de saber la història, però a mesura que anem llegint l'interès decau perquè es fa innecessàriament llarg, introdueix elements que aporten poc interès a la trama, els personatges prometen més del que transmeten, i el secret principal s'albira molt abans del final. En realitat, doncs, ni ens sorprèn amb els secrets o el final, ni aconsegueix transmetre prou emocions.
• Els indiferents (Alberto Moravia) ** És un llibre estrany. Relata la història d'una família, una mare, el seu fill, la seva filla i el seu amant, on la felicitat és protagonista per la seva absència. Com bé diu el títol tots semblen indiferents, però en el fons són uns amargats que no saben com sortir de la vida tediosa que viuen. El llenguatge del llibre és ric, està molt ben traduït, escrit amb molta cura i destaca per la capacitat que té per suggerir els ambients. Però m'ha resultat pesat d'acabar perquè sembla que la història no arribi mai al final, que destacarà perque és decadent i esperpèntic. Diria que és un llibre fruït d'una època concreta i que, tot i que no m'ha agradat gaire, aconsegueix els seus objectius: criticar la societat de manera cruel i transmetre la decadència de la família protagonista i, per extensió, de tota la societat.

Per últim, afegiré que he començat dos llibres que no he pogut acabar de cap manera:

•  El cementiri de Praga (Umberto Eco) Llibre no recomanat per al públic general. Me n'he llegit la meitat amb penes i treballs i al final he desistit. Comença l'any 1897 quan el capità Simonini, un home de seixanta-set anys, dóna fe de complots inexistents, fomenta intrigues o difama a grans figures de la política europea. Treballa al servei del millor postor. Amb aquest protagonista anem voltant per la seva memòria de vida i, doncs, per l'Europa de finals de segle XIX. Farragós, ple de citacions i referències a d'altres obres literàries, o no.  Incomprensible si no ets un erudit.

• Crim de sang (Sebastià Alzamora)

P.D: Desitjo que hagiu passat tots un Bon Nadal, que el començament d'any us hagi provat i que els Reis us hagin portat molts regals. 

A Song of Ice and Fire: A Storm of Swords

Ja m'he acabat el tercer volum de la saga A song of Ice and Fire. De moment els he anat llegint tots seguits perquè m'han atrapat i agradat molt. He de dir que aquest tercer volum és, per a mi, el millor dels tres perquè hi passen moltes coses i, ara sí, els personatges brillen amb llum pròpia. Evidentment aquest desenvolupament no es podria entendre sense els llibres anteriors que posaven els fonaments per aquesta esplendor. L'autor m'ha sorprès amb els seus girs, m'ha fet enfadar amb la mania que té de matar personatges i m'ha fet estimar personatges abans odiats (en Jaime Lannister, principalment). 

Els cinc reis del llibre anterior van desapareixent però apareixen nous pretendents, noves intrigues i nous personatges que ens descobreixen el passat i el present. Els personatges evolucionen versemblantment: maduren, s'expliquen, envelleixen. Tots el canvis esdevenen reals i possibles. Podríem dir que l'autor et sorprèn amb els girs, però aconsegueix que t'ho creguis perquè tal com ho explica i es posa dins la pell del personatge entens que no podia haver succeït d'una altra manera: que aquella és l'única vida possible, l'únic camí real, per a aquell personatge. I això és el millor de la novel·la. 

He de confessar que en molts moments m'he perdut amb els personatges: que no sé d'on han sortit alguns i he consultar algunes pàgines d'Internet per entendre si eren dels Stark o de Dorne o dels Lannister, o de l'altra punta del món. Arriba un moment que ja no sé qui és qui. Sort que l'autor s'ho curra i no deixa que et perdis... però nois... hi ha tanta gent!

Pel que fa a l'argument, estic contenta perquè per fi arriba l'hivern! Em pensava que era el conte de mai acabar, com una amenaça infantil només per crear por a l'infant, que mai arribaria, però en aquest volum s'albira, se'n veuen les amenaces, succeeix, i hi ha moviments. També hi ha més màgia que en els anteriors.

En definitiva, crec que és un llibre molt entretingut i interessant de llegir. I continuaré amb els següents, encara que potser m'ho prendré amb més calma perquè no crec que el pròxim em pugui atrapar tant com aquest. 

A Song of Ice and Fire: A Clash of Kings

Ahir a la nit vaig acabar el 2n volum de A song of Ice and Fire. A Clash of Kings continua la història allà on l'havia deixat Game of Thrones: cinc homes, cinc dinasties (Joffrey Baratheon, els Stark de Winterfell, Stannis Baratheon, Renly Baratheon, Els Greyjoy) que lluiten per ser reis del seu territori natural i de la resta del món conegut. El xoc de reis és inevitable: aliances, traïcions, assassinats, grans heroïcitats i decepcions, amors, desamors... veiem desfilar davant dels nostres ulls tota la naturalesa humana, totes les accions que ens identifiquen com a humans. 

La història es troba en una cruïlla perquè ara hi ha molts personatges de la família Stark teòricament morts però que han desaparegut per evitar mals majors. Aquest fet presumiblement farà que hi hagi diversos moviments que d'altra banda no haurien succeït i que faran que canviï el curs de la història.

Destacaré algunes coses del llibre:

•  Apareixen nous protagonistes i d'altres prenen un nou relleu; però en tots els casos les seves accions són coherents o justificades amb com ens els pinta.
• La història èpica no avança gaire en el temps, però, en canvi, l'interès per la història no decreix sinó que augmenta a mesura que descobrim nous detalls del passat i del present. 
• Veiem, per primer cop, alguns elements màgics que s'havien apuntat al primer llibre.

Per altra banda, continuem esperant la temuda vinguda de l'hivern que no s'acaba de decidir a arribar perquè el ritme del llibre és lent pel que fa al temps, però, com ja he dit abans, això no fa decaure l'interès.

En definitiva, m'ha agradat i continuo enganxada a la novel·la i, sobretot, als seus protagonistes que transmeten la història i els seus pensaments i sentiments de manera creïble.