A song of ice and fire: Game of thrones

A song of Ice and Fire: Game of Thrones és la primera novel·la d'una extensa sèrie (en principi 7 obres) de George R.R. Martin. Primer de tot he de manifestar el meu atordiment davant la quantitat de tinta que aquest home ha escrit: si totes les novel·les han de ser igual de llargues que la primera tinc lectura per anys... Així doncs si algú té poques ganes d'enganxar-se a una saga de set obres mínim val més que no comenci. Jo, encara no sé si per desgràcia o no, ja no hi sóc a temps perquè ja m'hi he enganxat i ja he començat la segona entrega: A song of Ice and Fire: A Clash of Kings.

La primera novel·la va ser publicada l'any 1996. La història comença amb la mort de "The Hand of The King", Jon Arryn, i el viatge del rei Baratheon a"Winterfell" per convèncer el seu antic company de batalles i amic Eddard Stark per tal que sigui el nou "Hand of The King". Eddard es veurà obligat a acceptar el càrrec i viatjarà a la cort on es trobarà amb intrigues cortesanes i altres inconvenients no esperats que li impediran fer sentir la seva veu. Baratheon havia guanyat el tron en una guerra contra la dinastia de reis Targaryen, però la dinastia encara no està aniquil·lada i dos joves Targaryen exiliats resorgiran amb l'interès de retornar a la terra dels seus pares. Però això no és tot perquè diferents circumstàncies i desgràcies provocaran que l'Imperi dels set regnes tremoli i es desfaci i que sorgeixin diversos pretendents a ocupar el tron reial a cada un dels antics reialmes o zones autogovernades. Començarà així el Joc de Trons on cadascú presentarà les seves cartes, els seus aliats, les seves estratègies per aconseguir arribar a governar els set reialmes o, almenys, mantenir el domini a la seva zona.

Es tracta, doncs, d'una epopeia medievalitzant que explica el conflicte entre diferents pretendents al tron. Una epopeia fantàstica també perquè no només hi ha humans lluitant per fer-se un lloc en aquest nou món, sinó també criatures màgiques quasi oblidades "The Others" que es troben a l'altre costat del mur al nord de "Winterfell". Altres criatures màgiques també semblen destinades a reaparèixer en una terra on les estacions poden durar anys i un llarg estiu va seguit d'un llarg hivern. "And Winter is coming" ens avisa el motiu dels senyors del Nord. I amb l'hivern arriben els perills de les criatures màgiques i la sang de la guerra. 

Un obra coral que destaca per la descripció dels personatges. L'autor ens fa veure el món a través del punt de vista de diversos protagonistes de manera que al mateix temps també en coneixem la psicologia i el caràcter. Un mateix esdeveniment s'explica a través del punt de vista de diversos personatges. Aquest és un dels trets més destacat de l'obra: la creació de personatges eterns per la seva humanitat, crueltat, bondat... que ens arriben i es fan estimar o odiar. 

És sorprenent com l'autor no es perd entre tants individus (reis, senyors, servents) com surten perquè crec que si jo ho escrivís ja m'hi hauria perdut. 

No utilitza un llenguatge difícil de llegir o entendre però destaca perquè és explícitament violent, l'autor no ens estalvia la sang, sinó que s'hi recrea.

M'agrada que cada casa senyorial tingui el seu escut, el seu estandard i el seu motiu. També m'agraden alguns personatges com Arya o Eddard Stark perquè es fan estimar.  D'altres, com Cersei Lannister o Joffrey Baratheon, es fan odiar i els desitjaries la pitjor desgràcia del món.

D'aquest primer llibre ja n'han fet la sèrie i també l'he vista. De fet la vaig veure abans de llegir el llibre. He de dir que em va convèncer perquè està molt ben feta i després he comprovat que és bastant fidel a a la novel·la. 

Si a algú li interessa tenir els arbres geneològics o buscar informació sobre un personatge en concret ha de consultar aquesta pàgina: http://www.towerofthehand.com/. És la millor que he trobat sobre els llibres i la sèrie. 

Adivina quién llama a la puerta

Adivina quién llama a la puerta. La aventura de ser un niño acogido és un d'aquells llibres que et toquen la fibra sensible i t'emocionen de la primera a l'última plana. Es tracta de cinc històries reals que ens fan comprendre el sentit de les famílies d'acollida. Pretén sensibilitzar el lector sobre la realitat dels nens que es troben en centres residencials amb situacions de soledat i risc social i que esperen pacientment que la seva família es recuperi de la situació que pateix, que algú els vulgui acollir, o bé internar-se en el món dels adults després d'haver viscut una infància difícil. Les cinc històries estan explicades des de diferents punts de vista: els fills biològics d'uns pares acollidors, un infant que és acollit, uns pares que decideixen aventurar-se a acollir un infant, els educadors i els responsables de fer funcionar els centres... Tots els protagonistes tenen diferents veus i es fan sentir en aquest llibre. Tota aquesta varietat de veus aporta riquesa i fa del llibre un testimoni vàlid del que significa acollir un infant. Perquè transmeten que acollir un infant no és un camí de roses sinó que és un camí d'amor i compromís. 

La prosa és senzilla i adequada al que s'explica. Els capítols tranmeten tots el sentiments que envolten cada família i cada cas s'exposa amb clareda i senzillesa.  

Hi ha molts fragments que m'han emocionat i m'han agradat. Feu-ne un tastet:

«Las residencias no hacen a los niños malos ni buenos, simplemente, no los hacen. Son anulapersonalidades» (pàg. 29)

«No sé de que te sirve tener tantas madres si ninguna es de verdad» (pàg. 47)

«Les abrazo y se quedan aún rígidos como el palo de una escoba, les hago una caricia o les digo cosas bonitas, y miran para otro lado, descolocados. [...] Tienen una bola de fanstasma agarrada al pie que no son capaces o no quieren soltar porque es su pasado. A veces les pesa poco, pero otras demasiado.» (pàg. 50) 

«quizás no éramos como los demás niños, pero entonces, ¿porque nadie nos enseñaba cómo había que hacerlo para no fracasar?» (pàg. 85)

«has de saber que esto de venir a colaborar [...] es una cosa muy seria; los niños no entienden de días libres, de perezas o de planes alternativos. Si te comprometes a venir los martes, no puedes faltar, porque el niño te va a esperar cada martes, como nadie te ha esperado nunca, [...]. Si en esta fase decides seguida adelante, has de asumir ser "voluntario obligatorio", porque con la ilusión y el cariños de los niños no se juega.» (pàg. 89)

«Pensé que tenía que ser maravilloso tener una abuela y deseé tenerla. [...] para mi abuela era una palabra rara como papá o incluso mamá." (pàg. 120)

«Por eso son mentiras graves, porque rompen la confianza, que es el mayor tesoro que encierra la amistad, el tesoro que tiene la piel más resistente, pero que cuando se raja, no termina ya nunca de cicatrizar» (pàg. 125)

«El amor es la única fuerza que transforma» (pàg. 131)

«Yo me fui de mi país porque no me quedaba otra salida. No quiero ser del grupo que llaman ilegales, marginados [...] pero tampoco quiero ser del otro grup. -A qué te refieres? - A los que nos llaman así sin conocernos.- Y en su voz de niño asustado, aflora la amargura. » (pàg. 226)

«El día que ella se marchó de Kelaa Sragna, nos decía en su nota que se iba poerque mi padre le pagaba, y sin embargo..., fue capaz de dejarnos con él. El tono de su voz se había vuelto tan sombrío como el color de su piel. ¿Cómo he podido pensar todos estos años que le importaba algo?» (pàg. 256)

Quan érem feliços (Rafel Nadal)

Quan érem feliços de Rafel Nadal és un relat autobiogràfic d'una família nombrosa gironina vista des del punt de vista de Rafel, el sisè germà de la família. Rafel fa un retrat intimista de la seva infantesa i joventut als diferents indrets que constitueixen la seva memòria familiar: la casa de Girona, l'estiueig a la Fosca, el mas familiar, l'internat del Colell... Els capítols són breus i segueix un ordre relativament cronològic perquè sí que comença per la història dels avantpassats que van viure i patir la guerra, però després va fent salts temporals d'un record a un altre (encara que manté un cert ordre cronològic) segons el que cada situació li suggereix. El llenguatge és intimista i suggerent, crec que aconsegueix despullar els seus records de primera infància i joventut sense jutjar-los excessivament, per això, tot el relat té un caire infantil i sentimental, tot es veu des del punt de vista de la "ingenuïtat" d'un nen i això, que en principi és una qualitat, en alguns moments se m'ha fet pesat, tendenciós i avorrit. A banda també utilitza una fina ironia per comentar aspectes de la seva vida.

Destaquen alguns moments i personatges com la tendresa amb què descriu la seva àvia o el poètic esment a la mort del seu germà Toni. També la visió dels seus anys a l'internat del Colell on hi descriu moments de duresa amb un punt de vista tendre i emotiu. Tot això fa que el títol faci honor al relat perquè malgrat les dificultats l'autor transmet felicitat.

Però a mi, el relat no m'ha arribat com em pensava que m'arribaria. Està ben escrit, és ple de sensacions, però no m'ha arribat. En molts moments he hagut de fer un esforç per continuar llegint perquè no m'interessava el que explicava. Potser perquè no puc identificar-me amb l'indret descrit, o amb l'època, no ho sé. Reconec les seves qualitats, sobretot, com he dit, amb el llenguatge i la prosa suau i amb l'absència de judicis atemporals, però a mi no m'ha emocionat. Segurament no era el meu moment de llegir-lo.