dimecres, 3 de febrer del 2010

Cada cop que el veig...

No sé si m'agrada estar enamorada o no. Cada cop que el veig sento un calfred que em recorre tot el cos i em fa sentir viva. Però no sé què dir. Sento que se'm paralitzen les neurones, que l'únic que em funciona és el cor, a mil per hora, i les hormones. I res més. I quan marxa m'agradaria cridar tot el que no li he dit: totes aquelles pors amagades que no puc expressar ni amb mig mot ni amb mig petó. Només tinc ganes d'estar amb ell, de sentir-li la veu, d'acaronar-li la mà. I em sento dèbil. No vull sentir-me tan fràgil i per això invento murs de protecció i no expresso sentiments de puny tancat i mà abaixada. No vull ser una càrrega per a ningú, no vull que estimar-me sigui una obligació, no vull fer pena i, per això, callo i espero que les prioritats canviïn, que l'espai dedicat a la "joia" augmenti, només una mica. Per poder sentir que formo part de la seva vida i ell de la meva, que no sóc només un entreteniment, un afegit no imprescindible. Vull ser més que una amiga perquè ell és més que un amic per a mi. Necessito temps, temps al seu costat. Ell té la seguretat de mi, sap que l'estimo, es veu, es nota. Sé que la vida és complicada però no crec que demani la lluna... només vull compartir més vida amb ell. Només el vull veure, sentir i tocar de ben a prop... Somiar és bonic però els somnis no són realitat...
I per què amb quatre paraules ben dites no puc fer més que sospirar? Sé que res és perdre el temps però a vegades tinc la sensació que malgasto l'amor...

6 comentaris:

Sergi ha dit...

A l'amor no se li han de posar barreres. Si l'estimes, deixa't anar, perquè guardar-se certes coses no serveix per a res. A dins hi fan nosa; fora fan feliç a dues persones, la que ho rep, i també la que ho diu. Si es queden dins és com si no existissin. Si no li agafes la mà quan te la deixa a prop és com si no li volguessis agafar. Si no li fas un petó quan se t'atansa és com si no li volguessis fer. Això sembla que no té massa importància, però va cremant.

Per davant de tot, t'has de sentir bé i no fer res que no et surti. Però de què tens por? No és la persona que vols al costat? Doncs deixa que surti tot, veuràs com la teva felicita va en augment. L'amor s'ha de viure plenament.

kweilan ha dit...

Si sents tot això que expliques endavant...però no t'angoixis, l'amor necessita temps i va creixent i es va enriquint a poc a poc.

onatge ha dit...

Per descomptat que aquest poema és només l'eco d'un amor profund...

SAlut.
onatge

assumpta ha dit...

Sigues tu mateixa, com ets. No et tanquis ni vulguis pensar més enllà... deixa't endur per la seva onada. L'amor juga amb nosaltres al seu caprici i ens capgira de cap a peus, necessita temps per anar posant-nos una mica a lloc.

estrip ha dit...

sense presses, feu coses junts, passeu-ho bé, i tot això que has de dir un dia te'n adonaràs que ho pots explicar sense cap por. La confiança és qui us portarà cap al bon camí.

myself ha dit...

Xexu: Tens molta raó. Sé que no serveix de res guardar-se les coses, que ningú és endeví i si no les dius és com si no hi fossin. I m'esforço per anar per aquest camí. Moltes gràcies per les teves paraules, de debò que fas unes reflexions molt encertades al blog que m'ajuden a entendre millor el món.

kweilan: Li donarem tot el temps que faci falta...

Onatge: No sé si és profund o no... només sé que és. Gràcies per passar-te!

-assumpta-: Intento deixar-me endur per la onada que em sacseja i deixar de banda la por que no ens deixa avançar... Gràcies per les teves paraules.

Estrip: Tota la raó. La confiança que s'ha d'anar guanyant a poc a poc... Un petó.