dijous, 26 de novembre del 2009

Sembla tan senzill...

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Sembla tan senzill, somriure,

però és un esforç ben gran

per segons qui.

M'has esperat amb la mà

a punt per saludar amistosament:

aconsegueixes que pensi en tu,

perseverant. Ho diuen: qui persevera,

guanya. Potser guanyaràs.

Potser oblidaràs que volies guanyar

si no hi poso de la meva part.


Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.


Costa tant obrir-se al desconegut

de la teva mirada llunyana,

de les teves paraules, mai sobreres,

Sempre trencant-me en mil bocins,

desconeguts.


Però en la foscor d'un capaltard
els ulls closos, escolto
la poesia de la teva veu
dolça i melosa dins meu.

Somiaré en fondre'm a les teves mans
mentre el sol escalfa el matí, vaporós
entre els llençols del llit, en blanc.

Recolzaré el cap en l'horitzó llunyà
dels ulls de mel que em miren.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Com es nota que necessites parlar i dir tot allò que sents i no dius i treure sentiments propers i sensacions viscudes.

Sergi ha dit...

Doncs sembla que només cal que hi posis una mica de la teva part, no? Ja saps què et toca, les coses de vegades necessiten una empenteta.

Wayfarer ha dit...

quin poema més bonic... realment aconsegueixes fer sentir de veritat...

òscar ha dit...

Amb una empenteta, com diu en Xexu, i amb somriures; tot s'acaba fent més senzill.

Les Coses són com Som ha dit...

Ja ho saps doncs què et toca. El poema és preciós!!