Sembla tan senzill...

Sembla tan senzill, somriure,

però és un esforç ben gran

per segons qui.

M'has esperat amb la mà

a punt per saludar amistosament:

aconsegueixes que pensi en tu,

perseverant. Ho diuen: qui persevera,

guanya. Potser guanyaràs.

Potser oblidaràs que volies guanyar

si no hi poso de la meva part.

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Costa tant obrir-se al desconegut

de la teva mirada llunyana,

de les teves paraules, mai sobreres,

Sempre trencant-me en mil bocins,

desconeguts.

Però en la foscor d'un capaltard
els ulls closos, escolto
la poesia de la teva veu
dolça i melosa dins meu.

Somiaré en fondre'm a les teves mans
mentre el sol escalfa el matí, vaporós
entre els llençols del llit, en blanc.

Recolzaré el cap en l'horitzó llunyà
dels ulls de mel que em miren.

Pobresa

Pobresa

Gires la cara per no veure

el pou de la fosca misèria,

i profunda, que se t’acosta

pidolant una mirada sincera

i no la fredor amb què els teus

llavis s’allunyen. Sempre,

negant-te. No vols participar

en la hipocresia ni acabar

sadollada dels ulls que et miren.

Com qui mira un estrany

abaixes la mirada.

Mai arribaràs a saber

què pensa aquella cara

del tercer carrer, quan et veu

tombar la cantonada sense dignar-te

a pujar la vista: per por, o vergonya,

o, simplement, absent en altres móns.

Però sí, entens l’angoixa del teu cor

en girar el cap i tancar els ulls

per no veure el dolor de cara

ni la duresa d’aquella mirada.

Les fulles van passant

Les fulles van passant
i el curs del riu davant
ella només escriu
per retrobar el caliu
però el fred l'encarcara
i ni es mou, ni sap, ni sent.

Vaig passant pel món impossible
dels teus ulls
no sé on trobar-te, ni on buscar-te
potser dins meu?
o al racó del teu pensament?
-si encara hi sóc-
i si he marxat riu avall?
seguint aquell somni irreal?

fes-me tornar a la riba
adressa'm, subjecta'm
abans no m'arribi la fam
aquella tan llunyana i real.

Sense ordre ni concert

Escrits acumulats al calaix dels esborranys que apareixen de sobte, íntims o llunyans; no ho sé. Exhibicionista és el que hauria de ser i no sóc; no m'agrada abandonar el bloc al fons dels meus pensaments perquè representa obrir massa les portes de casa meua. Aquell recès on sempre ens amaguem perquè no som capaços d'admetre res, res. Perquè escrivint els pensaments la situació es fa real, potser massa i tot. I no vull. Però no sé com trobar-me. No sé com ajudar-me a sentir-me millor. No saber què fer no és excusa per no fer res. Ho sé. Però amb saber-ho no n'hi ha prou. Ho sé. I això és el més trist. Si no ho sabés em podria permetre el risc de ser una inconscient i prou. Però no puc. No puc. No em deixo. I tampoc em deixo ser res més.
Hi ha tantes coses que m'afecten massa, tantes paraules dites sense cap desig de ferir. Sento que no estic a l'altura dels altres, dels que m'estimen, dels que esperen quelcom de mi. No sóc prou per a ells. Ja sé que comparar-se no és bo, que cadascú es com és i mil coses més però no puc evitar sentir les diferències en tots els racons. Com les habitaciones de cases annexes: iguals però tan diferents. A la meva sempre li falta una mica de sentit del gust. Tot s'acumula sense ordre ni concert.
Quan algú em remarca un error o alguna cosa a millorar, o em fa una pregunta compromesa, que em fa recórrer el món interior a la recerca d'alguna reposta; llavors tot el món em trontolla i les llàgrimes se m'acumulen. Perquè m'adono de l'error i m'adono que sóc un desastre i no serveixo per a res i llavors, de passada, he sentit la veu aquella llunyana i cavernosa que m'ha dit tota cofoia allò que volia sentir avui, sobretot avui. Quan ens sentim sols sense estar-ho alguna cosa falla, en nosaltres sempre en nosaltres. No podem tirar sobre la teulada dels altres les nostres febleses. El camí tortuós continua avançant com sempre però jo camino perduda a dreta i esquerra perquè no sé com sortir del laberint, involuntari, on m'he endinsat. I continuo sense saber on em portaran les meves passes mai segures de caminar. El món és bonic, no ho dubto, però només quan el mires amb bons ulls.
Escrits acumulats sense ordre ni concert, ni sentit.