dissabte, 17 de gener del 2009

L'Odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861

Ja feia un any que vivia en aquella casa a l'altra banda del Mediterrani. Segrestada per aquell home de pell fosca un dia vora la platja en una incursió que els del poble no van poder evitar. En mans d'aquells homes foscos i sense el seu espòs al costat. L'espant. Una travessia per oblidar, on havia passat per tots els homes del vaixell -la nova, li deien-, i se l'havien jugada als daus i ara ell la tenia allí, sense treure-la al carrer. Sabia que no hi seria benvinguda fora de l'habitació. Que tothom la miraria com la blanca, la forastera, l'Odalisca mantinguda a casa del Sultà. I les altres dones de la casa, de pell fosca totes, no la soportaven. No la volien a prop seu. Tenia la pesta o què? I havia de viure allí, tancada, amb l'única visita del Sultà i, de tant en tant, d'alguns amics seus. Es veu que en treien una bona calerada quan venien els altres i després de temps va descobrir que eren les senyores del Sultà, les legítimes, les que la llogaven als forasters perquè no volien que s'establís cap lligam entre ells. Les males pècores es pensaven que si estava amb més homes no la voldria.

I no ho aconseguien perquè cada dia venia més sovint i s'hi estava més estona repassant-la. I ara la feia pintar nua, amb l'esclau de la cítara més fosc que el sutge que no gosava mirar-la als ulls. Preferia el Sultà, mil vegades el preferia, que la mirava de dalt a baix i la posseïa sempre com mai ho havia fet el seu marit. Els altres només els aguantava perquè sabia que després el Sultà la compensava fent-la arribar als cims més alts i compartint amb ella les amargors del seu dia a dia, les enveges de les seves dones, les enveges dels seus veïns. I ella l'escoltava, li somreia i el consolava, sempre. I ara volia un retrat d'ella, nua, i amb un esclau que toqués la cítara al costat, i el pintor venia d'amagat perquè no volia que les altres ho sabessin. No encara. Ella sabia que era la seva preferida i se'n sentia orgullosa perquè allí tancada s'havia dedicat única i exclusivament al Sultà; hi pensava nit i dia. Enreixada en or. I ja tenia ganes que marxés el maleït pintor per poder-s'hi tornar a enfonsar. El volia mirar però no es podia moure; no ara, que t'estan pintant. I s'havia de conformar mirant l'esclau de la cítara que era música i poesia però ni tan sols li dedicava un trist esguard absort com estava. Es moria de delit i l'esclau ni la mirava i a ell només podia mirar-lo de reüll. I aferrar-se als llençols per no desesperar; i esperar que acabés el pintor, que acabés d'una vegada. Per poder sentir el seus dits, la seva pell; prop seu. I de fons, la cítara.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

i resulta trist per ella tenir-lo sempre davant i no rebre una sola mirada seductora...

Dormir Contigo ha dit...

Hola. Quiero que sepas que aunque no hablo catalan, si leo tres o cuatro veces , pues, lo voy pillando, je. Asiq ue me esforzaré aun mas por comprender todos los matices de tus textos, que hasta ahora, no han hecho otra cosa que encantarme. Y que sepas, que me siento extraordinariamente priviliegiado, de ser el unico blog en castellano de tu lista de "rincones"? si?

Un Saludo afectuoso

iruNa ha dit...

Buf... em sembla que al final aquesta dona s'ha convertit amb una addicta al sexe, i sobretot al Sultà! Serà que pateix el síndrome d'Estocolm?
M'ha agradat molt com ho has descrit! Felicitats pel relat!

Anna ha dit...

Renoi quina vida, sembla un suplici i ella s'hi troba més o menys bé... M'ha agradat molt el relat. Et felicito.

Montse ha dit...

Molt bona història!

assumpta ha dit...

Preciós relat !
A veure si els deixa ja sols el pintor ...

zel ha dit...

Imaginem que de tant en tant es pot moure... pobrissona...

myself ha dit...

Cesc: sí, molt trist! Ella només vol sentir-se desitjada!

Dormir contigo: Tu blog me dejó con el corazón en el aire y por eso lo apunté. Me alegro que hayas pasado por aquí y serás bienvenido siempre que quieras.

Iruna: Una addicta al Sultà segur que sí! I quin remei li queda pobreta...


Anna: Gràcies! Si mira, un s'acostuma a tot.

Montse: Moltes gràcies!

Assumpte: Sí! a veure si marxa d'una vegada... M'ha agradat molt el teu relat també!

Zel: Però el pintor la renya... si es mou massa... Gràcies per passar per aquí.

Sergi ha dit...

Molt bon relat. Potser s'ha tornat una mica dependent,però no saps mai on apareixerà l'amor, i potser aquest cop és de veritat, tot i les dificultats.

Anònim ha dit...

M'apunto al comentari de la IruNa, és una ionqui al sexe del sultà! Sigui com sigui, bon relat.

kweilan ha dit...

M'ha agradat aquesta història. Sobretot com expliques el pas del temps, segon a segon i lo lent que passa per aquesta dona.