dijous, 17 de juliol del 2008

Avui fa un any...

Era la tarda del dia 15 quan em vaig començar a trobar malament. Ja feia dies que em feia mal la panxa però una cosa suau i indescriptible: una sèrie d'indigestions, per exemple. Però aquell dia el dolor va créixer exponencialment. Havia d'anar cap a casa per preparar la motxil·la per anar de colònies i això volia fer però ma mare no em va deixar anar sola amb el cotxe perquè havia vomitat i sort d'això perquè a mig camí vaig haver de tornar a parar per vomitar. Quan vaig arribar a casa encara volia fer-me la maleta, no volia pas deixar plantats els meus companys! Però no tenia esma per acotxar-me ni per fer res, al mínim esforç em feia mal la panxa. Vaig anar a urgències del cap i el metge em va tocar una mica la panxa i em va dir que podia ser una apendicitis, que si em feia més mal anés a Urgències. No sé pas què va fer l'home o què va tocar però només sortir del metge i intentar caminar el mal va augmentar. Se'm removia l'estómac i se'm recargolava. No podia caminar recta de cap manera. Anava tota corbada. En arribar a casa em vaig estirar al llit però el mal no em passava. Vam decidir anar a urgències perquè no parava de fer-me mal i el meu pare conduïa ràpid però a mi em semblava que anava molt lent perquè no arribàvem mai i cada cop que feia una curva veia les estrelles.
Vam arribar a l'hospital, a urgències, a dos quarts de 10 i no ens van atendre fins a quarts de 12 o les 12. A mi el mal intens ja m'havia passat, ja no em feia tan mal. Però tenia tota la zona adolorida i quasi que no em podia mantenir en peu. Quina va ser la meva sorpresa quan el metge ens va dir (a la meva mare i a mi) que per un mal de regla no calia que anéssim a Urgències. Li vaig contestar que em coneixia prou bé el meu cos per saber quan havia de venir a Urgències i quan no. Va decidir fer-me una radiografia i em vaig passar tota la nit a Urgències: llit estret, llum oberta, crits constants... No podia dormir perquè em feia mal. Em despertava cada un o dos minuts i si no vaig mirar el rellotge més de cincuanta vegades en sis o set hores no el vaig mirar gens. No hi havia manera d'adormir-se. Quan sembla que agafes el son en aquell incòmode llit d'urgències et porten una veïna d'habitació histèrica-depressiva que s'ha intentat suicidar i no para de gemegar com si s'acabés el món. Crits i xiscles que se't claven al cervell i no els pots eliminar i després a través de les cortines mal ajustades i la llum il·luminadora veus un home ple de sang i amb el braç mig caigut que l'han tret d'un accident de cotxe... Tanques els ulls però no dorms. A més a més, els metges en pràctiques et prenen com a conillet d'índies i et pregunten si et fa mal aquí o allà quan tu ja no saps ni què et fa mal i ja et fa mal tot. «No pot ser una apendicitis perquè també li fa mal el costat esquerre i no té febre» «Però el dolor li ha començat al costat dret i a més el té dur...» Et sents com una rata de laboratori i a sobre et diuen que no et donaran calmants per saber si és apendicitis o no i després apareix la infermera amb una ració de calmants per la poca febre que tens i qui és qui li diu que s'equivoca amb el mal i el cansament que arrossegues... Nit blanca. Al matí no tenen llits per a tu i encara et passes unes quantes hores més en aquell llit de mala mort i et fan una ecogràfia i no sé què més. Els celadors arrosseguen el teu llit amb una delicadesa que enamora, a cada cantonada els sotracs t'acaben de despertar si havies aconseguit dormir. Sents converses alienes com la de la infermera i la celadora que es veu que és l'aniversari d'alguna companya i encara no li han comprat res, clar com si ella fos la primera en regalar cosetes per l'aniversari... Celadors que es turnen però mantenen la mateixa queixa: massa feina, massa feina i mentrestant et porten veloçment i amb poca cura cap a l'altra prova.
Sembla que per fi tenen un llit disponible... però no durarà gaire perquè és a traumatologia i a tu no et toca aquesta zona... Llàstima és la zona arreglada de l'hospital (tu ja t'havies fet il·lusions). Un parell d'horetes en un llit còmode, temps suficient per començar a conèixer la teva companya d'habitació (quin remei, alguna cosa has de fer en un hosptial a més a més de lamentar-te) i toca tornar a canviar. Em porten a la part vella de l'hospital, en una habitació amb dos llits i quatre cadires i un lavabo minúscul. Per entrar la camilla el celador ha de treure totes les cadires... (tan gran que era l'altra). No serveix de res lamentar-se i toca resignar-se. Després d'altres proves inútils per fi coneixo el meu cirurgià que em diu que ens esperarem fins a demà per decidir. Per fi algú que sembla competent, penso. Primera nit en el meu llit, més còmode que el d'urgències. Llàstima que m'hagi vingut lo de cada mes i tingui feinades per aixecar-me i anar al lavabo amb el dolor, la via al braç amb el suero i la precisosa bata d'hospital que de tan tancada i íntima és una meravella (Sort que ma mare me'n compra una, no anava preparada per a Urgències, jo). A la nit, després de rebre missatges de suport dels amics i família penso en els meus companys de colònies fent disfrutar els nens mentre jo soc a l'hospital intentant dormir i no pensar en el mal de panxa... L'endemà, 17 de juliol, per fi aclareixo alguna cosa, el cirurgià, tot i no estar al 100 % segur que sigui una apendicitis decideix operar i treure... el que sigui... L'home em dóna una certa seguretat, sembla avesat al que diu. Toca firmar papers de consentiment i apa, ara correm-hi tots a netejar-nos les zones íntimes amb dos segons (ja em diràs... segur que t'ho toquen tot...) i corre que ja t'esperen. El celador, amb la mateixa delicadesa de sempre em porta a la sala d'operacions i amb la mateixa delicadesa que de costum m'agafen entre dos o tres i em sacsegen l'esquena a sobre del llit d'operacions. Arriba l'anestesista, quatre preguntes de rigor, firmo papers amb mà tremolosa (ni me'ls he llegit però si és el que toca...) i au, rodonetes per tot el cos, blanc de les llums, cara de l'anestesista, olor marejadora, paraules borroses, sala borrossa i bona nit... Em desperto marejada mentre el celador em porta a una sala més gran, blanca i brillant, plena de camilles. Passen uns segons que semblen eterns... algú em va tocant i mirant els ulls de tant en tant, no puc parlar tot i que tinc les paraules a la punta de la llengua. Sento homes vestits de blanc lamentar-se per la mort d'algun pacient... Passa una estona més, indesxifrable en minuts per mi i em porten altre cop a l'habitació. A mig camí, quan surto de la sala blanca i brillant em trobo mons pares però encara no puc parlar-los... Em passo un dia marejada i sense tastar res. Tinc molta set però no em volen donar aigua, tinc set, molta set, però no em volen donar aigua. Ve una amiga a veure'm però quasi bé no la veig: encara estic mig adormida i miro els altres d'esma... Un dia només amb suero, un dia amb líquids i un altre amb sòlids i au, ja cap a casa. Mentrestant entre gemec i gemec, quan comences a calmar-te, et fas amiga de la teva companya d'habitació (quasi sempre pitjor que tu), en aquest cas amb un atac de pedra. I també et fas amiga dels seus visitants, quin remei... no pots pas marxar quan arriben ells i xerres per passar l'estona. Cap complicació destacable: només un habitació minúscula per a dos persones amb un lavabo que no s'empassa les anades majors (per dir-ho finament), sort que ni l'una ni l'altra teníem gaires necessitats d'aquest tipus... Ara només toca no banyar-se en tot l'estiu... Quan em treuen els dos punts veig la cicatriu: bonica per alguns i desagradable per a altres. Companya inevitable d'un viatge.

2 comentaris:

Xitus ha dit...

Ostres quin mal tràngol...
I al final, van trobar-hi alguna cosa en obrir?
He llegit el post amb angoixa.

petons,

aleix.

myself ha dit...

Sí, sí. Era apendicitis i ja estava amb pus.
No t'angoixis que ja està passat. Moltes gràcies i records. Ah, encara no he recollit el teu encàrrec però de seguida ho faré!

myself