Nostàlgia d'un viatge

Semblava que fos ahir quan vam creuar l'Atlàntic, oi ? Aquest mar immens que atemoria els nostres avantpassat i que va conduir Colom de ser un navegant com tants altres a ocupar i presidir les nostres places amb el seu dit assenyalant l'horitzó. I vam arribar al Nou Món, com tants altres abans de nosaltres, amb la il·lusió del primer viatge juntes, amb la il·lusió de descobrir un nou món. Vam arribar a la ciutat dels gratacels, a la ciutat cosmopolita per excel·lència, a la ciutat de les pel·lícules, a la ciutat dels videojocs, a la ciutat tristament famosa també...

De tant veure-la per la televisió un es pensa que la coneix però quan hi arriba la descobreix de nou, de veritat, amb els ulls del viatjant, del que hi està de pas i ho vol veure tot i s'empassa totes les noves sensacions, tots els nous esdeveniments sorprenent-se a cada passa però sense temps d'assimilar-ho. Un hi arriba amb la il·lusió de deixar-se soprendre pels encants que hi pot trobar; per la immensitat de la ciutat; per la grandesa o petitesa d'un racó desconegut encara que vist múltiples vegades per la pantalla; per luxe d'una botiga de Channel a l'avinguda Madison, per la utilitat i grandesa de l'Apple Store de la 5ena avinguda; per la multiculturalitat dels seus habitants; pels taxis i autobusos grocs (ja ho sabíem però sempre fa gràcia, no?); per les xemeneies que surten de les clavagueres (aquelles plenes de cocodrils segons la llegenda urbana); per l'estúpida i innecessària -però sorprenentment espectacular- il·luminària de Times Square; per la musicalitat de Broadway; per la grandesa dels gratacels i el contrast amb els intents arquitectònics d'imitar l'estil clàssic o neclàssic europeu; pel buit que representen dos gratacels inexistents i, sobretot, per l'omnipresència de Central Park.

Central Park va ser un dels llocs que em va agradar més, encara penso a vegades, nostàlgicament, com m'agradaria perdre-m'hi.... Seure a la gespa i relaxar-te després de passejar per les avingudes de Manhattan. Seure a la gespa i gaudir d'una estona de silenci observant els arbres alts que només et permeten veure la silueta dels edificis a banda i banda. Passejar per dins el parc és un luxe dels novayorkins que hauríem de saber apropar a les nostres ciutats...

Un gran viatge, sí senyor, sobretot perquè el vaig fer acompanyada d'una gran amiga. Va ser el primer viatge... però no serà l'últim ;), ni de bon tros... o això espero!

Caic

Caic, a poc a poc me'n vaig
la física em captiva
i la gravetat m'inclina als teus peus
Caic, al mateix temps desfaig
els nusos que regiren
aquest fràgil equilibri meu

Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
d'aquest país d'aire

Mai, tornaré a viure mai
amb el pes que arrossega
la mentida la rutina el trist
engany, sense final jo caic
el món sencer s'estimba
contra els vidres dels meus dies, caic

M'enfonso dins l'aigua
la corrent em porta a prop
del meu país d'aire

L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys
Canto sense xarxa
salto i sempre caic

Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
del vell país d'aire

L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys

Amb l'impuls d'un instant dibuixo el meu cant
travesso els espais en blanc
La vida es desfà, arribes te'n vas
invisible en el mar dels anys

Una cançó que m'emociona, em fa tremolar i plorar i sentir.

Córrer

Pensaments microscòpics: vida petita que cap en un pot de sal d'aquells que et cauen a terra i t'espanten, trencadissa: ben d'hora. T'aixeques després d'una nit d'insomni: els veïns de dalt fan un soroll de nassos, criden i s'exalten com si s'acabés el món; un nen plora, cada dues hores com un rellotge, i sents i t'imagines la mare acotxant-lo mentre el pare continua dormint, ben tranquil. I tu només vols dormir, deixar de pensar en la soledat que t'inunda cada nit, desconnectar de la vida rutinària que només et desinfla la utopia. I dorms! I et regeneres amb somnis, somnis de dies plens de sentit, de dies com aquell en què vas obrir els ulls i vas descobrir que no tot era blanc o negre, que existia el color: la passió, la tristesa, l'alegria, l'empatia... Vida de grisos incolors, reclamant sempre un bri de llum. Però topes, de ple, amb la desil·lusió de cada dia. El mal ve per on menys t'ho esperes i com qui no vol la cosa i et colpeja, sempre, i et penetra i et sacseja, més endins, més endins... I sense demanar-te permís ja t'ha arrencat l'última crosta per fer-ne una altra de més dura, de més profunda. I a córrer, que el món gira, però tu tens el cos ple de ferides i no corres, camines, per por d'entrepussar i tornar a caure. Camines per camps verds, puges escales a poc a poc, ensenyes a caminar a un infant -que de seguida es posa a córrer... (què hi farem!)-, reposes en la sorra mirant l'horitzó... i, de sobte, un que corre, no et veu, no et mira!; et xafa, et trepitja i continua corrent, com si res... I tu, te'l mires astorada i penses: quan aprendré a córrer, jo?